Opinió

Quin Nord? Quin Sud?

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona

Els imaginaris col·lectius són construccions ben assentades, d’origen llunyà i d’autoria múltiple, recreades permanentment per la publicitat, la literatura, el cinema, els mitjans de comunicació, els acudits… i per la mateixa cultura acadèmica. El problema és que aquests imaginaris no són ni innocus ni passatgers, sinó que impregnen les nostres percepcions, condicionen les nostres actituds, conformen els nostres comportaments i tenen una consistència a prova d’evidències i crítiques. Aquests imaginaris mostren un cop més la insuficiència del treball i el temps escolar, i alhora la necessitat indefugible que, des de les escoles i els instituts, es faci una feina sistemàtica, curosa, pluridisciplinària i permanent per mostrar les seves debilitats científiques, els seus fonaments paternalistes o discriminatoris i la seva cínica utilitat per justificar les situacions, esdeveniments o accions més injustificables.

Quan parlem de la Terra, quan la representem, Nord i Sud no són altra cosa que convencions, que seria convenient fer explícites: en realitat, ni Europa és a dalt, a sobre, ni Àfrica és a baix, a sota. Però més enllà de la seva ubicació, el Nord l’imaginem lluminós, culte, civilitzat, ric, tirant a fred, racional, democràtic… just el contrari del que s’associa amb el Sud. Al capdavall, les nocions de Nord i Sud acaben pràcticament fent abstracció de la geografia per convertir-se en concepcions que inclouen un munt de supòsits: Mèxic i Guatemala són Nord? Austràlia i Argentina són Sud? On posaríem la Xina i l’Índia? Aquesta representació del Sud oscil·laria entre la misèria i la desestructuració més terribles, i l’exotisme i l’opulència més increïbles, de manera que el Sud ens evoca, per damunt de tot, pobresa, guerres, fam, matances, brutícia, dictadura, desplaçaments forçosos, epidèmies… però també naturalesa exuberant, platges paradisíaques, subsòl riquíssim, harmonia còsmica, llibertat sense traves, solidaritat comunitària. És a dir, que el Sud és susceptible de plany o d’enveja, d’ajuda o de gaudi, de commiseració o d’explotació… Per no parlar del Tercer Món (un sinònim de Sud) dins d’una classificació jerarquitzada i supremacista, desacreditada i ambigua, que se segueix fent servir tot i la desaparició del Segon Món.

Als centres educatius ens pertoca sobretot el debat cultural, el treball intel·lectual, la lluita pels conceptes. Però per fer-ho amb eficàcia, els docents l’han d’haver fet prèviament aquest debat, sinó, imperceptiblement, s’acaben convertint en els transmissors i mantenidors més diligents d’aquest imaginari. Vegem-ne alguns exemples:

L’ètnia és un concepte del camp de l’antropologia molt proper al de poble o nació. En la parla habitual, però, l’hem reservat al Sud: si els catalans som una nació o un poble, els fula o els gitanos són una ètnia; si la sardana és música tradicional i l’escudella un menjar també tradicional, el raï és música ètnica i el tabulé un plat també ètnic; si del 1936 al 1939 nosaltres vam viure una guerra civil, a l’Àfrica gairebé totes les guerres són ètniques (o tribals!).

El colonialisme gairebé sempre el llegim en negatiu. De les missions religioses per convertir els infidels, en canvi, se’n fan lectures de totes menes. La cooperació al desenvolupament, finalment, se sol presentar sempre en positiu. Però tots tres fenòmens comparteixen alguns elements: el primer és una relació desigual entre Nord i Sud, entre el que sap i té, i el que ni sap ni té; el segon, una voluntat del Nord d’ajudar, de transmetre un coneixement o una tecnologia que afavoreixi el desenvolupament del Sud; el tercer, un desplaçament per part dels colons, missioners o cooperants cap al Sud, desconeixent-ho gairebé tot de la vida i la cultura dels “receptors” o, pitjor encara, menystenint-la en considerar-la inútil, endarrerida, irracional o simplement incapaç. A vegades, de manera benintencionada, es diu que del que es tracta no és pas de “donar-los peix”, sinó “d’ensenyar-los a pescar”. Francament, hi ha gaire diferència entre aquesta concepció de la cooperació i el simple colonialisme?

La llista seria llarga, però espero que la idea quedi clara: els imaginaris col·lectius són poderosos i gens innocents. Necessitem mestres i professors ben formats i ben informats, promptes per al debat cultural, per tal de no esdevenir simples agents de reproducció i recreació de marcs interpretatius de la realitat més que discutibles directament funcionals per al manteniment del statu quo i la justificació de les desigualtats.