Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quan repensem què i com s’ha de treballar a l’escola i fem èmfasi en la importància i necessitat de raonar, resoldre problemes i pensar, no ho fem en contraposició a la capacitat de recordar, memoritzar o aprendre nous continguts. Ni en contraposició, ni en substitució.
Pensar, raonar, resoldre… Són verbs transitius, que necessiten d’un subjecte i un complement directe. No podem raonar el buit o pensar en abstracte. Són accions que sempre han de respondre a un què. És a dir, el pensament es construeix a partir d’uns continguts, uns coneixements concrets, una cultura.
Sense coneixements no podem raonar i quants més coneixements tinguem, més fàcil ens serà pensar, proposar solucions, relacionar, adquirir competències…
Contraposar raonament a memòria no porta enlloc.
De la mateixa manera, memòria sense raonament serveix de ben poc.
Sense comprensió i/o significat, és molt difícil que el que s’aprèn es guardi a la memòria a mitjà o a llarg termini, i que allò que s’ha après ens sigui realment útil per continuar aprenent. Atreviu-vos, si no, a comprovar quants conceptes apresos mecànicament es mantenen en la memòria dels alumnes, després de dues o tres setmanes d’haver fet un examen.
És cert que en algunes edats pot ser bo l’ús moderat de la memòria mecànica així com ensenyar a aprendre procediments mnemotècnics, que fent-ne un ús mesurat, ajuda en certs processos cognitius. L’excepció, però, no pot ser la norma.
Com també és positiva i cal reivindicar la memorització de poemes, cançons, representacions teatrals, etc.
No podem deixar al marge de l’aprenentatge la memòria significativa, és cert. Però parlant de memòria, tampoc no podem oblidar com les tecnologies de la informació i la comunicació ens fan canviar la necessitat, la quantitat, la qualitat i l’ús de la informació que ens cal fixar en el nostre cervell.
Fins no fa massa, tenir acumulada molta informació era signe de saviesa i prestigi. Avui la facilitat amb què podem accedir-hi ens ha fet canviar la manera i els hàbits d’aprendre.
Tenir tan a l’abast la informació ens obliga a distingir el que cal recordar del que cal saber trobar.
Tenir tan a l’abast la informació en fa veure que tan important és recordar algunes coses amb profunditat com saber fer un bon ús de la recerca i l’organització.
Tenir tan a l’abast la informació ens demana aprendre a diferenciar el que és cert i rigorós del que es enganyós o fals.
Però no només l’accés a la informació ens fa canviar la manera d’entendre quina ha de ser la cultura bàsica comuna, els continguts compartits, el currículum escolar. El creixement exponencial dels sabers també fa que cada dia apareguin nous coneixements i d’altres acabin perden el sentit…
És impossible pretendre ajudar tots els nostres alumnes a abastar-ho tot, saber-ho tot.
Parlar de cultura general vol dir poca cosa: és millor saber-ho tot d’una cosa? O no saber gairebé res de quasi tot?
No hi ha altre remei que seleccionar. Fer-ho es arriscat, però imprescindible.
Arriscat: Ningú no ens pot dir ni assegurar el que importa i serà necessari per cadascun dels nostres alumnes.
Imprescindible: Una responsabilitat essencial que cada equip de mestres, de cada escola o institut ha d’assumir, sabent que optar vol dir deixar moltes coses al calaix, però que una cosa ben apresa ens porta a aprendre’n una altra, ens obre moltes portes.
Però això cal situar la memòria en la seva justa mesura, en cap cas menystenint-la. La memòria significativa, és clar. L’escola ha de situar al nucli dels aprenentatges les habilitats o competències de raonar, investigar, crear i regular(-se). Al costat, òbviament, de les relacionades amb la convivència i la cooperació.
