Ara fa més o menys mig segle, a Catalunya van anar apareixent com bolets petites escoles cooperatives de pares i mestres. Naixien al caliu del baby boom, del maig francès i del record dels principis pedagògics que havien inspirat l’escola republicana, encarnada en la fundació, el 1965, de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Eren escoles mixtes, laiques, autogestionades i amb el català com a llengua vehicular, i el seu alumnat el formaven majoritàriament famílies catalanes de tota la vida, en un moment que l’escola religiosa –separada per sexes i castellanitzada–, feia recitar el catecisme i la llista dels reis gods als fills de les classes mitjana-alta, mentre la pública o nacional –també separada i castellanitzada–, acollida els de la classe obrera immigrant. Al si de Rosa Sensat es va crear la Coordinadora Escolar, i amb la mort de Franco i l’arribada la democràcia, el 1978 una vuitantena dels centres que la formaven es constitueixen en un col·lectiu, el CEPEPC, que reclamava ser escola pública. La mobilització s’allargarà uns anys, fins que el 1983 arriba un reconeixement legal que enceta un procés costerut fins a la plena integració a la xarxa pública. Una història irrepetible.
“Pregunteu a un mestre de 30 anys si sap què va ser i què va representar el CEPEPC. És molt possible que no en tingui ni idea perquè a les facultats no s’explica”. Jordi Maduell va ser mestre de l’escola Heura, creada el 1966 en un petit local del carrer Castillejos, i que ara es troba a la Font d’en Fargues, al districte d’Horta-Guinardó. Maduell, avui jubilat, forma part de la Comissió de Recuperació del CEPEPC, impulsada per l’associació de mestres jubilats Rella, i és l’encarregat de tancar l’acte que s’ha organitzat a la seu de Rosa Sensat per explicar a la nombrosa audiència –gairebé tota, antics mestres del CEPEPC–, la segona raó per la qual s’ha convocat aquell acte. Perquè la primera ja la sabien, es tractava d’homenatjar al desaparegut Carles Martínez Echalar, que va ser el coordinador i l’ànima del col·lectiu, però faltava la segona: recuperar la memòria. “Si vam treballar per aconseguir el que es va aconseguir ara es tracta de posar ordre a tots els records perquè això no passi desapercebut”, diu Maduell.
La major part de mestres d’aquella generació s’ha jubilat, i és el moment de reunir el màxim possible de records i testimonis d’aquella època per “deixar constància de la història que vàrem construir (…) tant de la lluita com de la seva fonamentació pedagògica”. “Es troba a faltar el llibre del CEPEPC”, diu Maduell, i d’això en bona part va la trobada. Per això llença l’encàrrec als assistents d’“escriure els vostres records subjectius de la manera més objectiva possible”. En el passat hi ha hagut dos intents de recuperar aquesta memòria en forma de llibre que han sucumbit en l’intent, relata Maduell. L’únic amb una mica de cara i ulls són el recull de fitxes que va publicar i distribuir Rosa Sensat durant l’escola d’estiu de l’any 2013.
Hi ha una comissió de treball, un índex fet i una crida llençada als assistents a l’acte (que ja han quedat fitxats), i als qui no han pogut venir. Però no tot serà memòria oral. Els arxius del CEPEPC es guarden a l’Arxiu Nacional de Catalunya. I l’advocat Ramon Pladiura, que va fer-se càrrec de tota la batalla legal del CEPEPC i avui és precisament l’encarregat que els assistents deixin les seves dades abans d’accedir a la sala d’actes, conserva –segons ens explica quan ja som en el tercer temps– molta documentació. “Hi va haver una primera lluita per a la incorporació de les escoles, després una segona lluita pel reconeixement dels docents com a funcionaris, ja que al començament van ser interins, i això es va aconseguir posant-ho a la disposició addicional sisena de la LOGSE, i encara una tercera lluita pel reconeixement de la seva antiguitat, que la Generalitat no volia acceptar. I totes es van guanyar”, recorda.
“La Generalitat no ho entenia”
L’acte l’ha obert la Neus Sanmartí, pedagoga i catedràtica emèrita de la UAB, que en aquest cas és un dels objectes d’homenatge perquè va ser la dona de Carles Martínez. Tots dos van formar part del CEPEPC com a pares de l’escola Baloo, al barri de Montbau. “Hi havia una raó ideològica de pes: no volíem crear dues línies i que l’escola fos un motiu de divisió social a Catalunya, sinó que volíem fer una escola pública que realment fos per a tothom”, afirma Sanmartí. A banda de Carles Martínez, representant dels pares, la resta de l’equip operatiu del CEPEPC el formaven Anna Piguillem, en representació dels mestres, i Carme Suaz, secretària. A l’acte hi eren totes dues. “Sempre he cregut que allò que es diu que no hi ha ningú insubstituïble és cert, però el Carles va ser una excepció, era una bona persona i un gran mediador, va ser un líder insubstituïble”, subratlla Piguillem. Aquell activisme, recorda, es feia sense internet ni ordinadors, però malgrat tot es van organitzar un munt de manifestacions i actes reivindicatius, i és que “ens passàvem el dia al telèfon i enviant cartes”.
Si el traspàs va ser tan lent, ens comenta Sanmartí en el temps afegit, és perquè hi havia “molts embolics”: quotes de seguretat social impagades, instal·lacions que no reunien les condicions mínimes, mestres que no tenien titulació… Però desmenteix rotundament una certa brama que corria aleshores, segons la qual aquestes escoles volien ser públiques per resoldre els seus problemes econòmics. “La Generalitat no entenia per què volíem ser públiques i s’oferia a buscar solucions per als problemes. Si el tema hagués estat econòmic s’haurien trobat fórmules, però no ho era”, assegura. Hi havia també una certa reticència del sector públic. “Alguns podien pensar que nosaltres anàvem dels guapos que ara venim a explicar-vos com s’han de fer les coses, però el CEPEPC tenia molt clar que no es volia anar a conquerir l’escola pública sinó a treballar junts per una escola pública catalana”.
El procés va afectar, aproximadament, 80 escoles, 1.200 docents i 25.000 alumnes, però més important és l’impacte que el tarannà d’aquelles escoles va tenir sobre l’actual model d’escola pública. L’esperit i l’ímpetu del CEPEPC va transformar o es va diluir en l’escola pública? Aquest sembla el debat d’avui. Fa unes hores la qüestió ha sorgit en una entrevista-tertúlia als matins de TV3, moderada per Lídia Herèdia, la qual té fresca aquella lluita que va viure com alumne de l’escola Gitanjali de Badalona. Herèdia ha convidat Quim Lázaro, avui president de Rella associació i que va ser professor i director de Baloo (contractat, recorda, per Carles Martínez). Lázaro ha comentat que als seixanta també neix Òmnium Cultural i la revista Cavall Fort, i que les famílies que “es van atrevir a buscar un model d’escola alternativa” pertanyien a una generació que no va viure la guerra, sinó la postguerra.
Lázaro cita l’article Les tres primaveres pedagògiques, de Jaume Carbonell, que situa el naixement de l’associació Rosa Sensat i el CEPEPC en la del mig, en la primavera de la resistència, i emmarca la voluntat de recuperar la memòria en aquesta missió de fer de pont entre la primera i l’actual. Segons Lázaro, “una de les claus de les escoles del CEPEPC era l’equip de mestres, hi havia un equip coherent, i això, al passar a la xarxa pública, s’ha perdut. Moltes les escoles impulsores d’Escola Nova 21 són de nova creació, i per què és això important? Perquè poden muntar el seu equip”. Per Neus Sanmartí, el balanç és molt positiu pel que fa a la qualitat pedagògica de l’escola pública d’avui. “És cert que aquell esperit i aquell entusiasme inicial es van anar diluint amb el temps –constata–, però és que eren impossibles de mantenir, avui ningú suportaria aquelles reunions d’hores i hores que fèiem mestres i pares; algú diu que això va ser per passar a la xarxa pública, però les que no van passar tampoc els han pogut mantenir. Són altres temps”.
