L’elevada taxa d’abandonament escolar prematur (17,3% a Espanya i 19% a Catalunya) i l’alta proporció de repeticions (al voltant d’un de cada cinc alumnes repeteix algun curs al llarg de la seva trajectòria escolar) són dos dels indicadors educatius que més criden l’atenció als experts quan els comparen amb altres països europeus. Un recent estudi de dos sociòlegs de la UAB, Maribel García Gracia i Albert Sánchez-Gelabert, constata que la relació entre repetició i abandonament és un mena de cercle viciós: entre els que pengen prematurament els estudis (és a dir, no comencen o no acaben cap formació postobligatòria) n’hi ha molts que ja abans havien repetit.
Aquests dos experts han analitzat els itineraris educatius dels 73.947 alumnes que feien 4t d’ESO el curs 2016-17, la major part dels quals eren nascuts l’any 2001. A partir del RALC (el Registre d’Alumnes creat el 2015, amb el qual s’atorga a cada un una mena de matrícula), han pogut resseguir les seves trajectòries al llarg de quatre anys, i saber quants van fer batxillerat, quants el van acabar i quants no, quants van fer un cicle formatiu i el van acabar, quants no van fer res un cop acabada l’ESO… I, també, quin era el seu expedient acadèmic (en el cas de centres públics) abans d’entrar a l’etapa postobligatòria, quants eren d’incorporació tardana, quants havien repetit algun curs, quants s’havien escolaritzat en un centre de màxima complexitat, etc.
La primera conclusió, segons es pot llegir a l’article publicat per l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, és que el 21% d’aquests 74.000 alumnes van abandonar els estudis sense obtenir cap titulació postobligatòria. El 14% ni tan sols va començar. Amb tot, Albert Sánchez-Gelabert explica a aquest diari que els percentatges reals podrien ser lleugerament inferiors, ja que una de les limitacions de la investigació és que en aquell moment el RALC no registrava els alumnes que optaven per un PFI o per qualsevol opció de segona oportunitat, com les escoles d’adults.
La segona conclusió és que, entre els que abandonen, hi ha una sobrerepresentació d’alumnes han repetit curs en algun moment de la seva escolarització (és a dir, els nascuts el 2000 o 1999 que cursaven 4t d’ESO el curs 16/17). Segons l’anàlisi d’aquests investigadors, dos de cada tres alumnes que abandonen portaven retràs educatiu, és a dir, que no estaven en el curs que els correspondria per edat, bé fos per repetició per incorporació tardana al sistema educatiu. Les dades també mostren que gairebé la meitat dels joves que fan un cicle de grau mitjà havien repetit algun curs durant l’etapa obligatòria, i que entre els que abandonen aquests cicles més del 39% ha repetit algun curs durant l’etapa obligatòria.
“Amb aquestes dades entenem que la repetició no acaba de fer la funció esperada, que se suposa que és reenganxar l’alumne. Al contrari, en el moment de repetir durant l’etapa obligatòria tens més possibilitats d’acabar tenint un itinerari d’abandonament escolar prematur”, apunta Sánchez-Gelabert.
A la postobligatòria el percentatge de repetició és fins i tot més alt que a l’obligatòria, arriba al 25%, en alguns casos la repetició és del mateix estudi i en altres l’alumne veu que allò no era el que s’esperava i va a provar una altra cosa.
Les notes no ho expliquen tot
Un altre aspecte que han analitzat els investigadors és l’efecte de les notes en l’abandonament. En aquest punt, sorprèn que sis de cada deu joves que abandonen els estudis tenien notes superiors a 5 quan van acabar l’ESO, per la qual cosa, escriuen, “les notes no expliquen del tot l’abandonament prematur”. Segons Sánchez-Gelabert, “el que hem vist és que hi ha un gruix important d’estudiants que, tot i haver aprovat, decideix no continuar un cop acabada l’ESO o abandona poc temps després, això ens fa pensar que potser hi ha un problema en l’orientació i acompanyament”.
Pobresa, nacionalitat i determinisme social
La nacionalitat dels alumnes influeix clarament en la desigualtat d’oportunitats. L’any 2001 els alumnes d’origen estranger representaven el 15,8% de tot l’alumnat a Espanya, en canvi, es troben sobrerepresentats als itineraris d’abandonament, ja que el 36,1% dels que ho fan són alumnes de nacionalitat no espanyola. També els percentatges de joves amb necessitats educatives per raons socioeconòmiques estan sobrepresentats entre els que abandonen, fins al punt que publiquen la taxa mitjana. Aproximadament la meitat no completen una formació postobligatòria.
Els investigadors també s’han fixat en la composició del centre educatiu i ho han relacionat amb els itineraris d’abandonament, “i veiem –comenta Sánchez-Gelabert– que els alumnes que surten d’un centre de màxima complexitat tenen el doble de probabilitats d’entrar en un itinerari d’abandonament, la qual cosa reafirma la idea que la concentració d’alumnat vulnerable afavoreix l’abandonament”.
Ampliar la recerca
Aquest és un dels primers estudis sociològics que es fa usant dades del RALC, una nova font d’informació pels investigadors que a Sánchez-Gelabert li agradaria que tingués algun matís més. Per exemple, explica, les dades del RALC diferencien l’alumnat amb necessitats educatives de tipus socioeconòmic, però no es pot saber l’origen ni el nivell educatiu dels pares, o tampoc es pot resseguir les trajectòries dels estudiants que fan el pas a la universitat, des del batxillerat o des d’un grau superior, la qual cosa permetria tenir una foto més nítida i afinar més el diagnòstic. En canvi, el RALC sí que permet segmentar per territoris, però en l’anàlisi publicat això no apareix per les limitacions d’espai.
A banda, aquests investigadors voldrien augmentar els anys d’estudi (si troben finançament) per veure quants dels que abandonen es reenganxen més tard a través d’algun grau d’FP o d’una opció de segona oportunitat. “Ara mateix –diu Sánchez-Gelabert– el que veiem és que a curt termini el retorn és ínfim, i que per això calen polítiques per prevenir l’abandonament, perquè un cop ho deixen és molt difícil que tornin”.
