
El dia 1 de març passat es va presentar l’informe europeu “Young Children (0-8) and digital Technology” del Joint Research Centre de la Comissió Europea, centrat en els usos tecnològics en el context familiar. “Els resultats de l’estudi circumscrits a casa nostra, en els quals hi han participat Cristina Aliagas com a coordinadora i Cristina Correro, del grup GRETEL de la UAB, ressalten l’ús habitual i freqüent de les tauletes digitals en família. Més concretament, els infants trien com a activitats favorites mirar vídeos i cercar-los al Youtube i freqüentar jocs interactius que troben a la Playstore. Ho fan normalment acompanyats pels adults amb qui conviuen però també de manera autònoma, en la franja 6-8 anys. Informes com aquest evidencien la incorporació de les tecnologies en les rutines dels infants i de les seves famílies. Alhora, mostren la progressiva adaptació per part dels familiars en la regulació i ús d’aquests nous espais d’oci.
I l’escola, s’adapta, igual que les famílies, als usos de les tecnologies i dels espais virtuals? Aquest va ser un dels focus de discussió en el marc d’aquesta presentació, on van sorgir reflexions sobre el rol que juga i que ha de jugar l’escola en la formació dels infants i joves i sobre la necessitat d’obrir les fronteres de l’aula en un contínuum escola-societat.
Llegir i escriure no és el mateix ara que fa cinquanta anys
Si els nostres alumnes estan immersos en el món digital cada cop d’una manera més freqüent i intensa en la seva vida extraescolar i en contacte permanent amb aquestes noves maneres de comunicar-se, d’accedir a productes d’oci, de llegir i d’escriure, què ha de canviar a l’escola? En realitat no ha de canviar res però alhora ha de canviar tot.
No ha de canviar res perquè la funció principal de la institució educativa és (o hauria de ser) preparar els infants i joves per poder participar i actuar de manera competent en societat. I aquest encàrrec no ha variat des de fa dècades. I ha de canviar tot perquè les tecnologies modifiquen la manera d’interactuar amb els altres, perquè llegir i escriure no és el mateix ara que fa cinquanta anys i perquè l’accés a la informació presenta característiques ben diferents de fa unes quantes dècades. L’alfabetització de la població, doncs, demana habilitats i estratègies pròpies dels nous tipus de discursos de la comunicació a distància, més enllà de les habilitats procedimentals de maneig de dispositius digitals.
El domini de les competències digitals en realitat no és un afegit que l’escola pugui decidir si integra o no i en quina mesura ho fa
El domini de les competències digitals en realitat no és un afegit que l’escola pugui decidir si integra o no i en quina mesura ho fa, sinó que forma part de l’essència mateixa de l’alfabetització actual d’una manera indestriable. Com diu Emilia Ferreiro: “no corresponde hablar ni de alfabetización digital ni de educación digital, hablo de alfabetización a secas, la que corresponde a nuestra circunstancia histórica y en nuestra circunstancia histórica las tecnologías están instaladas”. Si les tecnologies són percebudes pels educadors com un afegit a la tasca alfabetitzadora o simplement com una habilitat tecnològica segurament la formació dels infants no serà tan efectiva ni tan d’acord amb les demandes socials actuals com si s’integren de manera natural en el propòsit essencial de la formació d’uns ciutadans que han de ser competents per actuar en el context que els ha tocat viure.