La Fundació Jaume Bofill ha publicat el seu anuari de 2015 amb una bona anàlisi dels reptes de l’educació (o l’ensenyament) a Catalunya. Els mitjans d’informació han posat de relleu la manca de finançament. És cert, segons l’estudi, Catalunya dedica el mateix percentatge que països dels que en diem poc desenvolupats. Les greus retallades s’han fet amb el propòsit inconfessable de desprestigiar l’ensenyament públic i anar, poc a poc, privatitzant-lo. Tot seguint la visió neoliberal de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC).
La manca de finançament no és l’únic, ni potser el principal motiu de la situació al nostre país
Però la manca de finançament no és l’únic, ni potser el principal motiu de la situació al nostre país. Hi ha altres aspectes que hi incideixen i, si la societat catalana vol millorar l’educació en sentit ampli dels seus infants i adolescents, haurà de lluitar per la seva millora.
Apuntem-ne alguns. La formació de les persones que es dediquen a ensenyar: cal canviar la inicial, la que es dóna a les universitats i, sobre tot, la formació permanent, la reflexió sobre la pràctica diària. Mestres i professors necessiten hores dins l’horari laboral per continuar formant-se i per repensar allò que estan fent.
Quins currículums s’han d’aconsellar als centres escolars? Què, cóm i quan ho han d’ensenyar i a qui? Han de ser uns documents més oberts, més curts, simplificats, que permetin i animin la participació de l’alumnat, aportant els seus interessos. Un ensenyament democràtic ho exigeix.
Els centres han de tenir l’autonomia suficient per adaptar-se al seu entorn proper, a la situació socioeconòmica de cada família, per personalitzat l’atenció a l’alumnat
Per tant els centres han de tenir l’autonomia suficient per adaptar-se al seu entorn proper, a la situació socioeconòmica de cada família, per personalitzat l’atenció a l’alumnat. Per dur a terme el seu Projecte eductiu de Centre (PEC). En aquesta línia caldrà disminuir l’excessiva, per inútil, burocràcia que ofega les escoles. Caldrà que els que governen no posin pals a les rodes als centres que no només volen innovar sinó que volen transformar l’educació per ajudar a transformar la societat en que vivim.
Hem d’exigir que l’escola sigui inclusiva, que atengui i aculli tothom
Hem d’exigir que l’escola sigui inclusiva, que atengui i aculli tothom. Que aculli tota la diversitat present a Catalunya, cultural, de classe, de gènere, d’ètnia, funcional… Recursos al servei de totes les escoles perquè puguin acollir tothom, sense derivar-ne a centres especialitzats en diversitat funcional. Que tinguem centres acollidors, que no facin falta aules d’acollida. Que desapareguin els centres gueto que escolaritzen en condicions diferents a la realitat del barri o de la ciutat. Perquè l’escola no pot compensar totes les desigualtats però té l’obligació d’evitar que augmentin.
I no tot és responsabilitat del sistema d’ensenyament. Les condicions del mercat de treball, per exemple, les condicions laborals i els sous, propicien més o menys abandonament escolar. Si l’educació no representa un ascensor social, no ajuda a millorar les expectatives de futur d’aquells nois o noies que viuen en situacions de risc, difícilment aconseguirem que l’èxit escolar sigui majoritari.
L’educació depèn de tota la comunitat
Recordem que avui l’èxit escolar es juga més al fora escola. Tot allò que en diem, equivocadament, educació informal o no formal hi té un paper molt important. Famílies, carrers, esplais, esports, mòbils i altres aparells, biblioteques… En definitiva, l’educació depèn de tota la comunitat. I aquí tots i totes hi tenim un paper protagonista.
La societat catalana hauria de prendre’s (ens ho hauríem de prendre) seriosament el tema de la formació dels seus infants i, per tant, exigir als nostres governants que ajudin a avançar vers una escola inclusiva i una educació que estiguin al servei de totes les persones, que lluitin per millorar i, si fos possible, igualar les oportunitats de tothom.
Les utopies eviten que avancem per camins equivocats.
