Volia parlar de les criatures durant els temps de vacances escolars. S’acosten els mesos d’estiu i s’apropen. Començarem a llegir comentaris dient que són massa dies, que el calendari escolar està mal fet, que què faran les famílies amb les seves criatures…. Però m’adono que cal reflexionar una mica sobre el que ens està passant.
Partim de la constatació que tota la comunitat educa al llarg de tota la vida. L’escola és una petita part de l’educació que reben infants i adolescents. Per tant durant les llargues o curtes vacances (la dimensió és subjectiva) continuen educant-se, i totes les persones que estan al seu entorn ajuden o entorpeixen la seva educació.
Si s’estan educant tot l’any, a l’escola i fora, viuen també allò que vivim els adults. Actualment al nostre país estem immersos en un conflicte polític que ens ha dividit pràcticament per la meitat. La societat està polaritzada. Sembla que qualsevol tema el vivim dins l’òptica d’aquest conflicte.
Tot conflicte és un moment educatiu
A l’escola i als espais educatius, que ho són gairebé tots, si volem educar s’ha de parlar de tot, s’ha de donar resposta a tot allò que demanin els educands. La realitat del dia a dia, el que succeeix al barri, a la ciutat, al país… no pot quedar fora de les escoles, no pot quedar fora dels processos educatius; si ho deixem de banda no estarem fent bé la nostra feina educadora. Com a bons professionals hauríem de seguir el que va dir la Mara Mata: hem d’ensenyar a pensar, no què pensar. Ara bé, els educadors (de l’escola i de fora) som membres de la societat, som persones amb la nostra mentalitat, els nostres sentiments, les nostres ideologies. Com integrants de la societat catalana segurament també estarem dividits pel tema del procés. Conscientment o inconscient ho transmetem als infants i adolescents que tenim al nostre càrrec. Seria important fer un esforç (no senzill) per evitar que ens traspuï el conflicte, que afecti més del que cal als menors que es fan grans i aprenen(fins els 18 anys són menors segons els convenis internacionals).
Hem parlat en altres ocasions de què fer davant els conflictes: entendre’ls, analitzar-los, buscar un relat comú i després intentar una solució que el superi i doni una alternativa; potser no ho estem fent del tot bé darrerament. Però també toca parlar del que no s’ha de fer: un conflicte escolar és un espai educatiu, que s’ha de resoldre en clau educadora, per tant no és de rebut, i impedeix la resolució, convertir-lo en afer judicial, que s’intenti resoldre fora de l’àmbit escolar.
A l’escola i als espais educatius, que ho són gairebé tots, si volem educar s’ha de parlar de tot, s’ha de donar resposta a tot allò que demanin els educands
La polarització domina i costa saber què ha passat, quina ha estat la situació conflictiva. Potser estem percebent els fets que ocorren dins el prisma del conflicte, i sense voler ens col·loquem en la disjuntiva del nosaltres i ells; la qual cosa dificulta valorar el fet en si mateix, valorar què ha passat, entendre’l. Pot passar que ens deixem influir per si la persona o persones implicades és dels nostres o dels altres. Algunes criatures porten a les aules, a vegades, samarretes del Barça o de l’Espanyol o del Madrid, sobre tot després d’algun partit important, ho considerem un conflicte? Aquests símbols poden dividir, poden provocar conflicte: com els tractem? D’altres conflictes també els tractem igual?
El nostre alumnat haurà passat un curs sencer immers en la situació conflictiva, l’haurà vista i sentida com els seus educadors l’han transmès; segurament seguiran vivint-la al llarg dels mesos de vacances al costat d’altres persones adultes que també estan immerses en el mateix conflicte polític. Infants i adolescents ho viuen d’acord amb la seva situació i els seus interessos, diferents als dels adults: la nostra tasca prioritària és ajudar-los a entendre el que passa.
Hi ha molts conflictes a casa nostra, no només el procés. Habitatges, pobresa energètica, sous baixos, alimentació insuficient, atur… per què aquests no polaritzen la societat? El sentiment d’identitat és tan fort? O bé és menys anguniós que els altres?
Conflictes sempre n’hi ha, i no vol dir que les seves conseqüències siguin sempre negatives, conflictes de classe social han fet avançar el món, han aconseguit millores laborals, d’habitatges, de barriades, s’han impulsat construccions d’escoles i centres sanitaris, es va abolir la mili obligatòria…
Temps de vacances vol dir sense deures escolars
A l’escola si els infants o adolescents es senten segurs i acollits, parlaran de tot allò que els preocupa, parlaran del que porten a la seva motxilla, d’allò que viuen i senten (familiars, amics, religions…). Repetim-ho: tota la comunitat educa (pares, avis, mestres, professorat, monitores d’oci, d’esports, bibliotecàries, amics, amigues, aparells digitals, els carrers, casals d’estiu…). Si els espais educatius (tots els que hem esmentat) no poden ser espais d’acolliment, on les criatures i els adolescents, es sentin acollides i acollits, on puguin parlar tranquil·lament de tot amb llibertat, on puguin demanar explicacions als adults de referència… les criatures quedaran un xic malmeses. Els conflictes cal afrontar-los i no amagar el cap sota l’ala: és un moment educatiu.
Necessitem tots i totes, ensenyants, educadors i la resta de la societat aconseguir relaxació, que arribi una calma social, pensar abans d’actuar, opinar amb coneixement de causa, no deixar-nos portar per allò que fan o diuen altres. Estem demanant a l’alumnat, als menors en general, que tinguin capacitat crítica, que no es deixin manipular… si volem ajudar-los, si volem que s’eduquin conscientment i amb autonomia necessiten l’exemple dels seus adults. Necessiten persones amb qui emmirallar-se, en qui confiar, sentir-se acompanyats en tot moment.
Les reflexions s’han allargat i haurem de deixar el temps de vacances escolars per un altre article. Només dues idees: han de jugar molt (comportaments violents a l’edat adulta poden correspondre a poques estrones per jugar a l’infantesa) i sense supervisió dels adults. Això també val per als adolescents encara que s’avorreixin. I la segona, temps de vacances vol dir sense deures escolars.
