Ja fa temps que a les facultats d’educació, i als seus departaments de didàctica de totes les especialitats, es desenvolupen moltes recerques que, motivades per problemes o reptes educatius, intenten trobar anàlisis serioses i, en principi, resultats que portin a propostes de diagnosi i de millora. Ja sigui fent tesis doctorals o articles de recerca que es publiquen en revistes adequades, els estudiosos desenvolupen projectes finançats o milloren la seva situació acadèmica personal. Però sorgeix una qüestió que mereix una reflexió serena: hi ha una repercussió de la recerca educativa en les classes? Desitjaríem que així fos, però, com indicarem, estem molt lluny d’aconseguir una transmissió correcta de la recerca a les classes.
Citarem quatre elements a tenir en compte:
- El fet que les recerques es «publiquin» no aporta una solució al problema. Moltes publicacions de qualitat es fan en anglès i en revistes internacionals de difícil accés. Però encara hi ha un fet més greu: les recerques publicades tenen un llenguatge molt especialitzat, és a dir, no són assequibles per a la majoria d’educadors no especialitzats en els temes.
- El pas de la recerca a les classes exigeix en primer lloc disposar de mitjans o estratègies comunicatives i formatives que donin a conèixer als mestres quins resultats s’han trobat i quines conseqüències haurien de tenir (canvis de paradigmes, noves metodologies, nous temes…). Òbviament, hi ha una recerca que no va en aquesta línia d’accions, i per tant no és tan clau perquè sigui divulgada arreu (estudis històrics, biogràfics, bibliogràfics…), però de les recerques amb voluntat de millora real educativa sí que caldria assegurar-ne el coneixement.
Als Estats Units i en el camp concret de l’educació matemàtica ja s’editen regularment publicacions que expliquen de forma entenedora les noves troballes i les seves implicacions docents. Se’n fan càrrec diverses publicacions d’associacions professionals.
- Molts resultats de recerca no són de quilòmetre zero. Són resultats internacionals i, per tant, juntament amb les recerques locals de les nostres universitats, també caldria tenir en compte resultats d’arreu. És interessant, en particular, poder tenir una certa visió àmplia del que passa arreu, d’allò que en altres llocs no es fa o es creu millor incorporar.
- A Catalunya no hi ha cap mecanisme de transmissió de la recerca, la qual cosa és de lamentar. Cal esmentar també que estar al dia de les recerques ja fetes i contrastades és una magnífica forma d’actualització, de formació permanent d’alt nivell.
No atendre aquesta transmissió de la recerca és un greu error dels que la fan i de les autoritats educatives que acullen i financen els programes investigadors. Una recerca educativa amb voluntat de canvi i millora, que no transcendeixi i que resti al «núvol», en un marc purament teòric, posa en dubte l’interès de la mateixa recerca. Igual que ningú entendria que la recerca mèdica no influís en algun moment en la millora dels pacients potencials o que una recerca farmacèutica no portés a cap nova proposta de tractaments, en el camp educatiu tampoc podem admetre que no es doni una projecció assequible dels resultats.
Les universitats i el Departament d’Educació són responsables de poder oferir aquesta transmissió de la recerca que aquí reclamem, amb publicacions web, en cursos o exposicions, en jornades… Però, hi insistim, no es tracta de publicar traduccions o estudis sencers, sinó documents o explicacions (vídeos, per exemple) que facin assequibles els resultats i orientin sobre com implementar-los a les aules. L’acció de bons divulgadors resultaria essencial. En alguns llocs s’ha optat per fer almenys resums anuals de resultats, la qual cosa és també una alternativa.
La recerca educativa ben feta porta a resultats indiscutibles, que no es poden discutir, i per tant no és raonable que no tinguin transcendència en la formació. Un exemple de matemàtiques: s’ha pogut demostrar rigorosament que les matemàtiques s’aprenen millor si s’exposen en context, és a dir, si es motiven amb aplicacions, si es veuen els problemes que resolen, i si es donen exemples i contextos que interessin als alumnes. A partir d’aquest fet, que la recerca ha descobert i avalat, ja no val seguir presentant les matemàtiques en l’estil formal tradicional d’explicar primer la «teoria» i molt posteriorment esmentar l’interès i per a què serveix el que s’ha exposat. Cal fer-ho al revés.
Tenim per davant un altre repte. La qualitat del nostre ensenyament ens obliga a posar fil a l’agulla. Som-hi.
