Ara fa noranta anys de l’exili del Borbó i la proclamació pacífica de la República, que amb alts i baixos no va tenir temps de consolidar-se degut a l’aixecament militar, un aixecament que volien violent i curt per tornar a restablir la monarquia. I no va ser així. Va ser violent i llarg, amb la victòria militar final dels sollevats. El país va quedar dividit entre vencedors i vençuts. Tot i que la guerra oficialment va acabar l’abril del 1939, alguns dels vencedors van manifestar públicament que «la batalla continua». I així va ser.
Varen ser uns temps àlgids de renovació. Les autoritats republicanes a l’Estat i el govern català a casa nostra s’esforçaren per consolidar una escola que ajudés a pensar i no pas a emmagatzemar.
Durant els anys republicans en pau en l’àmbit educatiu i escolar es produïren notables canvis. Varen ser uns temps àlgids de renovació. Les autoritats republicanes a l’Estat i el govern català a casa nostra s’esforçaren per consolidar una escola que ajudés a pensar i no pas a emmagatzemar, tal com m’explicava la mestra Bargalló, exiliada a Mèxic. L’escola republicana volia fer ciutadans i no pas súbdits. Era una escola per a tots, nens i nenes junts, amb un ensenyament actiu, laic, que aplicava les propostes renovadores que es coneixien a través de les Escoles d’Estiu amb la presència de Claparède, Decroly, Freinet, etc., i les sortides per conèixer escoles d’Europa.
A Catalunya els valors de l’escola quedaren promulgats a l’article 11 de l’Estatut interior, que afirmava: «L’ensenyament primari serà obligatori, català quant a la llengua i a l’esperit, i s’inspirarà en els ideals de treball, llibertat, justícia social i solidaritat humana.»
El juliol del 1936, amb l’esclat de violència, tot aquest esforç quedarà trasbalsat: hi haurà mestres que marxaran al front (voluntaris o forçosos), arribaran colònies de nens i nenes refugiats des de territoris en guerra, es bombardejaran poblacions, col·legis de congregacions religioses acabaran cremats, etc. Guerra i revolució.
El gener i febrer del 1939 milers de persones que fugien de l’embat militar passaren la ratlla dels Pirineus cap a França, entre aquests, una bona colla de mestres, homes i dones. La majoria seran «acollits» als camps de concentració (més tard anomenats camps d’acollida i camps de refugiats). També passaren milers d’infants, bona part formant part de colònies i acomboiats per mestres i mestresses (encara falta l’estudi en profunditat d’aquest col·lectiu d’infants i les ajudes per acollir-los). Camí de l’exili hi anaren una bona colla dels mestres que havien treballat a les escoles del país durant la República i, també, d’altres que havien arribat a Catalunya acompanyant colònies d’infants i fugint de les zones de violència. Des de Portbou fins a Puigcerdà, qualsevol carretera era bona per sortir (coll dels Belitres, coll de Banyuls, el Portús, Costoja, coll d’Ares, etc.).
Els canvis renovadors que va viure l’escola durant els anys republicans (la nova formació dels futurs mestres; la formació permanent a través de les Escoles d’Estiu, dels cursos i les jornades, l’escola activa, l’escola en català, la coeducació, etc.) varen quedar estroncats de soca-rel.
Els canvis renovadors que va viure l’escola durant els anys republicans varen quedar estroncats de soca-rel.
El col·lectiu que va marxar, confiant en una bona acollida per part del govern francès, era plural des del punt de vista polític (BOC, PSUC, ERC, POUM, AC, USC, PSOE, EC, etc.) i també des del punt de vista professional (des de professors de les Escoles Normals i inspectors a mestres interins; des de professors de les escoles de l’Ajuntament de Barcelona fins a mestres de pobles rurals). La pluralitat també es manifestava a l’hora d’ensenyar (des del Grup Batec, seguidors de les propostes de Freinet, als que practicaven les metodologies que consideraven més adients per a la formació dels seus escolars). I eren plurals, també, en el compromís republicà (des dels que tingueren càrrecs directius en el Consell de l’Escola Nova Unificada, el CENU, fins a d’altres que simplement eren republicans).
A Catalunya la guerra va acabar a mitjan febrer del 1939 amb l’arribada de l’exèrcit franquista a la frontera. Més del 12 per cent dels mestres que havien treballat a Catalunya entraren a França. I aquí, a casa nostra, començà el silenci. I el buit. Marxaren els capdavanters de la renovació pedagògica (homes i dones) i una bona colla de mestres que a les seves poblacions no varen estalviar esforços per garantir una bona escola, el centre de la qual eren els infants. I començà la depuració del magisteri. I la depuració de les biblioteques escolars. La reculada serà enorme quant a continguts i metodologies. I el buit deixat pels exiliats s’omplirà seleccionant nous mestres amb criteris polítics. I es consolidarà un nacionalcatolicisme galopant.
I després d’una llarga i dura dictadura arribarà la democràcia. Amb una amnistia que farà que la democràcia sigui de segona divisió. I continuarà el silenci. Quina història s’explica a les escoles?
No heu pensat mai quin país tindríem si tots aquests homes i dones no haguessin hagut de marxar a l’exili? I si s’hagués pogut consolidar el model escolar promogut per la Generalitat i el govern republicà?
No heu pensat mai quina escola tindríem si els mestres que ara treballen a l’escola coneguessin aquestes històries trencades i se sentissin hereus intel·lectuals d’aquests mestres exiliats?
No heu pensat mai quin país tindríem si tots aquests homes i dones no haguessin hagut de marxar a l’exili? I si s’hagués pogut consolidar el model escolar promogut per la Generalitat i el govern republicà?
L’any 1995 el rector de la Universitat de Girona, Josep M. Nadal, en un acte d’homenatge als exiliats els va dir: «Tenim un deute amb tots vostès i ara només en paguem una part. La resta, si em permeten, l’hauran de cobrar els nostres nets, el futur. Només podrem pagar tot el que els devem si som capaços de fer entendre a les generacions futures la pedagogia de la fraternitat. Si som capaços de fer entendre que els valors sobre els quals s’aixeca una civilització no poden ser els que ens parlen de mil·lenarisme i fanatisme, sinó els que ens fan veure el món amb els ulls del saber i el respecte a la diferència.»
