Fa poques setmanes vam poder gaudir de la presentació del Diccionari inesperat de pedagogia de Philippe Meirieu a la seu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que recentment n’ha editat la versió en català traduïda per Maria Lucchetti. L’autor va conversar extensament sobre l’obra amb en Roger Fusté i l’Elena Ferro, dos professors apassionats de la didàctica i la discussió pedagògica. Es tracta d’un text que permet tant una aproximació consultiva, fent tastets amunt i avall per les entrades del diccionari, com una lectura fluida, d’inici a fi, per descobrir-hi una perspectiva profundament reflexiva i crítica sobre l’educació, més enllà de la institució escolar.
L’acte, amb una sala a vessar, va servir per constatar que Meirieu manté el seu idil·li amb el moviment de renovació pedagògica català i que guarda intacta la capacitat de fer de brúixola dels debats educatius. De les moltes reflexions que l’autor francès va brindar a un públic entusiasmat amb la seva eloqüència, val la pena destacar les coordenades en què situà la identitat docent actual:
Entre l’estandardització competencial i la reacció antipedagògica, cal defensar el docent artesà compromès amb l’emancipació social.
D’una banda, per Meirieu, el professorat hem de ser més que una suma de competències professionals, més que un seguit d’habilitats mecàniques mesurables. Cal rebutjar, per tant, un model tecnificat de l’educació que pretén docents estandarditzats al servei de les polítiques educatives dictades per organismes internacionals i sotmesos a PISA, en comptes d’estar al servei d’un projecte col·lectiu de transformació social.
Es tracta d’una reflexió especialment pertinent ara que el govern espanyol ha iniciat la negociació amb sindicats d’un nou “estatut docent” que inclou l’homogeneïtzació dels educadors arreu de l’Estat segons un llistat de competències preestablert, entre les quals destaquen la digital o l’acompanyament emocional –malauradament entès més com a resiliència i autoajuda que com a compromís per revertir el malestar social que travessa el nostre alumnat–. Els plans del ministeri inclouen fins i tot la possibilitat d’un salari mixt segons incentius, acostant el docent al treball per objectius i a la cadena de muntatge, emmotllant alumnes preparats per al mercat laboral.
Precisament en temps d’auge de la intel·ligència artificial i de desorientació enmig d’un torrent d’informació immediata, Meirieu apuntà que potser s’obre l’oportunitat de repensar el rol de mestres i professors: “esdevenir docents d’inquietuds més que de certeses per fer descobrir el que no està a l’abast de les mans”.
En època de xarxes socials, el docent ha de fer anar l’alumne més enllà de l’algorisme que reforça les eleccions i els biaixos previs i pretén que ens relacionem només amb els que pensen com nosaltres
Per altra banda, i si bé és cert que Meirieu es mostrà reticent amb l’actual tendència a buscar solucions pedagògiques “miracle”, alertà de l’altre gran perill per a la identitat dels educadors: els discursos antipedagògics, que faciliten els processos de proletarització docent i mercantilització de l’educació (d’aquesta amenaça n’ha parlat extensament el professor Jaume Trilla a la seva trilogia recent d’articles sobre l’antipedagogisme). Discursos, propis de la pedagogia de la regressió, s’estan tornant hegemònics al nostre voltant, contra els principis mateixos de l’educació: càstig, repressió, exclusió i segregació com a forma d’atacar els efectes de les disfuncions socials en comptes d’anar a les causes.
Davant l’antipedagogia, Meirieu ens convida a mantenir-nos ferms en el principi fonamental: l’educabilitat de tots els individus, rebutjant el fatalisme i la classificació social
Per més que els nostres estudiants ens desesperin, per més que es desviïn i que no arribin a llistons ni nivells que els hem imposat, no ens refugiarem en l’autoritarisme. Per això necessitem el concepte d’emancipació al centre de l’educació: donar a cadascú la possibilitat de fugir de les determinacions, de les opressions i dels dictats del mercat i les empreses. Es tracta també de defensar la pedagogia com el més propi dels docents, aquell saber que ens distingeix de l’enciclopèdia i del ChatGPT i ens blinda contra tot procés de desprofessionalització.
Ambdues pulsions, l’estandardització competencial sota el dictat globalitzat del mercat i el retorn a la disciplina segregadors dels antipedagogs, poden convergir en un horitzó distòpic: la digitalització educativa sense docents amb programes individualitzats en entorns virtuals on la nostra tasca es redueixi a la gestió burocràtica. És per això urgent vindicar, amb Meirieu, l’ofici i la noblesa del docent artesà i el poder emancipador de la pedagogia crítica.
El Diari de l’Educació, 2025