Ahir, dimarts 17 de febrer de 2026, Mar Hurtado, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, i Gino Ferri, responsable de relacions internacionals i formador de l’entitat, van compartir les principals reflexions sorgides dels intercanvis i espais de debat de l’Escola d’Estiu del curs passat.
La sala d’actes es va transformar en un espai de trobada per posar en comú idees, reactivar preguntes i reforçar el compromís amb una educació pública viva, crítica i transformadora.
Discurs de benvinguda
“Benvinguts, amics i companys de professió, esteu al lloc adequat i en traureu profit. Esteu allà on parlem clar, on mirem als ulls. On construïm abans de destruir, on fomentem el diàleg. No dubteu a demanar-nos opinió, perquè després de 60 anys opinió en tenim, i està ben fonamentada”.
D’aquesta manera comença la 60a Escola d’Estiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, amb les idees clares i el pols ferm. Amb ganes d’ensenyar i d’aprendre, com en totes les edicions anteriors, però enguany també amb una motivació afegida. La necessitat d’homenatjar a tots aquells que ens han precedit, a tots aquells que van fer possible les 59 edicions anteriors i que avui, amb la perspectiva de seixanta anys d’història, reivindiquem amb èmfasi.
A partir d’aquí, creiem que l’única i millor manera de fer possible aquest homenatge és treballant amb les mateixes ganes i il·lusió que tots els que han vingut darrere. Continuar la seva feina, agafar el testimoni i assegurar que el llegat perduri. I per a fer-ho, és inevitable fixar la vista enrere. Saber d’on venim.
I és que aquest és el primer dels dos eixos que vertebren el Tema General d’enguany: el reconeixement del passat i de la trajectòria de l’Associació. La revisió d’aquells referents que ens han portat fins aquí i, sobretot, de les seves idees i dels seus pensaments: fonament indispensable per a continuar millorant com a mestres i com a persones i recordar que portem “60 anys dempeus”.
Creiem però, que fixar el passat com a protagonista únic de la 60a Escola d’Estiu no és ni just ni adequat. Creiem que en un moment tan esvalotat i difícil, amb els discursos reaccionaris a peu de carrer i un mapa educatiu tan convuls i desordenat, l’Associació Rosa Sensat té més sentit que mai. Té sentit que opinem, que ens comprometem i que defensem la nostra ideologia. Que no deixem cap espai en blanc, cap casella per a ocupar.
I és precisament això, l’actualitat, el segon eix del Tema General. Una actualitat que necessita renovar el debat educatiu per a convertir-lo en quelcom molt més dens i, sobretot, molt més polititzat.
Més dens perquè ha d’anar molt més enllà dels continguts que s’hi ensenyen. El debat educatiu se centra únicament en l’ensenyament, cosa que empobreix tot el que passa a l’escola, que queda limitada a un centre on s’aprenen exclusivament continguts i es deixa de banda tota una xarxa de relacions i identitats que són d’una importància vital per aprendre a trobar un lloc de confiança a la vida.
Més polititzat perquè educació i política són dos conceptes que van inevitablement de bracet. Tots sabem que viure en comunitat, com fem a les escoles, suposa prendre partit en moltes qüestions: l’organització dels espais, la presència o no de la participació, la tria del que ensenyem, la metodologia que utilitzem i, sobretot, què censurem i què aprovem. Totes aquestes decisions ens situen en un lloc on una determinada ideologia s’acomoda, una ideologia que dibuixa el futur de la societat on vivim.
La 60a Escola d’Estiu, per tant, vol revisar d’on venim per reivindicar la necessitat d’afrontar un debat educatiu molt més ric i ampli, i ho vol fer a partir del següent Tema General, que serà el paraigua de dues setmanes de debat i mestratge: “60 anys dempeus. Política i escola: més enllà de l’ensenyament”.
Tancament
Després de dues setmanes d’intercanvis intensos, reflexions compartides i més de 450 mestres implicats, la 60a Escola d’Estiu de Rosa Sensat arriba al seu final. I ho fa amb una convicció renovada:l’educació és, i ha de ser, una paraula plena. Plena de vida, de compromís, de complexitat i d’esperança. Han estat dies per escoltar, per mirar-se, per preguntar-se. Per reconèixer-se en l’altre i per desafiar les pròpies certeses. Hem parlat de rigor, d’esforç, d’inclusió, de desigualtats, de mitjans de comunicació i de responsabilitat col·lectiva. Hem defensat queeducar és fer política, però també fer comunitat. Que no hi ha educació sense afecte, sense compromís, sense mirada crítica. Aquest tancament no és un punt final. És un punt i seguit. És una invitació a seguir pensant, a seguir posant-se dempeus. A seguir parlant d’educació, amb profunditat i amb veus plurals. Perquèeducar no és només una feina. És un acte de resistència, una aposta pel futur, una manera de cuidar el món.
PROPOSTES D’IDEES PER AL DECÀLEG D’IDEES
1. El bé comú com a l’horitzó de l’educació.
2. Una formació inicial que es basi en el diàleg entre teoria i pràctica i que generi una actitud crítica i reflexiva en el futurs mestres.
3. En educació, no necessitem ídols, sinó referents i pràctiques reals i complexes.
4. Educar ciutadania és ensenyar a viure junts, és fer política, entesa com la capacitat de construir un món en comú, d’imaginar un futur compartit.
5. Educar és ensenyar que el futur només es pot construir entre tots
6. Educar és ensenyar a mirar el món i a no resignar-s’hi. A construir un futur compartit, des de la diversitat, des de la crítica, des de la humanitat.
7. El veritable indicador de qualitat educativa és la igualtat d’oportunitats
8. La riquesa educativa és diversitat, d’origen, llengua, cultura, capacitats o context social. Diversitat és qualitat. I la segregació escolar —fruit de la concentració de desigualtats— redueix les expectatives, empobreix l’experiència escolar i perpetua una única mirada del món.
9. L’educació no ha de protegir l’infant de la diferència, sinó acostumar-lo a conviure-hi amb respecte i curiositat.
10. L’educació és una qüestió de justícia social. D’oportunitats reals. D’acompanyament. D’identitat i de relació. No és només ensenyar, és fer créixer. I això només passa quan hi ha temps, presència, vincle i mirada llarga.
11. La pobresa educativa es resol amb escoles que escolten, que acullen, que obren espais per pensar i imaginar. Amb mestres que es pregunten, cada dia, quin infant tenen al davant i què cal fer perquè pugui créixer. I amb una societat que entengui que l’educació no és una despesa, sinó una aposta col·lectiva per un futur més just i compartit.
12. Parlar de progrés no pot significar només parlar de metodologies o continguts, sinó de la capacitat del sistema per adaptar-se a les necessitats canviants dels infants i de la societat. El progrés té sentit quan està vinculat a l’equitat, posant al centre el dret de tot infant a desenvolupar-se plenament, sense condicions prèvies, sense filtres socials, sense barreres invisibles
13. El rigor és una actitud profunda davant de la responsabilitat d’educar on s’estableix un compromís intel·lectual, ètic i emocional.
14. El desafiament, per a l’infant, és motor. La nostra confiança esdevé impuls.
15. El pensament crític i autònom no apareix sol: cal fomentar-lo, cal esperar-lo, cal construir-lo.
16. El rigor demana adaptació a la diversitat, entesa com a font de riquesa pedagògica, a la que cal donar resposta a través de la convivència compartida amb ajuts diferenciats.
17. El rigor no pot néixer només de la voluntat individual, sinó també d’una construcció col·lectiva.
18. El rigor és també una manera de resistir la frivolitat educativa. D’anar més enllà de les modes. De tornar a fer-nos preguntes profundes. De revisar les pràctiques i els imaginaris.
19. L’esforç, per si sol, no transforma. Només té sentit quan neix d’un compromís compartit dels alumnes i dels mestres El desig d’aprendre neix del desig d’ensenyar.
20. El que fa sostenible i transformador l’esforç és justament la connexió amb el sentit, de forma que cal generar contextos que estimulin el desig, que donin sentit a l’aprenentatge, que facin veure que esforçar-se per saber més és també una manera de viure millor.
21. Educar és, avui, habitar la diversitat, és viure-la, comprendre-la i, sobretot, sostenir-la amb compromís.
22.Un sistema educatiu és eficaç quan és capaç de corregir desigualtats dins l’escola. Anar més enllà de l’adaptació de materials. Cal repensar l’escola com un espai de drets, i això no pot recaure exclusivament en els centres educatius, sinó en un plantejament de xarxa corresponsable.
23. Educar és fer de l’escola un espai de justícia. No en teoria, sinó en pràctica. Un espai on la diversitat no s’administra, sinó que es valora. Un espai on no es demana assimilació, sinó participació. On el dret a ser diferent no sigui un obstacle, sinó una condició.
24.Tenim la responsabilitat compartida de crear un relat de justícia social en què educar sigui generar espais de sentit, d’arrelament i de transformació, acompanyar processos vitals, sembrar preguntes i construir vincles.
25. L’escola ha d’interpel·lar-se, revisar-se, preguntar-se si està oferint realment un espai de pensament crític, de debat informat, d’educació mediàtica.
El Diari de l’Educació, 2026