Entre els Drets dels Infants s’hauria de formular explícitament: tot infant té dret a no ser ensinistrat. Entenent per ensinistrament respondre allò que l’altre espera davant d’una pregunta donada. Aleshores, quan això passa, l’infant resta pendent de com reacciona l’adult davant el que diu. Somriu? S’enfada? Fa expressió de decebut? Les converses esdevenen interrogatoris.
Del temps que estem amb l’infant, l’adult n’espera un benefici, que no és tant el plaer de compartir, com aconseguir que reprodueixi aquelles conductes que desitgem vers nosaltres i –sovint, sobretot- vers els altres. Per això li preguntem el que ja ens ha respost desenes de vegades: “Com es diu la fada de Peter Pan? Quin és aquest animal que …?” Intentem demostrar que sap moltes coses, que li hem ensenyat moltes coses. A més volem que el seu comportament evidenciï els nostres valors socials: “Qui t’ha fet aquest regal? Què s’ha de dir?”. L’infant té el deure de validar-nos culturalment –potser també genèticament?
Mirar l’àlbum dels treballs fets al parvulari –fins i tot a la Llar d’Infants!- es pot convertir en una mena de revàlida que l’infant ha de superar, primer davant dels pares, i després davant de qualsevol altre familiar o conegut:
– Què vas fer aquí?
– Pintar el triangle de color groc, però vaig sortir una mica de la ratlla (no hi poso cap signe, perquè no sé quin pot expressar la inseguretat).
No és solament que inconscientment intentem afavorir que el parvulari esdevingui un pre-escolar, i la llar d’Infants un pre-parvulari. Des del naixement estem comparant la seva evolució amb la que es considera estàndard, per comprovar –o inventar- que s’hi ajusta, o fins i tot que hi està per sobre.
Si l’infant és només un ésser que assimila continguts, que no coneixements, què som els adults que hem de tenir-ne cura? Si tot infant té el dret a no ser ensinistrat, tot adult té el dret a fruir-ne sense pressions externes, té el dret a poder descobrir qui és, com és, i té el dret –i el deure- d’estimar-lo i acceptar-lo en el present. Si sabem que el benestar i l’equilibri personal depenen, en bona part, de l’afecte i l’acceptació, per què perdem tanta alegria possible en traçar itineraris –acadèmics, socials?
Tot infant té dret a ser infant, i tot adult té l’obligació de ser adult, o sigui, un infant que ha acumulat els anys i l’experiència perquè se’l consideri com a tal.