Qui té por del debat sobre la professió docent? L’Associació de Mestres Rosa Sensat per descomptat que no: justament perquè la seva raó de ser és la formació dels mestres (que, en el nostre cas, vol dir dels docents en general), la seva qualitat professional i humana, al servei d’una escola pública i de qualitat per a tothom.
Per això saludem amb simpatia el treball que José Antonio Marina, Carmen Pellicer i Jesús Manso han fet per encàrrec d’un desprestigiat Ministeri d’Educació (després de la fugida de l’inefable Ministre Wert). I fins i tot compartim molts dels reclams del guió que proposen: Fer atractiva la professió docent; Les etapes d’una professió d’alt nivell; La formació contínua; Importància de la direcció; La revitalització de la funció inspectora; Millorar les condicions laborals; La creació de coneixement educatiu; El centre com a principal agent educador…
La veritat és que, tant entre els especialistes en formació de professorat com entre els moviments de renovació pedagògica, i molts sindicats i agents de la comunitat educativa, hi ha un consens molt generalitzat sobre els punts nuclears de la professió docent. El que es troba a faltar més aviat és la voluntat política per canviar el que s’hagi de canviar i per posar, de veritat, els mitjans –econòmics i d’altra mena- necessaris per passar de les paraules als fets.
A hores d’ara ja es pot dir que l’accés a la universitat hauria de ser més exigent per a tothom: seria forassenyat exigir a tots els estudiants que vulguin accedir-hi que tinguin un domini suficient de la llengua catalana i castellana i de les matemàtiques? També hi ha consens a manifestar que la formació inicial de mestres ha de comptar amb un percentatge significatiu de professorat que conegui de primera mà l’ofici; o que les pràctiques s’han de fer en centres i amb docents experimentats i competents, que vegin realment reconeguda la seva aportació insubstituïble a la formació dels docents.
Igualment es pensa que la inserció professional s’ha de fer sota la tutela i la supervisió d’aquells mateixos docents experimentats i competents (i no a través del desemparament i la provisionalitat que comporten les substitucions); o que les oposicions, tal i com estan dissenyades, no serveixen per a la funció que se’ls ha assignat i que cal un sistema de selecció més pertinent i eficaç; o que la formació permanent és, efectivament, un dret i un deure ineludible i no només una possibilitat.
El que dèiem al començament: si de veritat es vol la millora de la professió docent, més que grans debats, el que cal és anar posant en pràctica aquelles mesures que, des de fa temps, ja han estat suficientment avalades per la comunitat científica i acordades amb la comunitat educativa.
