Els darrers anys hi ha un fenomen vinculat a la formació continuada dels mestres que connecta l’exercici formatiu amb l’emoció. Emoció de descobrir una mirada nova sobre algun aspecte de l’educació, sobre alguna didàctica, sobre temes sovint relacionats amb la psicologia… Des del meu punt de vista es confonen els termes. Sembla que si una xerrada, un curs, un taller no generen “emoció”, ja no té tan valor formatiu.
Davant d’aquesta dimensió han crescut com a bolets una sèrie de formadors i formadores de mestres que generen un fort impacte en el nostre gremi. Sovint aquests nous “popes formatius” també escriuen columnes a diaris o blocs que tenen un seguiment notable fins i tot per part de la societat en general.
Sabem bé que per “emocionar-nos” no ens calen bruixots que t’hipnotitzin amb mirades idealitzades del món de la infància i de l’educació
El discurs que plantegen està moltes vegades farcit d’imatges i de raonaments ensucrats, i exposen una imatge d’infància que té molt poc a veure amb el que vivim a les nostres escoles. A més no es poden estar d’alliçonar o d’aconsellar a mestres, i també a pares i mares d’infants i d’adolescents, sobre com cal educar-los, com cal acompanyar-los en el seu procés de creixement.
Els qui estem vinculats als Moviments de mestres i que hem tingut la sort de participar a les escoles d’estiu i les altres iniciatives que s’organitzen des dels diferents Moviments, sabem bé el que és una formació basada en l’intercanvi d’experiències, en la reflexió teòrica que et fa replantejar la pràctica.
Sabem bé que per “emocionar-nos” no ens calen bruixots que t’hipnotitzin amb mirades idealitzades del món de la infància i de l’educació. L’emoció real és la que connecta amb la pròpia pràctica, que la posa en relació amb els companys i companyes del teu equip, la que et porta a fugir de les rutines i de les inèrcies per replantejar constantment la pròpia pràctica, i per saber estar a l’alçada del que els infants i joves amb qui treballem es mereixen.
Mestres, escoltem-ho tot. Llegim-ho tot, perquè és la millor manera d’aprendre. Però que sigui a condició de no convertir-nos en seguidors integristes de cap pedagogia, de cap corrent educativa que pot acabar per difuminar la nostra identitat.
