Canvi i innovació són dos termes que des de fa un temps s’associen a educació. Això és bo, encara que moltes d’aquestes iniciatives que s’estan portant a terme em provoquin un cert déjà vú. Tinc la sensació de tornar a estar en altres èpoques, la sensació que són discursos dits i tornats a dir, però amb una diferència substancial: abans els que teníem aquest discurs érem titllats d’estar a favor de la pedagogia de la plastilina i del gomet i ara, en canvi, es consideren discursos innovadors.
Això és positiu i ens hem de felicitar per aquest canvi de perspectiva, l’important és que en aquests moments s’estan generant canvis i som els mestres i professors els que hi estem al darrere, i majoritàriament ho fem de manera col·lectiva. Són els equips els que estan cercant metodologies pedagògiques i organitzatives que els permetin una altra pràctica. Aquest és un element clau, potser és aquí on rau la diferència, perquè tal com deia abans, fa temps, de fet molt temps, que es parla de canvis en educació.
Cal fer sentir la veu de mestres i professors per incidir en la política d’educació
Parlant de propostes de canvi me’n vénen al cap dues. La primera és la declaració “Per una nova escola pública” document elaborat a la 10a Escola d’Estiu de Barcelona, organitzada per Rosa Sensat i pel Col·legi de Doctors i Llicenciats. Aquest document recull el treball realitzat pels assistents a aquella escola d’estiu, i que tenia la clara intenció de construir una alternativa a la situació educativa d’aquell moment, i també de fer sentir la veu de mestres i professors per tal d’incidir en una política d’educació. Era l’any 1975, fa 41 anys.
La segona és molt més propera en el temps, només fa cinc o sis anys. Salvant les distàncies, hi havia un rerefons similar: la preocupació personal i professional dels mestres davant d’una situació que no dóna resposta a les necessitats educatives d’infants i joves. Per discutir de tot plegat es va organitzar un grup de reflexió que es va anomenar “Refer l’escola”. Aquest “refer” implicava partir de zero, volia dir tirar parets a terra i construir una educació nova tenint en compte aquells referents que en altres èpoques van fer possible una escola pública de qualitat.
Cal canviar de paradigma educatiu, des de la primera infància fins a la universitat
Segur que hi ha altres exemples, però no cal posar-ne més per dir que fa molt temps que estem arrossegant una situació que no satisfà ningú. Hi ha un acord unànime que cal canviar de paradigma educatiu, des de la primera infància fins a la universitat. La pregunta és: es pot canviar un sistema que no funciona?
Posaré un altre exemple que em sembla clarificador: la incidència de les escoles públiques de nova creació en la voluntat de canvi de bona part de les escoles del país. Sense aquestes escoles que han impulsat propostes didàctiques i organitzatives que afavoreixen una altra acció educativa és molt possible que el panorama actual dins de l’àmbit de l’escola pública fos diferent. Quin ha estat el catalitzador? Que partien de zero? Que podien iniciar un projecte que tenia la voluntat d’anar construint una cultura d’escola pròpia? I dic “tenia la voluntat” perquè sabem que en el moment en què s’acaben els avantatges d’escola de nova creació, l’esforç per continuar els projectes no és gens fàcil.
Torno a la pregunta anterior: hem de continuar fent reformes o, com diu el pedagog francès Françoise Dubet, “no hem de canviar el sistema educatiu sinó que hem de canviar de sistema educatiu”?
Potser, i sense potser també, ha arribat el moment de tenir una escola pública d’altíssima qualitat en la qual es desenvolupin les capacitats i competències d’infants i joves, en la qual s’aprengui a aprendre, però també una escola pública en la qual es participi, es respecti, es col·labori, es sigui solidari en el dia a dia, en la manera de fer de cada dia. Ho demana tothom i a ells els és imprescindible.
Els infants i joves hi tenen dret i tots els altres, polítics, famílies, mestres, educadors, professors i ciutadania en general tenim l’obligació d’aconseguir-ho.
