Sebas Parra, mestre teixidor de complicitats

Sebas Parra Nuño (Socuéllamos, 1946 – Girona, 2022), mestre teixidor de complicitats, va dedicar tota la seva vida professional a l’educació de persones adultes, concretament com a mestre i director de l’escola d’adults de Salt. Va ser militant de la pedagogia freiriana i de les pedagogies emancipadores. Des del 1993, va exercir també com a professor associat de l’assignatura Educació Permanent d’Adults a la Universitat de Girona i com a gestor del pràcticum a Nicaragua de nombrosos estudiants. L’1 de desembre mor víctima d’un càncer i ens deixa tot un llegat que no es pot quedar en l’oblit: obres com Homenatge a Paulo Freire; L’Escola d’adults de Salt, una mirada apassionada; El sueño que fue; La força del coneixement; L’escola nostra de cada dia¹; Rostolls²… i multitud de projectes, documents i articles que són petits tresors i que mostren la seva coherència, els seus enamoraments i les seves emprenyamentes. Va ser un constructor fonamental de l’Escola d’Adults de Salt, que va ser emblemàtica a les comarques gironines i pionera en trencar el model bancari de l’educació de persones adultes. Va ser un digne mereixedor de premis rebuts a títol personal com el Premi 3 de Març³ (any 1990), per la seva lluita per assolir el reconeixement de l’Escola d’Adults de Salt com a centre de formació permanent, i el VIII Premi “Mestres-68” (any 2000), que lliura l’Associació Mestres 68 en reconeixement a la seva tasca desenvolupada en el món de l’educació.

Sebas Parra era fan devot del poema de K. Kavafis, Viatge a Ítaca, que Lluís Llach va versionar el 1975. Aquest poema li recordava que el seu i el nostre camí era defugir la pràctica bancària per anar-nos acostant a una pràctica alliberadora de l’educació. En aquest sentit, per ell era indispensable que al costat del reconeixement del dret a l’educació al llarg de la vida s’adoptessin mesures amb la finalitat de crear les condicions que propiciessin l’exercici d’aquest dret. Qüestionava les pràctiques actuals, la falta d’interconnexió eficaç entre els sistemes formal i no formal, i trobava a faltar innovacions en tots els sentits i una major creativitat i flexibilitat en els currículums. Aquestes eren les seves coordenades per anar revisant els projectes educatius en què estava implicat.

Teixint complicitats, una tasca comunitària

Si ens centrem en la seva trajectòria i en quines eren les seves referències, pel seu pensament han estat imprescindibles personatges com Karl Marx, Paulo Freire, Eduardo Galeano i Orlando Pineda, que reuneixen política, pedagogia, comunicació i militància⁴. Però hi ha altres complicitats que també configuren una influència fonamental en la seva pedagogia de l’amor.

La primera còmplice de tot plegat és l’estimada companya Empar i la seva família, que ens acompanya i ens ha acompanyat en les lluites i els projectes que s’han dut a terme amb molt d’amor i amb la cura i la simpatia que sempre ens regalen. Continuarem parlant de complicitats amb el permís de les Furquis, els Joans, les Angeles, les Pietats, les Agnès, les Dolors, els Miquels, els Peps, els Manels, els Vicentes, els Xaviers, els Mons i més, més i més, còmplices convençuts dels somnis i projectes del mestre Sebas, que hem anat caminant amb ell al llarg d’aquests anys implicant-nos en i per l’eradicació dels analfabetismes, no solament a casa nostra sinó a l’altre costat de l’Atlàntic. Ens hem ajudat i hem ajudat les persones a fer-nos més crítics, fent lectures del nostre entorn per fer les lectures del món i hem tingut com a obsessió treballar per alfabetitzar-nos políticament sigui en l’entorn que sigui, i per damunt de tot “sempre treballant al servei del poble”.

Tot això ho fa i ho ha fet:

desenvolupant els aprenentatges de la lectoescriptura fins a ajudar a superar les proves per a l’accés a la Universitat així com també a alfabetitzar-nos digitalment.
teixint complicitats per construir la nostra escola de cada dia amb l’associació de veïnes de Salt amb la constitució de l’escola d’Adults i des de les diferents experiències EDUCATIVES I FORMATIVES arreu dels Països Catalans amb el naixement de la coordinadora d’escoles d’adults i també ajudant a crear el centre de recursos (SEPT) servei d’educació permanent dels i per als treballadors.
teixint complicitats a Santa Coloma de Farners amb el col·lectiu de persones migrants que necessitaven formació i suport creant l’Escola Samba Kubally.
teixint complicitats amb la creació dels Grups de Recerca i Actuació amb Minories Culturals i Treballadors Estrangers (GRAMC) i les assemblees locals.
teixint complicitats amb els agermanaments amb Nicaragua a les comarques de Girona i concretament amb el de Salt-Quilalí.
teixint complicitats amb la coordinadora d’ONG’S de les comarques de Girona.
teixint complicitats amb ràdio Salt per portar la veu de l’escola de cada dia a les ones amb l’ajuda del còmplice Manel Mezquita i amb en Joan Manel Barceló, amb el programa Parlem d’Educació a Ràdio Girona.
teixint complicitats amb el teixit associatiu de Salt i amb professors i estudiants de la UdG per portar a terme el projecte del PLA LOCAL DE FORMACIÓ FEM UN SALT SOLIDARI on prop de cent persones i amb petits grups de conversa vàrem intentar donar resposta a les necessitats formatives però sobretot donar visibilitat i possibilitat d’interrelació amb les diferents llengües i sensibilitats culturals i socials que conviuen amb l’arribada de persones i famílies d’altres continents. L’objectiu de la mobilització era prevenir el racisme i la xenofòbia.
teixint complicitats amb el Nucli Paulo Freire, situat a l’Aula 29 de la facultat d’Educació i Psicologia de la UdG, amb més de vint anys d’existència, que té com a objectiu estendre l’herència pedagògica de Paulo Freire, rescatar bones pràctiques i generar activitats de tota mena. El Nucli ha fet molt bona feina; cada mes ens reunim i trobarem a faltar la seva perseverança i les seves llums per a nous projectes.

I tantes d’altres complicitats al llarg de més de 40 anys dedicat a l’educació de persones adultes que en Sebas necessitava mostrar en les seus escrits i en la seva acció: una lluita col·lectiva, dura, continuada, singular i irrepetible que li ha donat sentit a la seva vida.

“Som conscients de la dificultat que té l’educador dialògic per actuar coherentment en un sistema que nega el diàleg, i enmig de la ideologia neoliberal i parafeixista dominant, continuarem fent de la passió, del compromís i del diàleg, també del diàleg pedagògic, una exigència existencial, un acte creador… i com ens recorda Freire en el seu llibre Pedagogia de l’oprimit no hi ha diàleg si no hi ha profund amor al món i a les persones (…), no hi ha diàleg si no hi ha humilitat(…) tampoc hi ha diàleg sense esperança. No hi ha diàleg sense valentia, caldria afegir també, en un temps que voldria silenciar i amagar els valors propis d’una educació democràtica.” ⁵

El mestre Sebas. Freire versus Sebas

I tot això i molt més perquè en Sebas, el mestre Sebas, i tornem a demanar permís als companys i les companyes, el podem denominar com el nostre Freire Gironí era un mestre inquiet, un mestre que sabia escoltar i prendre nota del que es deia, un mestre pencaire i un gran amant de la lectura a qui agradava i gaudia escrivint – gràcies a aquesta afició i militància, tenim un bon grapat d’articles, reflexions i llibres que remouen consciències fins i tot a les persones que la tenen adormida o miren cap a l’altre costat-, un mestre metòdic, amb una capacitat de treball infinita: el seu cap no parava de pensar i la seva mà no es cansava d’escriure. Un gran cuiner de documents i de projectes però també de llenties a l’estil de la Manxa amb xoriço, morro, “morcilla”, que molt sovint cuinava per tancar el document discutit i per posar-nos a treballar-lo i executar-lo.

En Sebas era un tossut i un mesell. Sense la seva tossuderia persistent, no seria aquest gran teixidor de complicitats i molts d’aquests projectes en què molts de nosaltres hem estat implicats no s’haurien dut a terme.

El seu cap no parava de pensar i la seva mà no es cansava d’escriure

En Sebas era una persona incòmoda per al sistema, però era una persona respectada fins i tot pels seus enemics si és que en va tenir mai. Ha estat una persona dura i persistent fins al final, perquè era una persona tendra, sincera, honesta, fugissera d’afalagaments falsos i acomodaticis, un no políticament correcte; no li agradaven les persones que diuen però llavors no fan. Però sobretot tenia un cor com un guarda-robes. A la vegada era una persona d’aparença cuirassada però era summament emotiu, de llàgrima fàcil, es desfeia com un terròs de sucre, només cal llegir les seves poesies per adonar-nos-en.

Era un mestre que no abaixava mai el cap ni renunciava als seus principis com a persona i com a docent davant els embats, els molts embats dels polítics responsables de l’educació a casa nostra quan repetien continuadament, com un mantra persistent, que la nostra feina és la de fer de mestres i no implicar-nos en “històries” que no ens pertoquen.

La resposta/pregunta que els donàvem era sempre la mateixa: què vol dir fer de mestre? què vol dir ser mestre? què és l’escola? de qui és l’escola? qui construeix l’escola nostra de cada dia?. La resposta administrativa : un expedient administratiu sancionador.

En Sebas era una persona incòmoda per al sistema, però era una persona respectada fins i tot pels seus enemics si és que en va tenir mai

La lectura del llibre autoeditat “La nostra escola de cada dia” mostra una mirada coral de l’educació i l’escola, de la llengua i la cultura, del país i de la seva gent treballadora. Una escola que no té parets, no té horaris, ni calendaris, no té aules físiques perquè és l’escola de les persones, de la gent, dels treballadors i treballadores, l’escola de les associacions, l’escola del carrer… l’escola d’allà on hi ha ganes que hi hagi escola, fugint de mercantilismes i consumismes i basant-se en els valors i en la consciència.

En Sebas ens deixava escrites aquestes paraules: “amb derrotes i algunes victòries hem fet visible la necessitat, la urgència i la justícia del dret a l’educació de la gent treballadora” . Així cridar ben alt “Educació és revolució” perquè la lluita continuï amb fermesa, compromís, passió, esperança i somnis. Acabem agraint el seu acompanyament, les seves ensenyances i la seva amistat.

“L’escola nostra de cada dia”, llibre autoeditat per en Sebas Parra (1a edició) i el Nucli Paulo Freire (2a edició) que recull prop d’un centenar d’articles publicats al Punt Escoles, suplement del diari El Punt, entre els cursos 1985-1988. Els textos són majoritàriament d’en Sebas Parra i les il·lustracions de Pep Caballé.
“Rostolls”, últim llibre autoeditat per en Sebas Parra; és una memòria de vida i escrits d’aquí i d’allà que ha pogut recollir aquest últim any de vida. Com diu en el pròleg, “inspirat en l’últim llibre del Mestre i amic Miquel Soler i Roca (Rastrojos-Uruguai abril 2019) em vaig proposar reunir un recull d’escrits personals generalment inèdits i vinculats a la tríada educació-política-solidaritat, o sigui la meva existència, recuperant aquests rostolls que havien quedat als marges esperant potser una indiscriminada crema. ”
Premis 3 de Març es van crear l’any 1988, quan es van aprovar les bases de la convocatòria. A partir de 1989, es concedeixen cada any a les persones i entitats que han treballat més per Salt, per la seva gent i pel seu entorn. El 2001 va ser l’Escola d’Adults de Salt, en el seu 25è aniversari qui, com a entitat, va rebre també el Premi 3 de Març, pel seu treball en el camp de l’alfabetització i formació d’adults.

Caldria afegir que completaven els seus pensaments les lletres i les músiques de Victor Jara i Violeta Parra.
Sebas Parra, extret del pròleg del llibret editat pel Nucli Paulo Freire de la UdG “Pedagogia de l’oprimit. Paulo Freire. 50 aniversari”.