El que una vegada vam entendre com Internet, és a dir, una xarxa de xarxes, ha canviat molt en els últims anys. Tant és així que allò que les pantalles ens mostraven en la dècada dels 90, quan ja podíem parlar d’interactivitat, simultaneïtat i usabilitat és la prehistòria del que avui veiem, entenem i interactuem. Les interfícies són amables i la banda ampla – gairebé universal- ens permet navegar fluidament. Tenim a les nostres vides, en la nostra quotidianitat, noves paraules completament assumides, la majoria en llengua anglesa. Avui parlem d’Internet com abans ho fèiem amb les generacions literàries: de la generació perduda a la generació 2.0. Almenys, en aquesta part del món.
Actualment, per treballar no cal tenir programes o aplicacions en el nostre ordinador: podem accedir al núvol, és a dir, a servidors que ens ofereixen aquestes utilitats sense tenir res instal•lat en local, des de processadors de textos fins a sistemes operatius o escriptoris virtuals. D’aquesta manera tenim assegurada una mobilitat i portabilitat que ens permet, per exemple, actualitzar el nostre bloc des d’un cafè, una biblioteca , un recinte públic via wifi… o des d’un telèfon mòbil intel•ligent o una tablet. Com hem arribat fins a aquest punt, al que s’ha anomenat la revolució digital?
Això s’explica per diversos factors: la universalització de la banda ampla, que ens permet navegar sense sobresalts, el desenvolupament de tecnologies i el seu abaratiment que faciliten el seu consum massiu, l’alfabetització digital que ha reduït significativament la bretxa digital i la mateixa història recent d’Internet com a mitjà de comunicació social.
Recordem que en aquestes dues dècades, Internet s’ha transformat en un mitjà de comunicació de masses incontestable i que mou milions d’euros ja sigui en publicitat, vendes en línia o en valors en borsa. Estem immersos en una virtualitat que alhora és el nou paradigma de la materialitat més prosaica: Bill Gates és el segon home més ric del món en 2014 segons Forbes amb una fortuna de 81 milions de dòlars. La xarxa ja ha patit la seva pròpia crisi, la qual es va denominar “burbuja.com”, un corrent especulatiu molt fort que es va donar entre 1997 i 2001 esclatant amb la caiguda del Nasdaq, la borsa de valors electrònica d’Internet, el president va ser … Bernard Madoff. Però com l’au Fènix, les empreses del que es va anomenar Nova Economia han ressorgit i s’han desenvolupat convertint a Internet en un dels vehicles més poderosos del consum massiu.
El peatge a pagar per tenir el que tenim ha estat a costa de perdre llibertats i parcel•les de la nostra intimitat, només és qüestió d’observar els racons de la nostra pantalla i anar descobrint el que saben de nosaltres: des d’una innocent adreça IP (la nostra matrícula virtual) fins als gustos i possibles coneguts per allò de la llei dels 6 graus de separació. Estem esponsoritzats de per vida …
Societats de consum massiu, tenir i ser en la virtualitat
¿Contactes o amistats? No estar a Facebook o Tuenti sense morir en l’intent. Les noves cadenes: l’spam de l’amic com a maledicció
L’acumulació de contactes que alguns anomenen amistats marquen una de les característiques de les xarxes socials. Ens recorda allò de l’acumulació primitiva que parlava Marx per definir els orígens del capitalisme. Ara estem davant d’un fenomen d’acumulació hedonista l’objectiu del qual és mostrar als altres el nostre poder. Primer perquè el que no està en una xarxa social és vist com un tipus marginal-o que s’automargina- i després, perquè si estàs, has de demostrar la teva capacitat per fer amics i tenir-los en lloc segur. I la Nova Economia contentíssima, ja que, així multiplica les possibilitades d’esponsoritzar…
Abans de l’adveniment de la xarxa 2.0 coexistien el que posteriorment serien els elements constituents de la nova xarxa: Xat, fòrums, news, missatgeria … En els seus començaments, el xat va venir a ser com les comunitats hippies dels 60: no hi havia més control, en molts casos ni et registraves i eren tan promiscus com efímers. Amb el botó de tancaments desapareixia la teva identitat, les teves xerrades i discussions. Qui no coneix alguna història d’amor que va arribar a bon port sota el ràfec de la virtualitat? També és cert que van haver-hi molts naufragis i que l’anarquia digital es prestava per variats balls de disfresses, intercanvis de personalitats i gèneres, robatoris d’identitats … La xarxa es va omplir de rumors, històries reals o no de parelles dissoltes, famílies destruïdes, pederastes a aguait, ciberterrorisme.
Paradoxalment amb la xarxa 2.0 va arribar l’ordre. Més interactivitat, millor amplada de banda per a l’intercanvi, però registrant-te. Per exemple a Facebook. Aquesta xarxa que de moment compta amb més de 1200 milions d’usuaris ha tingut un impressionant desenvolupament en els últims anys i es pot considerar el paradigma de l’univers 2.0 com en un altre temps ho va ser myspace o secondlife. És veritat que la simulació i l’anonimat també poden donar-se, però per ser una xarxa estable és més fàcil exercir un relatiu control social sobre ella i manejar certs filtres a la teva privacitat. Tant aquesta xarxa social com altres impliquen cert ordre, qüestió que afavoreix naturalment les estratègies de màrqueting i SEO.
Zygmunt Bauman, plantejava la liquiditat en les relacions afectives contemporànies i fins i tot les projectava cap al conjunt de l’àmbit emocional i en un dels signes de la modernitat. En les comunicacions virtuals aquesta liquiditat pot transmutar-se en vaporositat, atenent les particularitats del medi: anònim, efímer, interactiu … És a dir, un escenari perfecte per al desenvolupament de relacions sense més compromís que el que hagin acordat les persones interessades. Davant d’aquest panorama líquid-vaporós la importància del “pacte” entre iguals hauria de ser la norma ètica per evitar situacions de desigualtat o injustícies. Sherry Turkle fa més de 15 anys ens parlava sobre la gent i la reavaluació de les seves identitats en l’era d’Internet, sobre la nostra implicació informàtica en noves formes de pensar al voltant de les relacions, la política, el sexe i el jo. I el que acaba emergint, segons Turkle, és un nou “sentit de la identitat humana, descentrat i múltiple, que al seu torn serveix per descriure les últimes tendències del disseny informàtic, de la intel•ligència artificial i de les experiències de la gent en certs entorns virtuals: l’ordinador, en fi, com a profeta del postmodernisme a la terra “(1). I llavors encara no assistíem al boom de les xarxes socials.
Sobrevivint al segle de les paradoxes: comunicació, informació, coneixement.
La sobrevaloració del medi en el procés comunicatiu. Tots informem i comuniquem i no obstant això, ¡que poc ens coneixem!
És innegable que vivim en una societat de sobreinformació i infoxicació. Tenim un canal que ens permet amplificar el que veiem, escoltem, llegim i que compta gairebé amb la velocitat de la llum: Internet. Hem passat de ser mers receptors de la informació a emissors de la mateixa amb només tenir un mitjà tècnic – un ordinador, un smarphone, una tablet … – i una connexió a la xarxa de xarxes. Un bloc, un Twitter o una xarxa social ens converteix en periodistes ciutadans o ciberactivistes sense major esforç. Aquesta és una de les potencialitats d’aquest nou mitjà i la que marca també una de les seves debilitats. Molta informació, pluralitat i accessibilitat assegurada però … contrastada?
La qualitat de la informació és un dels elements que la transforma en coneixement: la informació es compon de fets i successos, mentre que el coneixement es defineix com la interpretació d’aquests fets dins d’un context, i possiblement amb alguna finalitat. La proliferació de blocs que no contrasten la informació i que van clonant entre si produeix un indesitjat efecte viral que contamina la xarxa provocant tant soroll com aquestes odioses cadenes que rebem en els nostres correus i que benintencionadament ens envien els nostres incauts amics o contactes.
Les revoltes esdevingudes en els països àrabs i que han potenciat el que s’ha anomenat ciber-utopies (ús de les xarxes socials en les caigudes dels règims autoritaris) semblen fer-nos oblidar que els que fan caure dictadures no són les tecnologies sinó les persones, de la mateixa manera que aquestes tecnologies poden servir per exercir control social i polític des del poder per reprimir la dissidència o desconnectar Internet, simplement (2). Aquesta fragilitat no ha de fer pensar que l’Univers 2.0 és un espai controlat per un gran germà ni veure conspiracions apocalíptiques, al contrari, ens ha de servir per posar les coses en la seva justa mesura i fer un ús correcte de les eines que aquest mitjà ens ofereix .
Una de les paradoxes del segle que vivim és que a major quantitat d’informació … què poc ens coneixem!
Ni apocalíptics ni integrats, simplement crítics i possibilistes.
Per tancar aquestes reflexions i a manera de conclusió:
No matem el missatger. Internet i les xarxes socials són eines que correctament utilitzades ens poden donar grans satisfaccions tant en l’àmbit personal com col•lectiu. A la mateixa xarxa trobem moltes experiències referides a les bones pràctiques de les mateixes en el camp de l’educació. No oblidem que les noves generacions solen portar la davantera, ja que, han nascut o s’han criat en aquesta era digital.
No confonguis contingut amb continent. Facebook, Twitter, Google+, per referir-nos a algunes, són aplicacions que gràcies a la nostra banda ampla s’actualitzen a velocitat de vertigen, el que ens dóna una sensació d’immediatesa impressionant. Però hauria de ser la qualitat dels continguts qui marqui l’efímer del transcendent. Aquests continguts replicats en innombrables nodes i moltes vegades no contrastats han de ser filtrats no per una autoritat mundial, estatal o local sinó per la nostra actitud crítica, com ho fem en la nostra vida quotidiana.
No perdem temps intentant posar portes al camp. Tot intent per acotar, controlar o censurar coercitivament els continguts que circulen per la xarxa, en especial els que són susceptibles de compartir, s’han revelat inútils. Com en tots els àmbits de la nostra vida real només una educació en valors pot, a mitjà termini, crear un ciutadà digital responsable i conscient dels seus drets i deures. Un ciutadà que sàpiga distingir entre el dret a la propietat intel•lectual i el dret a la propietat social, el dret a la gratuïtat però també els límits del “talla i enganxa“.
Fem servir i gaudim el nou sense oblidar que només una visió crítica ens farà lliures. Amb la ciutadania digital tenim l’oportunitat de reinvertir els antivalors del consum en altres que ens permetin créixer i ajudar a altres a créixer com a persones. Parafrasejant Fromm “Ser” per “Tenir”.
NOTES
(1) TURKLE, SHERRY (1997). La vida en pantalla: la construcció de la identitat en l’era d’Internet. Barcelona, Edicipns Paidós
(2) MOZOROV, E. Com la xarxa ajuda a les dictadures [en línia]. Yukei.net. 1 juliol 2011<” style=”font-size: 10.9090909957886px;”>“>http://www.yukei.net/2010/07/evgeny-morozov-como-la-red-ayuda-a-las-dictaduras/> [Consulta: 22 novembre 2012
PER SABER MÉS
El resultat d’una nova investigació de Christopher Sibona, estudiant de Business School of University of Colorado, publicat al New York Times apunta la diferència entre el virtual i el real en les relacions 2.0. Una de les diferències, assenyala l’estudi, és la tristesa que causa perdre l’amistat; a la vida real saps com es va trencar la relació, mentre que a Facebook moltes vegades ho desconeixes i et quedes amb el dubte de que va ser el que va passar, assenyala l’estudi.
Veure: http://goo.gl/iclXCK
En relació a l’evolució de les xarxes socials en http://www.onlineschools.org/visual-academy/history-of-social-networking/ es pot veure una infografia de la història de les mateixes.
