Fa uns mesos va saltar la notícia: Alumnat jove que defensa la natura. Uns quants estudiants de secundària i universitat de diversos països d’Europa fan una crida per lluitar en contra del canvi climàtic o escalfament del nostre planeta. Diuen que ho fan perquè formen part de la natura i ens defensen a totes les persones. Per què no ho tenim en compte? Potser és el problema més greu actual a nivell mundial. Com viuran les generacions futures? Si no tenen futur, quin interès a preparar-se per quelcom que no arribarà?
Solidaritat intergeneracional ben entesa en direcció inversa: si el jovent pot transmetre coneixement tecnològic a la generació adulta també poden impulsar-nos a canviar als que tenim uns quants anys. Malauradament, i com a símptoma ben clarificador, hem constatat que a les campanyes electorals que hem viscut al nostre país s’ha parlat molt poc de l’escalfament global: és un tema llunyà que els polítics no hi volen entrar, no fos cas que en sortissin escaldats.
Ho vam poder constatar arran de l’incendi de Notre Dame a París. Ja està a punt la seva reconstrucció, amb suficients diners recollits en pocs dies. Però es cremen milions d’hectàrees a l’Amazònia i la notícia té molt poc ressò. I evidentment no es planteja la replantació dels arbres cremats. No és fàcil canviar la manera de viure per fer front a l’escalfament; hi ha massa interessos implicats.
Ens podem replantejar el que a voltes pensem dels adolescents, un dels prejudicis de moltes persones adultes. Què els interessa? Estudiar? És interessant que es plantegin aspectes de lluita i transformació. No tenen por, s’organitzen tot fent d’adolescents.
A les escoles i instituts ens toca de ple parlar i reflexionar sobre tot allò que ens envolta, sobre tot allò que afecta la vida i al creixement de l’alumnat. Hem de ser conseqüents: cal impulsar el pensament crític del nostre alumnat i, alhora, el nostre també. Hem d’evitar que es compleixi l’afirmació de Paul Nizan
“l’estat laic vol que el mestre faci a la societat burgesa el paper del capellà a l’època feudal: donar suport al sistema d’explotació[1].
Els nois i les noies veuen seriosament amenaçat el seu futur vital. No saben si podran viure d’aquí uns quants anys. Val la pensa esforçar-se, estudiar, treballar, preveure què vull fer si el món s’acaba? Hem vist manifestacions i vagues d’estudiants que van culminar el 15 de març proppassat amb actes a diversos països de tot el món. I constatem que continuen les accions de lluita a casa nostra.
És possible que el canvi climàtic, un nom més suau que el d’escalfament global que seria més adient atès el que està passant, sigui el problema més greu que enfronta la humanitat avui dia. Ara bé, si en parlem amb l’alumnat, si hi reflexionem, veurem que hi ha més coses al voltant. Com tot, l’escalfament està relacionat amb altres temes força greus: la carrera nuclear, que ha tornat a créixer per impulsar els guanys de l’economia capitalista que pateix un cert estancament; les guerres, que s’estan duent a terme pels mateixos motius… estan influint molt directament en l’escalfament del planeta.
L’augment de temperatures afectarà més als països del Sud, als països més pobres que als rics del Nord. Podem repensar els comportaments racistes que no són exclusius de la població del carrer, per dir-ho així; les administracions de manera directa o indirecta ho practiquen. La crisi que estem patint i que continua augmentant les desigualtats implica que unes persones patiran més les conseqüències que d’altres: les que poden fer front a les necessitats energètiques i les que no.
Si no es redueix la despesa d’energia encara que sigui de fonts renovables el futur del planeta estarà en qüestió. Més elements a tenir en compte!
Val la pena remarcar la importància d’activitats d’aprenentatge servei per conscienciar i actuar sobre la deriva mundial que impulsa el sistema econòmic imperant. És bo conèixer què està passant a altres llocs. Hi ha lluites per la millora a països de l’anomenat tercer món, no els oblidem, no som el melic del món, com ens fa pensar a vegades la nostra visió eurocèntrica, un dels perills de les nostres reflexions poc pensades.
També hem d’evitar el fals sentiment de culpa. Nosaltres podem disminuir les agressions al medi ambients, però són les gran indústries, els grans monopolis els que realment estan espatllant el futur dels nostres fills i néts. És com un terrorisme intergeneracional: estan condemnant les generacions futures.
El paper de l’escola no seria suficient, encara que hi dediquéssim molt temps, però és imprescindible fer-ho, és imprescindible parlar-ne, treballar-hi. Quants aspectes, d’allò que en diuen valors es poden fer palesos: antiracisme, pacifisme, consumisme responsable, lluita contra les desigualtats socials i econòmiques… L’escalfament global, el futur del planeta, posa en qüestió les relacions d’igualtat entre totes les persones. Les ètnies, les classes socials, els gèneres queden afectats de manera diferent. Sense anar més lluny, hem de pensar seriosament perquè educadors i educadores dediquem més temps als nens que a les nenes. De manera potser inconscient col·laborem a la desigualtat per motius de gènere.
Les classes socials més desafavorides, les persones sense feina i sense possibilitats de trobar-ne, les dones sotmeses, les minories culturals, els grups familiars sense llar fixa, desnonats i acollits… tot això és dins el sac del futur de la Terra, l’únic planeta que tenim per viure-hi. La Terra resistirà la pujada de les temperatures i part de la natura també, l’espècie humana potser no. Això quedarà com a penyora per als anys que vénen?
Tot el que ha quedat escrit té relació directa amb el titular: el futur de la humanitat està en perill, el futur de l’ensenyament també. El crit d’alerta de joves i adolescents ens ha de fer replantejar un munt d’aspectes; hem de dur a terme entre tots i totes una sotragada que afecti la manera com vivim, la manera com enfrontem els reptes vitals individuals i col·lectius que tenim davant. L’escola, com hem dit, no podrà fer-ho tota sola, però n’és una part important. No canviarem el món però ajudarem a canviar a persones que sí podran canviar el món.
[1] Paul Nizan, citat per J. Fontana (2005) La historia de los hombres.
