Opinió

Sobre el compromís ètic del professorat

A la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG, amb els actes de graduació, fa unes setmanes acomiadàvem les noves promocions de mestres d’educació infantil i primària que d’aquí a poc formaran d’un col·lectiu professional que, als darrers mesos de pandèmia, ha representat a la perfecció la idea del compromís amb la societat, amb una feina sovint menystinguda i amb uns infants que són el futur. Un col·lectiu, també, que assumeix amb una certa resignació que ha de conviure amb una crítica crònica basada en una figura de mestre en gran mesura obsoleta i amb una absència general del reconeixement que mereix per la contribució als fonaments del país.

Recapitulant amb els graduats i les graduades, ens lamentàvem que la seva darrera etapa universitària hagués estat molt menys meravellosa que la que els haguéssim volgut oferir (sense dubte, la vida universitària ha de ser un moment transcendent per a totes les persones que tenim la sort de viure-la); però, alhora, no deixàvem de reconèixer que, des de la perspectiva de la seva formació, la pandèmia els havia suposat un camp d’aprenentatge incomparable, sobretot tenint en compte el darrer dels períodes de pràctiques.

Els dèiem, en definitiva, que acaben el grau amb una estada de pràctiques que, més enllà de la formació tècnica pràctica, els ha de permetre donar un valor nou, immens, a un col·lectiu professional, el docent, del qual ja en formen part de ple dret. En temps de pandèmia, els i les mestres que han tingut de tutores i tutors els han donat exemple de compromís, d’exercici ètic i implicat; de com la responsabilitat i l’amor al magisteri superen les pors, les incerteses, els protocols ineficaços i la més atzarosa de les gestions. I, des de la universitat, ens omple d’orgull veure com, seguint l’exemple, han esdevingut agents de canvi d’un curs que ens haguéssim pogut imaginar molt pitjor del que finalment ha estat, si no hagués estat perquè moltes persones, mestres i practicants, han posat els infants com a prioritat i han transformat aquesta prioritat en quelcom real i tangible. No deixa de ser un exemple molt oportú d’aquella idea del pedagog argentí Juan Carlos Tedesco que ens exhorta a traduir en decisions concretes i pràctiques les nostres adhesions als principis ètics generals, perquè aquest posicionament ètic serveixi realment d’ariet de canvi i no sigui només un brindis al sol.

Aquest curs els avui graduats i graduades han fet unes pràctiques on han tingut en els seus tutors i tutores un exemple de compromís i d’exercici ètic; de com la responsabilitat i l’amor al magisteri superen les pors i les incerteses

Tot i que els jocs de perspectiva sempre resulten tramposos, i podem creure que mantenir l’escola oberta per defecte durant aquest curs era allò normal, no és ben bé així. Sense dubtes, en aquest encert que ha permès que somniem amb bombolles d’una certa normalitat malgrat el context, hi ha una part de responsabilitat política valenta i ben exercida que hem de reconèixer. Però també hi ha quelcom de meritori en totes les persones que l’han fet realitat en el dia a dia. Persones que han tingut pors, que s’han abocat a unes obertures precipitades i mancades de recursos; persones que fins a un cert punt han hagut de combatre la paràlisi que els generava la certesa dels riscos que assumien. Persones, en canvi, que han posat per damunt de tot això un compromís ètic, com dèiem a l’inici, amb els infants, amb la societat, amb la professió, amb l’escola com a institució. Persones que ara esperarien un just reconeixement públic que potser no arribarà (en part, perquè ens hem acostumat massa que l’escola funcioni; en part, perquè una de les coses que malgrat la pandèmia ens queda per aprendre és l’agraïment).

A les persones que des de fa unes setmanes ja abracen la professió de mestres, doncs, els recordàvem amb tot això una reflexió que feia en Xavier Besalú, mestre de mestres, a la introducció del seu llibre No som aquí per rendir-nos. La pulsió ètica de la pedagogia (títol ben suggeridor, i molt apropiat per als temps que vivim). Diu Besalú que la dimensió ètica de la formació dels mestres “interpel·la el subjecte condicionat, però lliure, que explora les seves possibilitats  i capacitats i no s’enfonsa i encaparra en les incapacitats i els impossibles, que prova de subvertir un destí més o menys previsible”; i això és ben bé el que ha permès que l’escola hagi anat funcionant, que les famílies hagin confiat a deixar la mainada i que els infants hagin pogut continuar descobrint el món, un món de pandèmia, però no només amb pandèmia.

Que els i les mestres han estat joncs especialment durant aquest temps és indubtable; perquè per molt que la resiliència hagi estat una de les paraules de moda, és la flexibilitat la condició que els ha permès mantenir les arrels fermes i deixar-se sacsejar per les anades i vingudes de la pandèmia i per l’atzarosa i complexa gestió de tot plegat. I, com els joncs, els i les mestres han sabut que la responsabilitat de no caure, de no acabar arrossegats per tot, era d’ells i elles; perquè la responsabilitat és individual i rau, en paraules d’Arendt, en la facultat íntima que tothom té de reconèixer la virtut. I, com els joncs, els mestres i les mestres han vist que la suma d’aquestes responsabilitats individuals, d’aquests compromisos ètics íntims, multiplica i fa la col·lectiva, que ens fa més forts i més resistents.

Confiem, com a societat, a poder retornar als mestres l’agraïment per aquest compromís, per aquest no rendir-se en temps de pandèmia. Però, mentre va cristal·litzant aquest agraïment, que quedi constància del reconeixement al seu compromís ètic.