Carlos Portela, un dels guionistes més destacats del país, responsable de populars sèries de televisió i còmics les últimes dècades, va quedar sorprès per una notícia real que va descobrir als mitjans de comunicació. El 2009, el pastor evangèlic Dick Witherow erigia Miracle Village, un conjunt residencial que fins aquell instant es coneixia com a Pelican Lake, amb poc més d’una centena d’habitatges construïts a la dècada dels seixanta per als immigrants que treballaven als camps de canya de sucre dels voltants. El recinte se situava a tres milles de la petita ciutat de Pahokee, a l’estat de Florida, als Estats Units. Envoltat de milers d’hectàrees de canya de sucre frondosa, una petita carretera uneix Miracle amb la resta del món.
El pastor Witherow, mort el 2012, tenia un objectiu clar: crear un espai on els homes que fossin delinqüents sexuals tinguessin un lloc on viure, sense molestar ningú, tenint en compte les dures condicions de la llei a Florida, on obliga una persona amb aquest tipus d’antecedents a viure a una distància mínima d’escoles, parcs, centres infantils o qualsevol altre espai on hi pugui haver nens. A més, han d’indicar a la porta del seu domicili, clarament, que és una persona condemnada per un delicte de caràcter sexual, ho han de dir sempre en cas d’entrevista de feina, i avisar les autoritats en cas de canviar de domicili. Aquestes condicions són molt conegudes pels nord-americans, especialment pel pastor Witherow, que n’era un: als 18 anys va deixar embarassada la seva dona que, aleshores, només tenia 14 anys. Després de 25 anys d’haver complert la condemna i seguir els estrictes requisits de la llei en tot aquest temps, poden sol·licitar que els esborrin del registre de delinqüents sexuals, cosa que els evitaria totes aquestes restriccions assenyalades, però és una tasca àrdua i cara, i no tots ho fan. Mentrestant, han de patir aquest purgatori.
Actualment, el nombre de ciutadans de Miracle supera els 300. Viuen o sobreviuen tranquil·lament, sense les mirades incisives dels seus veïns (aquí tots estan pel mateix motiu i tenen el mateix tipus de cartell a la porta de casa), i sense el soroll propi de l’esbarjo dels nens. Ningú els persegueix ni els maltracta i, encara que els seus veïns propers van protestar inicialment (algunes famílies amb infants van marxar de la ciutat per precaució), la realitat és que no hi ha hagut cap conflicte des de la creació del que podríem catalogar com un gueto, un refugi de maldat concentrada. Els seus habitants han fet fortes relacions personals entre ells, tenint en compte els trets comuns: molts sense família, o de famílies desestructurades, o, directament, han estat repudiats i abandonats pels seus familiars. Els queda una comunitat de semblants l’entreteniment dels quals gira al voltant de l’església, que genera activitats socials i fomenta una mena de teràpia col·lectiva, a més de realitzar els mínims controls legals requerits. I el seu líder és el seu pastor, literalment, un líder que, curiosament, no han escollit democràticament, com si és habitual amb les autoritats locals als Estats Units. No tenen accés a internet… en veritat, el tipus de delicte que han comès és molt divers, encara que el recinte no és obert a delinqüents perillosos, violents o assassins.
El lloc és popular al país pel seu sui generis. L’interès per saber qui eren o quines eren les seves motivacions va atreure la fotògrafa Sofia Valiente al lloc, on va aconseguir que els seus vilatans es deixessin fotografiar i entrevistar. A la seva feina s’entreveu, per una banda, la percepció que són persones normals, persones normals que algun dia van cometre un acte penat per la llei, i que no ho tenen fàcil per refer les seves vides per les dures condicions que han de complir de forma obligatòria sota pena de presó si no ho fan. D’altra banda, va comprovar el teixit social construït al voltant de l’església, format per homes en la seva totalitat, que els permet suportar les hores que transcorren lentament a Miracle Village.
El guionista Carlos Portela va convertir Miracle Village a la fictícia Contrition, que dona títol al còmic que acaba de publicar Norma Editorial. A Contrition (2023), Portela crea dos personatges secundaris a imatge del pastor i de la fotògrafa, escrivint un thriller atípic en què la resta de personatges i l’argument sorgeix de la seva imaginació, això sí, tenint en compte la idiosincràsia del lloc i dels seus habitants. Tot i que realitza un canvi important a la trama: avança la creació del lloc uns anys, de fet, l’inici se situa el 2008, quan descobreixen el cos calcinat d’un dels habitants del lloc, un suposat suïcidi amb moltes incògnites a resoldre.
El personatge que fa avançar la història és una periodista d’un diari local, interessada a descobrir, precisament, totes aquestes incògnites que van apareixent en el cas, per la singularitat del cadàver (que no desvetllarem) i per la singularitat del lloc, evidentment. A través d’aquest personatge coneixerem tres inquietuds que s’entrecreuen al llarg de la història. La primera està relacionada amb la professió de periodista: quin paper té un diari local? fins a quin punt és notícia o ens hem de preocupar pel que li passi al tipus de persones que viuen en un lloc com Contrition? quins recursos i finançament puc assignar a investigar el que ha passat des d’un diari local? puc enemistar-me amb els polítics i forces de seguretat del lloc, escollits per la ciutadania, si denuncio alguna irregularitat o negligència?
La segona inquietud de la periodista està condicionada per la seva feina i pel seu interès a aconseguir les respostes… i necessita temps… i diners, i totes dues coses afecten la seva família. Amb un nen molt petit, buscarà la complicitat del seu marit, un emprenedor a qui no li va anar bé muntar un taller propi i que ara es consola a treballar com a empleat a la benzinera del seu cunyat. ¿Pot comptar que el seu marit l’ajudarà cuidant el nen i la casa com va fer ella quan ell va apostar per muntar un negoci? El que sembla segur és que no es vol convertir en el que s’ha convertit el seu marit (aparentment, derrotat), encara que les decisions que prendrà al diari local condicionarà el seu futur familiar. El relat és un mestissatge de perspectiva de gènere i de precarietat laboral en general i, en particular, a la feina de periodista.
La tercera inquietud és moral, la més interessant i la que dota de gran valor l’obra, amb diverses ramificacions. Destaca la contradicció pròpia de la cultura nord-americana, on pots viure al costat d’un assassí o una persona violenta, però aquesta persona no necessita posar un cartell a la porta avisant-ne. També ens preguntem si aquests delinqüents també van ser víctimes a la seva infància. I s’intueix un discurs molt propi també d’aquesta societat, i que fa referència a la importància de poder tenir una segona oportunitat: ¿es mereixen una segona oportunitat els condemnats per un delicte sexual? Encara que es tracti d’una societat tan puritana, la resposta hauria de ser rotundament que sí, però amb una excepció: si se n’han penedit i no tenen intenció de tornar a cometre un delicte similar en el futur.
I aquí és on sorgeix, un altre cop, el mestratge del guionista, en plantejar-nos el dubte de com saber si un pedòfil s’ha rehabilitat del tot o no. Planteja alguns dubtes interessants, com, per exemple, si una persona normal pot fer una atrocitat en unes circumstàncies determinades, sabent que d’altres són malvats per naturalesa. Per això és important la cronologia del còmic, del perquè necessita avançar la creació d’aquesta urbanització i situar la història els anys anteriors al 2008. El motiu és que un dels protagonistes de la ficció és militar i coneixem a través del relat que va ser investigador de les tortures que van realitzar els seus companys a la Presó d’Abu Gurayb, a l’Iraq, i que es van destapar el 2004.
En una de les vinyetes, el mateix personatge explica el següent respecte de les famoses fotos que van fer la volta al món: «Allà vaig conèixer un professor de Stanford. Li havien encarregat fer-ne un estudi. Un dia li vaig preguntar per què els soldats sempre somreien a les fotos. Em va dir que, per a ells, els presoners no eren persones. Els havien deshumanitzat». Aquesta frase serà fonamental per comprendre les decisions que prendrà el militar en el futur quan descobreixi què estava passant en la seva absència: al seu fill l’assetjaven els companys de l’institut. El xaval buscarà refugi als fòrums d’internet on trobarà una noia que el comprendrà i animarà, guanyant-se la seva confiança, per acabar intercanviant-se fotos íntimes… només que no era una noia, ni eren les seves fotos.
Aquest món de contrastos, de bons i dolents, on els bons potser no són tan bons i els dolents potser no són tan dolents, està magistralment representat pel talent del dibuixant Keko, l’altra meitat de l’equip creatiu. Tot i que la idea i l’estructura del guió és de Carlos Portela, tots dos van treballar durant dos anys llargs en la creació del còmic. La mà portentosa de Keko, un dels autors veterans més reconegut pels aficionats, utilitza un estil realista marcat per grisos aconseguits a través de tramar el full amb ratlles de tinta, cosa que dona una textura especial a la narració, molt visual i expressiva alhora (hi ha silencis que diuen molt en algunes pàgines memorables).
El millor del còmic és tot el que no he escrit en aquest article. Més de 150 pàgines d’art, tant de text com de dibuix, d’una de les obres de les que de ben segur serà de les més destacades de l’any, sens dubte. I el més terrorífic del còmic no ho veuran a les seves pàgines, això ho haurà d’imaginar el lector. El que aquests delinqüents van fer a les seves víctimes, nens i nenes majoritàriament, és una el·lipsi que marcarà la nostra opinió personal sobre la venjança, el penediment, el perdó i les segones oportunitats dels seus personatges… si aconseguim saber si tenen propòsit d’esmena, és clar.
