Fa més de dos mil quatre-cents anys un tribunal popular atenenc, format per centenars de ciutadans, va condemnar a mort el seu ciutadà més il·lustre: Sòcrates. Els càrrecs dels quals va ser acusat van ser impietat i corrompre el jovent en la seva tasca d’educador. No el va matar cap tirà ni cap exèrcit estranger, el va matar una assemblea democràtica, seguint escrupolosament els procediments. El seu millor alumne tenia llavors 28 anys i creiem que es deia Arístocles, però el seu sobrenom va fer fortuna i avui tothom el coneix com a Plató. Sòcrates era un demòcrata radical, per dir-ho d’alguna manera, que, una vegada condemnat, es va negar a fugir de la ciutat entenent que qualsevol decisió presa democràticament havia de ser respectada, fins i tot si aquesta suposava la seva mort. El seu alumne sí que va marxar d’Atenes, però va tornar-hi anys més tard i allà va escriure la República, text fundacional de la ciència política, on l’alumne renuncia als principis democràtics radicals del seu mestre, apostant per un sistema més aviat aristocràtic.
Si a un dels millors mestres i a un dels millors alumnes coneguts els va passar això, com ho farem nosaltres per garantir que els nostres alumnes (joves i adults) segueixin creient en la llibertat, la igualtat i la fraternitat?
Comencem el curs amb un titular repetit: «els joves són cada cop més de dretes i cada cop menys demòcrates». Convé desconfiar-ne. Les dades catalanes no dibuixen una generació que giri en bloc, sinó fractures molt concretes —sobretot de gènere— i una franja enorme d’indefinició. Però al fons del titular hi ha aspectes que no podem deixar de banda. Hi ha desafecció entre les persones joves, i no tan joves, i renúncia explícita o implícita de resoldre els seus problemes de forma col·lectiva. La societat, probablement no gira a la dreta en la seva vessant conservadora, més aviat en la seva vessant individualista.
Aquest gir ens ha de fer plantejar diverses coses. En primer lloc, quant temps triguem a oblidar les coses que donem per suposades? Qui ha nascut aquest segle, en democràcia, a l’Europa actual, difícilment pot tenir consciència d’altres realitats. Els defectes del sistema (suposadament democràtic) els viu cada dia, mentre els riscos de sistemes autocràtics són una abstracció o un capítol al llibre d’història. En segon lloc, pensem en quina edat tenien els nostres alumnes el 2008, punt d’inflexió de les democràcies liberals del qual no s’han pogut recuperar plenament. Un alumne que aquest any compleix la majoria d’edat va néixer aquell any 2008. Literalment, algú que ja pot votar no ha conegut el món anterior a l’última gran crisi econòmica, ha nascut i viscut en crisi. Tot el que ha viscut —precarietat, habitatge impossible, futur incert— no és per a ell una anomalia del sistema, és el sistema. En tercer lloc, qualsevol sistema d’organització social es legitima en funció de la seva capacitat per respondre a les preguntes de qui hi viu a dins. Si el que necessita una persona, sobretot les joves, és emancipar-se, tenir un habitatge, poder plantejar-se un projecte de vida, i tot això està en dubte, per què no hauria de buscar respostes en altres sistemes? El raonament no és monstruós, és, en certa manera, lògic. «Si la democràcia és això, jo no soc demòcrata». I molts dels pares i mares d’aquests joves poden pensar en termes similars.
La societat, probablement no gira a la dreta en la seva vessant conservadora, més aviat en la seva vessant individualista
Tot això sense entrar en altres elements que també tenen un pes important: sistema de partits deslegitimat, corrupció, manca de democràcia real en qüestions centrals i un llarg etcètera d’assumptes que posen en qüestió que el sistema en què vivim sigui una democràcia real.
Aquí comença la nostra feina. No convertir l’aula en un mur que no accepta cap crítica al sistema, perquè si no és a l’aula on poden ser crítics amb la democràcia i reflexionar-hi amb el nostre acompanyament, ho faran a TikTok. I allà la crítica ja els arriba empaquetada, amb un relat determinat i amb uns culpables desefoncats, a saber, persones migrades, feministes, col·lectiu LGTBIQ+ o aquell que convingui al poder en cada context determinat.
L’objectiu és seguir defensant a l’aula els valors democràtics, però els republicans: llibertat, igualtat i fraternitat. Posant èmfasi en la fraternitat, que és el precepte, sovint eclipsat, que dona a la democràcia una vessant material, d’igualtat d’oportunitats. Sense ella, la llibertat i la igualtat es queden en formes buides. I els nostres alumnes ho noten abans que nosaltres.
Plató, davant la ferida, va abandonar parcialment la idea de democràcia de l’època. El repte del curs que comença és que els nostres alumnes no abandonin, però que ser demòcrata no suposi la renúncia al pensament crític.
El Diari de l’Educació, 2026