Amb l’entusiasme del doctor Josep Estalella com a tret de sortida, la sala Burriach del Tecnocampus es convertia el passat mes d’octubre en un espai de reflexió sobre els principis de l’Institut-Escola. Un model que recordava Xita Sugranyes en format de documental a l’inici de la jornada, fent una mirada a l’any 1932. Alguns dels seus records van traspassar la pantalla per transformar-se en punts d’anàlisi entre els ponents i els mestres que van dedicar tot un matí a compartir i debatre els pros i contres d’aquest terme. Un recull d’impressions envers els aspectes formals i pedagògics que ofereix l’Institut-Escola i com es podrien aplicar en l’actualitat.
El debat entre els assistents s’iniciava després de dos blocs d’intervencions. Aportacions d’experts que posaven sobre la taula qüestions predefinides. El primer a prendre la paraula, el psicopedagog Salvador Domènech, especialista en institucions escolars del primer terç del segle XX. Va resseguir el canvi revolucionari que va suposar la Segona República en clau educativa, fent que a partir dels anys 30 a Catalunya existís un model basat en la coeducació i en una metodologia que anava més enllà dels llibres de text, sense exàmens i amb un pla cíclic de les matèries, sense que cap d’elles estigués per sobre de l’altra. Agafava el relleu el professor de pedagogia de la UB Enric Prats per enfocar la mirada cap a Europa, repassant la diversitat de models, des dels referents històrics alemany, francès i britànic, fins al gir de guió dels països nòrdics. Tot plegat per destacar-ne les diferències pel que fa a l’estructura i segmentació. El professor Ramon Plandiura aprofitava els seus dotze minuts per oferir alguns flaixos com el fet de comptar amb un edifici únic on hi hagi una continuïtat i una connexió entre cicles i que pugui esdevenir un referent enfortit dins un territori. Plandiura destacava, però, que el model Institut-Escola no serveix per a qualsevol context.
En aquest mateix sentit es pronunciava Jaume Carbonell, que tancava el primer bloc. Ho feia de manera virtual per recordar que l’Institut-Escola fusiona dos models que tradicionalment han estat molt separats amb l’objectiu de no segregar, sinó d’integrar i articular projectes, cultures, itineraris i dinàmiques. Carbonell destacava tres factors que es potencien amb aquest model: l’alumnat, que en surt enriquit, el projecte educatiu, basat en la continuïtat, i el professorat, que queda barrejat en un sol claustre. I acabava plantejant dos possibles debats: el ritme de fusió entre escoles i instituts i els models d’edat.
Després d’uns minuts per posar en comú alguns interrogants, Ricard Aymerich encetava el segon bloc, dedicat a l’opinió de les entitats. Ho feia des de la seva llarga vinculació als Moviments de Renovació Pedagògica per destacar els reptes i beneficis que suposa l’Institut-Escola. Des de Comissions Obreres, Teresa Esperabé mostrava les preguntes que han volgut respondre des del sindicat al voltant d’aquest concepte. Les respostes conduïen a situacions de millora tant a nivell educatiu com de convivència i laboral. Finalment, la presidenta de la FaPac, Montse Conejo, iniciava la seva intervenció deixant ben clar que les famílies volen el model d’Institut-Escola perquè creuen que és una aposta referent que acaba amb les desigualtats, i afegia que el dubte més gran és com es faria des de l’administració.
L’últim tram de la jornada el van protagonitzar els grups de discussió formats pels professionals de l’educació assistents. En petits cercles van poder debatre sobre els dubtes i les oportunitats que genera aquest model per intentar extreure’n conclusions en una primera trobada que serveix de preludi per a la propera cita: dissabte 25 de novembre a la seu de la FMRPC i Rosa Sensat (Avda Drassanes, 3), en jornada de matí.
