Vaig arribar un dia a classe amb el poema que Yevgueni Yevtushenko va dedicar a José Antonio Echevarría, el nom clandestí del qual era Manzana. Els versos del poeta són un text d’homenatge a Manzanita, un estudiant cubà que en plena dictadura de Batista al costat d’altres companys va ocupar l’emissora de ràdio i durant tres minuts va llançar al poble una proclama llibertària. Després va entrar la policia i el va matar d’un tret. I decidirem anomenar a l’activitat que ara us compte “Tres minuts de veritat”, que és el títol també del poema. L’activitat era, per cert, la més valorada per tot l’alumnat i, no obstant això, la més difícil.
Cada dia de cada setmana durant tot el curs començava la classe amb un o una estudiant dempeus, enfront del cercle d’iguals, i durant tres minuts (és una manera de dir un temps relatiu) es posava a parlar. No del tema 17 o dels exercicis realitzats el dia anterior, no, simplement es posava a parlar. El cor li bategava amb força, la saliva li faltava en la boca, les mans li suaven, però es posava a parlar, per pròpia voluntat. D’alguna cosa, esdeveniment, experiència o reflexió que li resultés significativa, seua, pròpia i que li agradés comunicar o compartir. Recorde una vesprada que un xaval ens va dir que volia explicar-nos com el seu iaio li havia ensenyat a parlar amb els arbres i les plantes de l’hort. L’avi li explicava que no sempre cal anar al camp a treballar i, en alguna ocasió, li prenia de la maneta i el portava fins a l’hort per a dialogar amb les plantes i escoltar el que necessitaven. No podeu imaginar la cara d’emoció amb la qual el xaval relatava, però també els emocionats rostres dels seus companys i companyes.
He portat aquí aquesta anècdota com a pretext per a obrir la reflexió sobre la teoria pedagògica però també política que hi ha darrere. Perquè el que val la pena pensar, ara que iniciem un nou curs, és si hi ha educació amb subjecte, si en les nostres pràctiques d’ensenyament reconeixem al subjecte, si quan obrim la porta de l’aula som conscients que allí endins hi ha subjectes amb voluntats, desitjos, experiències, sentiments, passions, cultures, llengües, sabers diferents. Subjectes també amb cossos, cossos diferents. I que és des del reconeixement del que confereix la seva identitat biogràfica, i des del respecte a aquesta identitat, com hem de continuar construint la possibilitat del desenvolupament integral de l’ésser humà, de la seua possibilitat creixent d’apoderament i emancipació.
En el relat hi ha també una teoria del subjecte docent, del subjecte professor. Algú que pren a les seves mans la revisió del lloc de treball i el posa al servei de l’educació emancipadora. Un subjecte docent amb capacitat de decisió pròpia per a organitzar els temps i els continguts del currículum. Algú que no se sotmet a la pressió burocràtica d’una programació on se suposa que hem de saber al minut allò que farem dins de tres mesos. Un subjecte docent que se sent interpel·lat per la mirada de l’alumne i no per la gestió administrativa. Un subjecte docent que també es posa dret, es mostra, parla amb veu pròpia.
Per si el lector o lectora pensen que en “Tres minuts de veritat” no hi ha contingut curricular, que la classe comença en acabar aquesta activitat, els diré que el contingut pot ser una entelèquia, un missatge efímer i circumstancial, irrellevant, si no connecta, si no es vincula, si no s’arrela en el subjecte, en la seua biografia, experiència i coneixements previs. Freire va argumentar que una acció cultural alliberadora anava precedida de la presa de la paraula, que institueix l’acte de coneixement. I que una praxi alliberadora necessitava prendre la paraula per a l’apropiació del contingut.
Som a l’aula per a saber-nos en aquest camí en construcció permanent, en un procés de creació de la nostra capacitat de ser subjectes; subjectes reconeguts, subjectes que ens sabem subjectats, però subjectes
Preguntar-nos pels qui som aquí, qui som, és un pas fonamental en el tractament del contingut, de qualsevol contingut. En el meu cas, sent professor de Didàctica en la Titulació d’Educació Social, el reconeixement del subjecte és un punt de partida bàsic per a qualsevol persona que s’aventure en els sabers de l’educació. El currículum, la proposta cultural, es converteix aquí en una eina que ajuda a formular preguntes, aprofundir en problemes i analitzar amb mirades complexes i crítiques la realitat quotidiana, aquesta en la qual ens anem conformant com a subjectes. La voluntat política de construir-nos com a subjectes, aquest acte de creació i resistència, produeix sabers, genera significats, des dels quals ens dotem d’aquesta identitat de subjecte (que se sap subjectat). No pense en sabers-informació amb els quals simbolitzem un cert estat de coses en un determinat àmbit social, polític, cultural, artístic o científic. És un altre saber que neix, precisament, de la fallida d’aquest saber-informació d’un determinat àmbit. Estic parlant d’un saber produït per subjectes compromesos amb la lectura interpretativa i crítica dels símptomes d’una situació i de les possibilitats de subversió d’aquesta.
En els inicis del curs passat el Diari de l’Educació va publicar el Manifest per una educació transformadora i emancipadora. 25 principis i propostes. L’última de les propostes, sota el títol Pedagogia de la presencia, reivindicava temps i espais en els quals es pugui construir una relació humanitzada, en els quals sigui possible la conversa espontània, la manifestació de tots els llenguatges, l’aprenentatge situat i profund. És a dir, la creació d’una situació en la qual es produeixin esdeveniments viscuts, experiències que ens colpegen i ens treuen de la rutina burocratitzant.
Freire deia que som caminant. I crec que en el senzill caminar de cada dia està l’inici de la capacitat de ser subjecte; subjecte subjectat, però subjecte. Som a l’aula per a saber-nos en aquest camí en construcció permanent, en un procés de creació de la nostra capacitat de ser subjectes, subjectes reconeguts, subjectes que -insistisc- ens sabem subjectats, però subjectes. Subjectes “sencers”, que caminen per la vida i per tant per l’aula enfrontant-se a l’escissió ment-cos i entren a l’aula amb el cor. És, per cert, un principi fonamental de la pedagogia crítica feminista. L’escriptora, feminista i activista social coneguda com “bell hooks” ho diu d’aquesta manera: en la mesura que les i els professors aportem passió, que ha d’estar en essència arrelada en un amor per les idees que som capaces d’inspirar, l’aula es converteix en un lloc dinàmic on es produeixen de manera concreta transformacions de les relacions socials i on desapareix la falsa dicotomia entre el món extern i el món intern de la Universitat (el llibre es titula Ensenyar a transgredir). Servisca aquesta anotació ara que iniciem el nou curs per a reivindicar des de la pràctica educativa la presència i el reconeixement del subjecte (discent i docent). Sense subjecte no hi ha pedagogia que pague la pena.
