No sabem bé què dir ni, molt menys què fer, però alguna cosa cal dir i fer. Ja han mort centenars de persones, i demà o demà passat seran milers els qui -com tu o com jo- hauran mort de la manera menys “natural” que puguem imaginar. Totes les morts són dolentes, però morir perquè algú -no millor que jo o que tu- hagi decidit llançar tancs i míssils contra gent tan innocent com tu o com jo, és el súmmum de l’arbitrarietat i de l’absurd. Com ho és el fet que, no ja milers sinó milions de persones, hagin d’abandonar les seves cases i estiguin terroritzades pel que està ocorrent i pel que els pugui ocórrer en els pròxims dies, en les pròximes hores.
L’educació és tan imprescindible com insuficient per evitar atrocitats com aquesta guerra. Però l’educació és imprescindible. Per això, segur que aquests dies en molts centres educatius, hi haurà educadors i educadores que han parlat sobre aquesta guerra absurda; tan absurda com totes les guerres; o fins i tot, més que parlat, hauran improvisat alguna activitat sobre ella.
En el meu cas, vaig plantejar la següent situació hipotètica amb un grup d’estudiants del grau d’Educació Social de la Universitat de Barcelona, just l’endemà de declarar-se la guerra. Va ser una activitat improvisada, perquè la vaig anar planejant en el trajecte de casa a la facultat. Per tant, tampoc la portava escrita ni vaig poder repartir-la policopiada als estudiants. En arribar a classe, el primer que vaig fer va ser proposar una activitat sobre la guerra d’Ucraïna, una activitat que lògicament no estava prevista en el programa, però que pensava que tenia molt de sentit tenint en compte la gravetat de la situació i la necessitat de connectar el que esdevé dins i fora de les aules.
Els estudiants de seguida es van sumar a la proposta; de manera que els vaig plantejar l’activitat que presento a continuació. Es va dividir en dues parts, i en cadascuna elles primer van treballar en petits grups i, posteriorment, vam fer la posada en comú amb tots els estudiants.
Primera Part
El plantejament inicial va ser el següent:
“Ets educadora d’una entitat social que treballa amb persones adultes migrants[1] a Guissona, un municipi català amb una comunitat ucraïnesa nombrosa. T’has despertat amb la notícia de la invasió d’Ucraïna i estàs molt impressionada. Des de la segona guerra mundial, segons els mitjans de comunicació, no s’havia produït un conflicte tan greu a Europa. En el teu grup, format amb 15 persones d’entre 25 i 60 anys de diferents procedències, hi ha dues dones ucraïneses, Oxana i Lera, i un home rus, Nikolay. Vas cap a l’entitat i no saps què fer. Tens un taller de llengua castellana i et debats entre fer l’activitat que tenies programada o tractar el tema”.
I, a continuació, els vaig proposar que formessin petits grups per a pensar:
- Arguments a favor de parlar sobre el conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna
- Arguments en contra
Segona Part
Després del treball en petits grups i la posada en comú, els vaig exposar les següents situacions:
“Arribes al taller, i veus que Oxana i Lera estan molt afectades, parlen agitadament, gairebé plorant. Imagines que estan tractant d’explicar a la resta del grup com se senten i quines conseqüències pot tenir aquesta guerra per als seus familiars i amics. Les persones que estan al seu voltant escolten atentament i semblen voler consolar-les. Observes, a més, que Nikolay també està molt afectat, encara que es troba una mica apartat del grup i notes que no sap què fer”.
- Què faries davant d’aquesta situació?
- “En un moment determinat, un participant del grup -que és molt contundent quan parla i té una forta influència sobre la resta perquè sempre està molt informat- comença a atacar als russos en general. A tu et preocupa que aquesta reacció s’acabi imposant”.
- Intervens? Com?
“A continuació, una participant que saps que et té en gran consideració et pregunta directament: i tu, què penses?” - Què respons?
Per a acabar, els explico als estudiants d’educació social que l’educadora, d’acord amb el grup han decidit dedicar la resta la classe a continuar parlant del tema i potser també emprendre alguna acció entorn del que està ocorrent a Ucraïna. - Com prosseguir l’activitat d’aquell dia i quines altres accions podrien realitzar-se?
Com pot inferir-se de la pròpia activitat, els estudiants havien d’explorar les diverses opcions, reflexionant sobre els arguments a favor i en contra d’abordar una situació tan delicada en un escenari com el que es descriu. Havien d’imaginar-se com actuarien elles com a educadores de persones adultes si es trobessin en una situació semblant; preveure possibles dificultats i com abordar-les, i reflexionar sobre les seves pròpies pors i inseguretats enfront d’una situació tan tràgica com una guerra que, com en la situació hipotètica plantejada, a més afecta de manera directa a alguns dels participants.
Fent balanç ara, uns dies després, crec que puc dir que l’activitat va funcionar bé. No sempre tens la sensació d’haver connectat amb els interessos i motivacions dels estudiants i haver captat la seva atenció. No obstant això, en aquesta ocasió, la seva forta implicació en el debat i en la cerca de les millors maneres d’intervenir em van acabar de convèncer de l’oportunitat de l’activitat plantejada. Estic bastant convençuda que si va funcionar és perquè els i les estudiants tenien la mateixa necessitat que jo: com a mínim, parlar de l’assumpte, no fer com si no passara res. La situació és prou greu per a donar-li cabuda a les nostres aules i per a donar-nos un espai en el qual poder expressar la nostra ràbia i indignació; o fins i tot potser un cert sentiment d’impotència. Sentiments que, a més, l’activitat permetia canalitzar donant sentit a un model d’educació de persones adultes i, per tant, d’educació social compromesa amb la formació d’una ciutadania crítica i solidària.
La situació és prou greu per a donar-li cabuda a les nostres aules i per a donar-nos un espai en el qual poder expressar la nostra ràbia i indignació; o fins i tot potser un cert sentiment d’impotència
Els comentaris més freqüents dels estudiants durant el desenvolupament de l’activitat van ser: “que difícil”; “mai abans m’havia imaginat en una situació així”; “no sé molt què faria”… Si bé la resposta va ser unànime a l’hora de decidir que alguna cosa calia fer, i que l’educació no podia mantenir-se al marge, a pesar, fins i tot, que l’educador o l’educadora no tinguessin moltes més claus per a entendre el conflicte que la majoria dels seus conciutadans. Pel que, de manera molt encertada des del meu punt de vista, van apel·lar a l’honestedat de l’educador. El millor que pot fer l’educador, venien a dir, és acceptar, si és el cas, que no té informació suficient per a aprofundir en un conflicte com aquest des del punt de vista històric, econòmic, polític, … i propiciar una situació en la qual això no fos una excusa per a no tractar aquest tema L’educador o l’educadora no ho sap tot, però si pot crear les condicions per entendre millor el context entre tots.
En relació amb les preguntes de la segona part de l’activitat: què fer? o com intervenir? Les respostes també van coincidir en la majoria de grups: el primer és preguntar als participants del taller si volen o no parlar sobre el tema. No decidir per elles ni per ells, suggerien. Posar-nos al servei de les persones que estan patint, acompanyant-les i deixant-les parlar si això és el que necessiten. Respectar, per tant, els seus sentiments i els seus temps. Atendre les emocions, en un primer moment, i buscar informació i debatre sobre el tema posteriorment. L’anàlisi i el debat són necessaris per a comprendre la situació en la que estem i per a desenvolupar el pensament autònom i crític. Per això, no podem renunciar a la dimensió política de l’educació, argumentaven algunes estudiants. No obstant això, totes semblaven estar d’acord que la primera intervenció que requeria un escenari tan complex a nivell emocional com aquest, era contribuir a generar un clima d’empatia i solidaritat entre tots els integrants del grup. I compartien, així mateix, la seva preocupació per Nikolay. És a dir, per com evitar que se sentís exclòs i fer entendre que el fet de ser rus no el converteix en còmplice de Putin o d’haver d’estar d’acord amb la invasió a Ucraïna. Per això mateix també defensaven que era millor parlar i abordar el tema que evitar-lo. Només així seria possible prevenir possibles incomoditats i desconfiances.
Des del punt de vista pedagògic hi hauria altres arguments a favor d’aquesta mena d’activitats: fomenta l’aprenentatge experiencial; consisteix en una metodologia activa que concep la construcció de coneixement com un procés en espiral en el qual l’estudiant experimenta, reflexiona, pensa i actua; i contextualitza l’aprenentatge en situacions i experiències de la vida real. Però la veritat és que la motivació principal a l’hora d’improvisar aquesta activitat no va ser aquesta, si bé estava en la seva base. La motivació principal va ser mostrar i compartir la meva ràbia i indignació de la forma més constructiva possible. Pensar que els estudiants que tinc a l’aula estarien obligats a anar a la guerra si visquessin a Ucraïna pel simple fet de tenir divuit anys em posa els pèls de punta, i reafirma la meva convicció de l’absurda i injusta que és aquesta guerra, i totes les guerres.
No sabem quant durarà aquesta guerra. De fet, ja fa massa que dura malgrat haver començat fa tan sols uns dies. Per això, ara toca pensar en com prosseguir perquè l’activitat no quedi en una cosa puntual. Alguna cosa que es fa en calent per a fer callar la consciència. De moment, se m’ocorren dues possibilitats complementàries i ben assequibles. Una és sotmetre aquest mateix article a la consideració dels meus estudiants; de fet, si l’article existeix és gràcies a ells i el seu contingut és en bona part obra seva. És just doncs “retornar-li-ho” per a que ho puguin comentar i, si és el cas, sotmetre’l a crítica; fer-lo així serà a més una activitat formativa. L’altra possibilitat complementària serà intentar relacionar, en classes posteriors, l’activitat realitzada amb altres continguts de l’assignatura; per exemple, amb algunes idees de Paulo Freire. El pensament d’aquest autor, el més reconegut en el camp de l’educació de persones adultes, ens permet comprendre l’estreta relació entre educació i política i el paper de la pedagogia crítica.
Dedico aquest article a aquests estudiants de l’assignatura d’Educació de Persones Adultes del Grau d’Educació Social (UB) que van participar en l’activitat. De fet, el que els estava demanant als meus alumnes era alguna cosa semblança al que jo vaig fer amb ells: vaig improvisar una activitat sobre la guerra; activitat consistent en què ells també improvisessin una activitat que hauria de realitzar una hipotètica educadora social. Al meu parer, anticipar-nos a situacions potencialment conflictives o emocionalment complexes ens prepara per afrontar-les en futures situacions reals.
[1] Les entitats socials que treballen amb persones migrades acostumen a fer activitats de la següent índole: llengua castellana i/o catalana en el cas de Catalunya, informàtica, cerca de treball, alfabetització, coneixement de l’entorn, … Aquestes activitats -amb una periodicitat setmanal o diària- s’ofereixen en diferents franges horàries, i solen tenir una durada aproximada de dues hores. Els grups es componen de persones de diferents en edats, gèneres, procedències, … i el perfil de l’educador i l’educadora també és variat: educadors socials i professionals de l’educació en general, voluntaris…
