Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A la vida de cada dia sovint constatem que es fa servir una pedagogia poc assenyada, poc racional: ritmes de treball exagerats, terminis curts per a un aprenentatge madur, sobrecàrrega d’activitats o protecció excessiva que no deixa créixer, plans d’estudi teledirigits, que no permeten autonomia personal… Una bona pregunta a fer-se és, doncs: com apliquem la raó, la racionalitat, en l’educació?
Aquest ha estat un tema longitudinal de la pedagogia com a art i com a ciència des dels temps més remots fins al present. Els grecs de l’època clàssica ja van aixecar la llebre. Tot un Aristòtil, per exemple, donava grans explicacions… racionals per justificar que el ciutadà culte i lliure aprengués una matèria aparentment tant inútil com la música.
Després, els caps pensants de les religions monoteistes mediterrànies, Maimònides, Averrois o Ramon Llull, feren mans i mànigues per harmonitzar la raó i la fe… Acabà imposant-se una falsa raó autoritària en forma de sistema artificialment racional, basat en Aristòtil, i beneït per la Jerarquia religiosa: l’Escolàstica de Tomàs d’Aquino. Però, a l’Edat Moderna aquesta carcassa falsament racional, que servia per educar les elits dels col·legis dels Jesuïtes i de les universitats, va saltar per l’aire amb el desenvolupament de les metodologies hipotètico-deductives del segle XVII i XVIII.
Més endavant els pedagogs de la Il·lustració, tipus Rousseau, Volney o Condorcet, lligaren estretament les pautes racionals al respecte de la natura i al seguiment de les dites “lleis naturals”. El problema era que, de vegades, aquests filòsofs encara confonien les “lleis naturals” amb prejudicis culturals, religiosos, patriarcals o de classe social. En altres paraules, no s’adonaven que, amb els seus “prejudicis” culturals, religiosos, de classe o de gènere, atribuïen fraudulentament a la natura trets propis de la mentalitat col·lectiva.
Tots sabem el jec que una enfurida feminista, Mary Wollstonecraft, va etzibar als arguments de Jean-Jacques Rousseau (1762) sobre la inferioritat intel·lectual de les dones i sobre el fet que a les dones no els cal una educació superior i que només han de ser instruïdes per servir els homes. Per contra, ella defensà que eren dignes d’un ensenyament racional superior i que podien acomplir tot de funcions socials i professionals en camps com la salut, la política o els negocis. Va fer una passa valenta per desfer un gran prejudici, el de la inferioritat de la dona, encara més instal·lat del que sembla a la mentalitat col·lectiva.
I ja al segle XIX el transformisme darwinista va introduir en la pedagogia racionalista la preocupació per la vida. I el positivisme, que preconitzava la utilització sistemàtica de la comprovació experimental, alhora que obrí pas a les ciències de l’educació, criticà l’aplicació cega de creences metafísiques i autoritàries, basades en una suposada Revelació. L’oposició entre “ciència” i “fe” no sempre donà lloc a debats civilitzats: qui manava imposava els seus criteris!
Ja al segle XX els plantejaments racionals en educació van combinar-se amb l’experimentalisme educatiu de l’Escola Nova i amb l’afany de justícia social. El racionalisme educatiu de Ferrer i Guàrdia i els pedagogs que seguien la seva línia n’és una bona mostra.
De tota manera, el segle XX va poder presenciar tots els excessos que, en nom de doctrines irracionalistes, totalitàries, i en nom d’ideologies racionalistes, elevades a la categoria de dogmes, es van arribar a cometre. El segle XX va poder constatar amb patiment fins a quin punt pot arribar a ser de perillosa, la raó, quan es converteix en doctrina: qui no recorda la infal·libilitat dels principis del materialisme dialèctic ensenyats a les universitats de la URSS o de l’Alemanya dita Democràtica, i als cercles intel·lectuals dels Partits Comunistes? I els gulags plens de dissidents?
Així doncs, què? Hem d’anar, crec, cap a un nou racionalisme en educació, un racionalisme escèptic, rialler, flexible, tolerant, que entén les raons del cor. Un racionalisme que se sap hereu de la llarga i difícil lluita humana per vèncer els prejudicis, per aconseguir la felicitat, per agermanar, per construir aquell món de tots de l'”Imagine” de Lennon. Un racionalisme que, a cada moment, actualitza el lema de Kant: gosa, gosa, gosa saber. Saber amb el cap, amb les mans, amb els sentits, amb el cor… Però de tot això ja en parlarem un altre dia, si no us he esgotat la paciència!
