Anàlisi

Una reflexió sobre l’aprenentatge de les matemàtiques a Catalunya: Les competències bàsiques com a brúixola

La transformació educativa és lenta, incòmoda i plena de tensions. Però també és imprescindible. L’aprenentatge competencial de les matemàtiques a Catalunya ha encetat un camí que està començant a donar fruits. Més raonament a les aules. Més participació. Més sentit a les matemàtiques. Menys angoixa. Ara és més necessari que mai llegir el moment amb perspectiva: estem en ple canvi i hi ha molt en joc. No ens podem permetre el luxe de tirar-ho tot per la borda.

Aquest debat s’ha de contrastar amb dades, calma i defugir de titulars sensacionalistes. Les proves de competències bàsiques, que avalua la Generalitat de Catalunya a 6è de primària i 4t d’ESO, mostren resultats que cal analitzar amb cura: 70,4 punts de mitjana en matemàtiques a primària i 69,8 a secundària. A primària s’obtenen millors resultats en numeració i càlcul, i tot i que hi ha una lleugera tendència a la baixa, el percentatge d’alumnat en nivells baixos s’ha mantingut estable des del 2010, al voltant del 45%. En canvi, a secundària la tendència és lleugerament ascendent.

En l’àmbit internacional, informes com PISA i TIMSS mostren una tendència baixista general en les competències matemàtiques, sovint associada a factors socioeconòmics. És important recordar que aquestes proves no avaluen ni alumnes concrets, ni escoles, ni materials específics, sinó polítiques educatives i sistemes en conjunt. No ho mesuren tot, però si s’interpreten bé, ofereixen indicadors valuosos. I el que demanen —raonar, comunicar, aplicar coneixements— és coherent amb l’enfocament que s’està impulsant des de tots els agents.

Fa poc vaig llegir un article de Doug Doblar titulat The Rise and Fall of Building Thinking Classrooms in Mathematics. Hi descriu una evolució que em va ressonar: entusiasme inicial, adopció creixent, dificultats d’implementació, crítiques… I el risc que tot plegat es desdibuixi. Una seqüència que, en realitat, és pròpia de qualsevol transformació educativa profunda. Per això, vull compartir algunes reflexions sobre on som i què ens juguem.

El que és normal ja no funciona…

Fa temps que sabem que l’ensenyament tradicional de les matemàtiques —mecanicista, basat en la repetició i memorització buida— deixava massa alumnes enrere (Bruner, 1960). Massa infants no entenien el perquè, ni hi trobaven sentit, ni es veien capaços. Mentrestant, diversos sistemes educatius —als Països Baixos amb l’Institut Freudenthal (1973), als EUA amb l’NCTM (2000)— apostaven per enfocaments que prioritzaven la comprensió, la resolució de problemes i la connexió amb contextos significatius.

La recerca hi donava suport: la memòria reté millor el que té significat (Tyng et al., 2017), els infants han de formar part del seu aprenentatge (Michael, 2006), les emocions hi juguen un paper clau (Kort et al., 2001; Pekrun et al., 2002) i les activitats que lluiten millor contra l’oblit són aquelles que fomenten connexions entre el que sabem i el que volem aprendre (Lee et al., 2008).

El moviment a Catalunya

A Catalunya també es movien coses. Des de les associacions de professorat, com l’Abeam, Ademgi, l’APMCM, l’APaMMs i Lleimat (totes sota el paraigua de la FEEMCAT), les universitats amb els graus de magisteri, el màster de professorat de secundària interuniversitari, el mateix Departament —tant el Creamat com els CRP’s—, van començar a fixar-se en aquestes idees i a portar-les al nostre terreny. Molts referents començaven a impartir formacions, a compartir activitats, a repensar maneres de fer.

Desenvolupament d’una idea/solució

En aquest context, van sorgir iniciatives diverses: formacions massives i gratuïtes per al professorat, materials curriculars amb fonament competencial, que tenen com a propòsit fer accessibles aquestes idees a qualsevol docent. Jo mateixa he participat en moltes d’aquestes iniciatives, però no des d’una voluntat de crear res de nou, sinó de posar en pràctica, d’una forma escalable, allò que la recerca i l’experiència acumulada ja apuntaven. De transferir les evidències a l’aula en favor de l’aprenentatge real i significatiu.

Èxit local. Els primers fruits

Les primeres escoles que van adoptar aquestes propostes sovint ja estaven convençudes, i hi van trobar coherència i estructura. Altres hi van entrar com a punt de partida. Sigui com sigui, molts mestres han vist com a l’aula augmentava la participació, la justificació d’estratègies i les connexions entre continguts. I també la seva pròpia evolució professional.

Arribar a tothom no és gens senzill

Amb el temps, més escoles han volgut sumar-s’hi. Però fer arribar un enfocament competencial a milers de docents en contextos molt diferents no és una simple ampliació. És un canvi de naturalesa. Cal pensar en la implementació, l’acompanyament, la formació contínua i el respecte per la professionalitat docent (Baumert et al., 2010; Sanmartí, 2020).

Dificultats d’implementació

Quan unes idees es difonen ràpidament, pot passar que es faci servir de manera fragmentària o sense intenció clara. Això en dilueix el sentit, en desconnecta el propòsit i, sovint, es converteix en una seqüència d’activitats sense direcció. És aquí on comencen les dificultats i on alguns comencen a dubtar del canvi.

Quan el soroll comença a aparèixer: crítiques i resistències

És normal que hi hagi crítiques. Qualsevol canvi que incomoda rutines genera tensions. Primer, per discrepàncies legítimes sobre la funció de l’escola. Després, per simplificacions o discursos reactius. Cal escoltar-les. Però també contextualitzar-les: no estem davant un fracàs, sinó davant una fase natural del canvi.

La temptació de tornar enrere

En moments d’incertesa, pot aparèixer el desig de tornar al punt conegut. Però justament ara és quan cal persistir. Paradoxalment, mentre es reclama tornar a l’ensenyament més tradicional, les proves actuals —com les de PISA, TIMSS o Competències Bàsiques— exigeixen raonar, comunicar i aplicar coneixement en contextos reals. Més a prop del que proposa l’enfocament competencial que de la repetició mecànica.

Evitar la profecia: llegir el moment amb perspectiva

És el que la Teoria del Canvi descriu com el moment crític del procés: aquell punt on ja hem mogut prou peces per incomodar l’statu quo anterior, però encara no hem consolidat prou la nova realitat perquè se sostingui sola. Aquest “punt vermell” és on som. Si no ho llegim amb perspectiva, correm el risc d’abandonar abans d’hora.

Un canvi superat a altres indrets del món

Aquest canvi de paradigma, però, no és exclusiu de casa nostra. En molts llocs del món, introduir enfocaments competencials ha generat friccions inicials, sovint vinculades a la resistència al canvi o a la manca d’acompanyament adequat.

A Finlàndia, per exemple, el gir cap a una educació basada en la comprensió i el pensament crític va despertar inquietuds, però amb una aposta sostinguda per la formació docent i l’autonomia pedagògica, avui és un referent consolidat. A Singapur, el seu model centrat en la resolució de problemes va ser primer criticat per allunyar-se de la memorització sistemàtica, però els resultats a llarg termini han estat clars, tant en proves internacionals com en la percepció social de les matemàtiques. A Austràlia, iniciatives com els recursos proposats per les associacions del professorat van trobar resistències al principi, però han acabat configurant bones pràctiques d’aula avalades per la recerca.

Aquestes experiències mostren que la incomoditat inicial forma part del procés, però també que amb visió i constància es pot travessar el túnel i arribar a una zona lluminosa on les matemàtiques tenen més sentit per a més infants.

Què volem que passi a les aules?

El fons de la qüestió és aquest: què volem que aprenguin els nostres infants? Volem alumnes capaços de resoldre problemes, d’adaptar-se, de donar sentit a allò que fan, de generalitzar estratègies i de comprendre profundament els continguts. Volem nens i nenes que connectin les matemàtiques amb la realitat, que les visquin com una eina per entendre i habitar el món. Això és el que vol dir realment “competència”.

Per tot això, cal continuar. Cal paciència, mirada llarga i compromís. Cal formació, acompanyament i escoltar la recerca. Calen famílies que confiïn, escoles valentes i administracions alineades. I sobretot, cal no tornar enrere. Perquè ja sabem que el que hi havia abans no era suficient. I perquè, encara que el canvi sigui complex, val la pena.