Entrevista

Zuhal Sherzad: “La prohibició d’estudiar fa molt més mal a les dones afganeses que la de cantar o portar pintallavis”

Entrevista publicada originalment a elcugatenc.cat

Amb només 21 anys, la Zuhal Sherzad és coordinadora d’una xarxa d’escoles clandestines a l’Afganistan, on assisteixen unes 700 dones i nenes. Ho fa a través de l’ONG Ponts per la Pau, una organització fundada per l’activista i escriptora Nadia Ghulam. Des de l’entrada dels talibans al govern de l’Afganistan, el 2021, la tasca de l’associació s’ha complicat per la prohibició dels talibans de l’accés a l’educació per a nenes i dones. De fet, les normes també els limiten drets com sortir de casa soles. Després de diverses situacions que la posaven en risc, es va exiliar a Catalunya.

Sherzad traspua determinació i valentia en la mirada i els gestos. Conscient de la importància de fer-se sentir i explicar-se, parla amb precisió i relata amb detall tant les seves vivències personals com la situació sociopolítica del seu país. Actualment, està estudiant cursos en línia a la Universitat Americana de l’Afganistan (l’única del país on les dones es poden enrolar) i començarà el grau en Ciències Polítiques a la Universitat de Barcelona (UB) al setembre. Mentrestant, treballa per la seva organització i estudia català.

Com era la teva vida quan creixies?

He crescut en una família de mentalitat molt oberta. El meu pare és professor, la meva mare es va graduar de l’escola, i el meu germà és doctor. Per tant, vaig créixer en una família amb estudis, i crec que la família juga un paper molt important a l’hora de donar forma a la teva personalitat.

Malgrat tot el meu país primer estava en guerra, i després hem viscut conflictes importants en les últimes dues dècades. Hi havia moltíssimes restriccions en les dones. No només ara, sinó quan la meva mare tenia la meva edat, i he après molt sentint-la parlar de com era la seva vida el primer cop que els talibans van controlar el país [entre 1996 i 2001]. Em parlava de les restriccions, dels drets de les dones. Que les dones tampoc podien sortir al carrer, ni treballar, ni vestir com volien. Havien de portar burca o xador per sortir al carrer, i havien d’anar sempre acompanyades. Per tant, em diu que si comparem la situació de llavors i la d’ara [amb el retorn dels talibans al poder], no ha canviat res.

Tot i la mentalitat oberta de la teva família, el context del teu país afectava.

En general, viure a l’Afganistan és molt difícil. Has de renunciar a moltes coses, i molts somnis que assumeixes que no podràs assolir. No és fàcil accedir a l’educació, i de fet havia costat molt arribar-hi, el preu ha estat alt i és molt important per a elles. Abans de venir aquí, pensava que el meu somni seria acabar la universitat, tenir una feina, una carrera, i un futur. Les altres nenes, noies i dones de l’Afganistan tenen el mateix somni.

“Mentre en altres països la gent parla de què caldria fer per resoldre el què passa al món, a l’Afganistan els problemes són aconseguir pa per a la teva família”

Mentre en altres països la gent parla d’esdeveniments internacionals, del que passa al món, de què s’hauria de fer; els problemes més importants a l’Afganistan ara mateix segueixen sent com aconseguir pa per a la família, com millorar la situació econòmica, com tornar les nostres nenes a les escoles, com aconseguir-los oportunitats perquè es puguin educar, que puguin aconseguir una feina i tenir una vida estable.

Jo vaig tenir la sort de tenir el suport de la meva família, que em va respectar en tot moment. Per exemple, quan volia escriure i ser membre activa i valuosa de la societat, participar en la confecció de polítiques públiques o el desenvolupament de la joventut. Jo feia tant com podia, però tot i així, m’afectava el context i em trobava amb problemes, fins i tot quan els talibans encara no havien pres el poder.

Quins eren els problemes principals que hi havia a l’Afganistan abans de l’entrada dels talibans el 2021?

Abans de 2021 el principal problema del país era la inseguretat. Els talibans no tenien el poder, però volien recuperar la presidència. I, per tant, estaven en guerra per arribar al govern, des de dins del país. I a més, hi havia atacs, explosions, atacaven les institucions educatives. Per exemple, hi va haver un atac a la universitat de Kabul, que és pública a la facultat de Ciències Polítiques. Ara, en canvi, ja no hi ha atacs així. De fet, els talibans han reivindicat aquells atacs. És cert que les dones i les nenes tenien dret a anar a l’escola, no hi havia restriccions del govern en termes de l’educació. Però hi havia molta corrupció, molta inseguretat.

Avui en dia a l’Afganistan no hi ha inseguretat en termes d’atacs i explosions, però segueix sent un país molt insegur per les amenaces de seguretat contra defensors dels drets humans, manifestants, antics treballadors públics i periodistes. Per tant, els problemes ara tenen a veure amb que et prenen els drets fonamentals. I un altre aspecte de l’Afganistan d’abans dels talibans és que durant 2001, les nenes i les dones no tenien accés a prou educació, especialment a les zones rurals. El problema no era tan gran a les ciutats com a les zones rurals. I la majoria dels fons internacionals estaven controlats, i això feia que no es poguessin transferir els diners de les ajudes directament a les persones que ho necessitaven.

“Abans de l’arribada dels talibans, el principal problema de l’Afganistan era la inseguretat; ara és la falta de drets fonamentals”

I, per altra banda, com he dit, també hi havia la qüestió de la falta d’escoles i la falta de serveis bàsics als pobles. Tinc molts amics amb famílies de les províncies i dels pobles que m’expliquen que molt sovint, hi havia organitzacions internacionals que hi anaven i els prometien una millora: la construcció d’una escola o d’un pou. Hi anaven, agafaven els seus contactes, els carnets d’identitat i fotos del lloc, s’esvaïen. Passaven dos, tres mesos, i ningú tornava.

Quin paper tenien els exèrcits estrangers que tenien presència a l’Afganistan, sobretot els Estats Units però també Espanya.

No volem que el nostre país sigui dependent. Sempre hem volgut desenvolupar-nos a partir dels recursos propis que tenim. Des del meu punt de vista, quan els exèrcits, sobretot el dels Estats Units, ocupaven l’Afganistan, això causava molts problemes per a la població. Sabíem que ens creava una dependència respecte als Estats Units, sobretot en termes de finançament, el capital que invertia en el país. Però no volem que la nostra gent hagi de suplicar ajuda a altres països. Menjar, diners… Hi ha d’haver una transició, perquè hem hagut de dependre d’ajuda estrangera durant molts anys, però ara estem aprenent a ser independents. Per descomptat, necessitem col·laboració estrangera. Però a una escala que ens permeti tenir sobirania pròpia.

Quins són els canvis principals, ara que els talibans han tornat al poder?

El canvi més important és en termes de l’educació i l’accés de les dones. Els nens i homes tenen accés a tots els nivells educatius, però les nenes i dones no tenen accés a cap tipus d’educació. El segon canvi més gran és en termes laborals. En les agències governamentals, ara no es permet treballar a cap dona. Ara tot ho fan homes, i sobretot homes paixtu. A l’Afganistan hi ha diferents ètnies: paixtu, tadjiks, hazares… I els hazares han estat sota l’atac dels talibans des de fa temps. Les explosions a les institucions educatives es donen especialment contra pobles com el hazara.

“Els talibans ataquen als pobles que no són el paixtu, especialment als hazares”

Un altre canvi és en relació amb el paper de l’Afganistan en les relacions internacionals. Ara, el país està en el nivell més baix de participació en organitzacions polítiques internacionals. Per exemple, en la COP29 de l’any passat no vam tenir representació oficial de l’Afganistan. I l’Afganistan sota el govern talibà no està reconegut oficialment per cap altre país internacional, no té cap aliat. Això afecta també l’economia, perquè la majoria de les agències ja no col·laboren amb el país, perquè amb els talibans, les fronteres estan tancades i no tenim relació oficial que ens doni oportunitats de col·laboració. Les ambaixades, per exemple, també estan tancades.

I això afecta també, per altra banda, a estudiants, becaris, persones que volen treballar fora del país amb una beca de recerca internacional no ho poden fer perquè no s’estan donant visats si el govern del país on van no reconeix l’Afganistan. I, si aconsegueixen un visat de l’Afganistan, el país receptor pensa que han col·laborat amb els talibans. Però no tindria per què ser així, perquè es pot ajudar les persones reals que necessiten ajuda. És el meu cas: no hi ha relacions diplomàtiques entre Espanya i Afganistan, però jo he pogut venir gràcies al Programa Català de Protecció de Defensors i Defensores dels Drets Humans.

Un altre dels canvis importants es veu a la ciutat, al paisatge urbà: volen reconstruir Kabul des de tots els punts de vista. El primer que van fer quan van entrar al poder va ser treure totes les estàtues i monuments, els noms dels carrers i les places que estaven dedicats a polítics de la república islàmica. I els van reanomenar tots, de manera que han esborrat completament la memòria del país.

I sobre la vida pública, abans hi havia moltíssima vida al carrer de la ciutat: els parcs, hotels, restaurants, estaven plens. Hi havia famílies, gent gaudint. Però des que han prohibit l’accés de les dones a l’espai públic, han perjudicat greument també l’economia, perquè molts dels clients dels restaurants eren famílies, dones, nens, noies joves… Ara hi ha alguns homes que hi segueixen anant, però ha canviat totalment, no hi ha un atractiu de passar temps en espais públics com abans.

Molts mitjans occidentals quan tracten l’Afganistan reprodueixen únicament les parts més extremes del que estan fent els talibans, amb lleis com que no deixin parlar en públic a les dones, o cantar. Però quines lleis afecten més concretament a les dones en el dia a dia?

No deixen parlar ni cantar, però a més hi ha una norma recent que ha intentat prohibir la venda del pintallavis vermell. Quan ho van anunciar, una organització que està protestant contra aquestes normes, com a reivindicació van començar a fer-se fotos mostrant un pintallavis vermell. Això no obstant, no ho han aconseguit, la gent segueix venent-ne i el govern no ho ha pogut aturar.

Per mi, el més important és que el país s’enfronta a una situació econòmica molt complicada. Necessita molta atenció en aquesta situació econòmica, necessita millores en l’educació, cal treballar molt en el sistema educatiu, de les universitats i escoles. Hi ha molts factors i molts temes a tractar en un país, però és molt frustrant per a mi perquè el govern no es preocupa per aquestes coses importants, i en canvi, es preocupen sobre per què una dona hauria de portar pintallavis vermell, o si hauria de llegir.

I a part de cantar o portar pintallavis, des del meu punt de vista, també com a noia de l’Afganistan i havent tingut moltes converses amb noies d’arreu del país, a través de la tasca de Ponts per la Pau, per comprovar i monitoritzar que els projectes que l’organització té per tot el país vagin funcionant. Les normes són diferents entre províncies, i la meva conclusió és que res és tan important per a aquestes dones com l’educació.

“D’entre totes les prohibicions, com no cantar o no portar pintallavis cap fa tan de mal a les dones de l’Afganistan com no poder estudiar”

Parlava amb una de les nostres estudiants, que estava dibuixant. El dibuix era una dona plorant, dins d’una presó, obrint un llibre. I li vaig preguntar: Què vols dir amb aquest dibuix? Descriu-me com et sents. I em va respondre: Podria acceptar no cantar, no portar pintallavis. Puc acceptar totes les normes, però no puc acceptar la norma que de no poder estudiar. Em vestiré com em diguis, però obre la porta de la meva escola. Puc estudiar i créixer sota un burca, no m’importa com m’he de vestir, el que m’importa és què m’entra a la ment.

Quines conseqüències té sobre aquestes dones?

Les està afectant moltíssim. La majoria de les dones tenen depressió o problemes de salut mental. Han perdut la seva feina: moltes portaven el sou a la família. I no és només això, afecta també el seu estatus i la seva dignitat. Si una dona no té cap objectiu, cap pla per al futur, res que la faci sentir realitzada, quin sentit té viure? Només menjar i dormir? No és el que volen. I ara, les dones a l’Afganistan estan molt més empoderades. No eren les dones de quan els talibans van estar al poder per primer cop. Estan defensant els seus drets, lluitant-los. Conec la resiliència de les dones afganeses, perquè fins i tot amb les restriccions troben la manera de saltar-se-les. Treuen les seves emocions a través de l’art, estan creant plataformes en línia per a ensenyar al món el seu talent.

“Les dones de l’Afganistan estan molt més empoderades que quan els talibans van estar el poder el primer cop”

Algunes dones tenen negocis petits, a casa, de cuina, de cosir, de disseny. I a Ponts per la Pau, hem donat a un grup de persones l’equipament per a produir compreses de roba. Ara estan fent compreses que venen a la seva comunitat, sobretot a les zones rurals. Li vaig demanar a una de les treballadores que m’expliqués la seva història, i em va dir que estava casada i tenia fills, i que abans de començar la seva feina, el seu marit li deia que no tenia dret a triar quin menjar anava a comprar al supermercat que havia de cuinar el que li portava. L’home controlava tota la seva casa. I quan vaig començar a guanyar diners i pagar factures, ajudar la família, no li demanava al meu marit diners per a la roba. Em deia: “El meu home em va començar a veure amb uns altres ulls”. Li deia: qualsevol cosa que facis està bé, i ja podia comprar el que volgués al supermercat.

Les dones del meu país, la meva gent, són valentes, tenen moltíssim talent. L’únic que necessiten és prou recursos i eines per a tirar endavant. I la raó per la qual ara jo estic aquí, lluitant pels seus drets, explicant què està passant a l’Afganistan, i compartint els seus problemes i preocupacions, és perquè vull que la gent ho conegui, que la gent pari atenció al que diuen. I que hi hagi recursos per a altres dones i nenes.

Com treballeu des de Ponts per la Pau?

Les joves d’ara són el futur de l’Afganistan, i del món, i a Ponts per la Pau tenim un concepte, que ve de la Nadia [Ghulam] que és que som agents de pau. Què vol dir això? Que la pau comença per tu mateix. Primer has de saber com crear pau, i llavors comences per la teva família. Comença per mi, t’ho passo a tu, després a la comunitat… Vaig tenir una conversa recent amb la Nadia, perquè tenia un taller enuna estola escola i volia dir a tothom com poden ser agents de pau. I la Nadia em va dir: no els diguis que han de ser agents de pau. Digue’ls que comencin per si mateixos, i pel seu entorn immediat.

Què vol dir pau? Tenir una educació i fer servir la teva educació per a ajudar tothom, per a respectar tothom tot i la diferència: és igual de quina religió siguis o de quin país siguis. Som humans i ens hem de respectar i estimar, encara que siguem diferents. I trobar els punts en comú.

Com vas conèixer la Nadia inicialment, i com et va ajudar quan eres més jove?

Vaig tenir moltíssima sort de conèixer-la. És algú que, en el seu moment, em va agafar de la mà i em va ajudar a caminar. Jo era molt jove, tenia 14 anys. Jo estava estudiant, a la meva escola, i escrivia històries, era una petita escriptora. Feia històries imaginàries per als infants, i el meu somni era fer un conte, publicar-lo, poder-lo llegir als altres infants. Llavors, la Nadia em va conèixer, a través d’una mestra, i va veure una alegria als meus ulls. Només de mirar-me, va entendre la capacitat i el potencial que jo tenia. De fet, va llegir la meva història, i em va demanar si volia entrar a Ponts per la Pau, en un grup que estaven creant.

Jo he estat a Ponts per la Pau des de la seva creació [el 2016], i per tant, conec a tothom de l’organització. Les noies que han passat per Ponts per la Pau van acabar d’estudiar a l’Afganistan i ara estan en diferents llocs del món treballant i millorant la seva vida i la seva economia. Estan bé, amb dignitat, orgull. I això és el que volem aconseguir a Ponts per la Pau: volem ser el pont perquè les persones puguin arribar allà on volen. I no els agafem de la mà i els diem què han de fer.

“La Nadia Ghulam em va donar les eines i habilitats que necessitava per a desenvolupar la meva vida, també quan no sabia com seguir endavant”

Per tant, la Nadia em va donar experiència, em va donar totes les eines i habilitats que necessitava per a desenvolupar la meva vida. He tingut moments tristos, i dolents a la meva vida. En un moment vaig perdre tota l’esperança, i no volia seguir. No tenia moral per a seguir endavant. I sempre hi ha moments així a la vida, però necessitem que algú ens digui: no, has de conèixer el que vals, i seguir endavant. Això em va recordar que jo n’era capaç. Que podia seguir endavant.

La Nadia em va donar oportunitats, va confiar en mi d’una manera que ningú més ho va voler fer. Quan tenia 17 anys, el que volia era trobar una bona feina, guanyar molts diners. I en aquell moment, ningú m’acceptava perquè deien que era massa jove, que no tenia experiència, que no sabia fer res. En canvi, la Nadia em va donar el rol de coordinar un curs, i fent classes. I jo pensava: ostres, ella sap que jo tinc defectes. Que potser em falten algunes capacitats. Però ella em feia treballar en les meves capacitats. I ara la meva feina és fer el que la Nadia va fer amb mi amb la resta de nenes.

Vas començar coordinant una part de Ponts per la Pau, i ara has passat a ser la coordinadora de tota l’organització al país. Això implica coordinar tallers i classes amb 700 nenes. Com va ser, quins eren els reptes us trobàveu després de l’arribada dels talibans?

Va ser una mica difícil, perquè hem passat a tenir en compte sempre les prioritats. La primera, la seguretat. No les volíem posar en risc fent cap activitat, i per això, durant força mesos vam aturar tota l’activitat presencial. Manteníem el contacte i l’activitat en línia, i parlàvem a través d’una plataforma, intentant motivar les noies i que no perdessin l’esperança o entressin en pànic. Era un moment molt transcendental per a la història del país, i sobretot per a les dones.

I durant aquests mesos, l’equip de Ponts per la Pau vam idear una estratègia per a reobrir les classes i per no arriscar les vides de les persones que venien a les activitats. El protocol va ser fer servir les cases com a escoles clandestines. És a dir, en edificis que semblen una casa, però en realitat són escoles clandestines on tenim tot tipus de materials, activitats… vam aconseguir gestionar les reunions de tal manera que no cridàvem l’atenció.

Per aconseguir-ho, ens vam aliar amb els veïns. Vam establir col·laboracions i amistat amb la majoria dels veïns. Alhora, per descomptat, tampoc podem confiar plenament en ningú, fins i tot si ens diuen que ho entenen i que no diran res. Però és important, i ens adverteixen a saber si un dia està més tranquil, o ve algú pel carrer.

“Una de les nenes em deia: ‘Em sento com una criminal, com si estigués amagant una arma. I és un llibre!’”

Les dones i nenes ens deien, durant el temps que no fèiem res presencial, que els era molt difícil quedar-se a casa, que els provocava depressió. I per això vam reiniciar els centres: és l’únic cop que poden sortir de casa, i per tant, és com una segona casa per a elles. No poden caminar pel carrer amb les llibretes i els llibres, s’ho han d’amagar sota la roba. Una de les nenes em deia: “Em sento com una criminal, com si estigués amagant una arma. I és un llibre!”

És estrany, però alhora, almenys tenen una manera, estan aprenent, i malgrat tot és un espai amb riures, alegria. Al final del dia hi ha un espai de compartir. I a més, tenim psicòlegs que venen cada setmana i parlen amb elles. I elles ens diuen que ho agraeixen molt, que és molt important. De fet, ens faltarien més sessions de psicologia. Aquestes 700 noies, tot i que estan limitades en l’exterior, per dins son fortes, i estan contentes. En definitiva, tot ho fem d’amagat i no en públic.

Quin suport has rebut per part de la teva família i amics?

El meu pare em va estar ajudant molt en els aspectes més externs: comprovant la seguretat, els voltants, els veïns i persones al voltant dels centres. Quan vaig estar anant a cada programa, portant els llibres del programa i tota la responsabilitat del viatge estava sobre les espatlles del meu pare. Jo anava amb ell, però a ulls dels talibans, ell era l’únic responsable. Necessitàvem molts llibres i material, i també em va ajudar molt, i en anar d’un lloc a l’altre pel país. A més, el meu pare també necessitava treballar, a l’escola. Però treballava els matins i la resta del dia el dedicava a l’organització. Fins i tot agafava un substitut a l’escola per acompanyar-nos dues setmanes en un viatge.

I la meva mare, he de parlar d’ella. Em deia que no pot fer feines tècniques, o d’ensenyar a les noies, però m’encarregaré del teu menjar i que tingueu prou energia. I alguns dies, fins i tot fa menjar per a les alumnes. La majoria dels dies, ens quedem fins molt tard a les escoles, treballant en el projecte, les classes… I ella ens fa el menjar, fins i tot quan tenim prou recursos al projecte per comprar menjar, però és la seva manera d’ajudar. Sovint també ve a les classes de sastreria, i ensenya a les noies a cosir i a dissenyar. Són petits detalls, i mai ho havia explicat en entrevistes. Però hi pensava l’altre dia, sobre de quina manera cada persona de la família ha ajudat de diferents maneres.

Per exemple, la meva germana petita sempre ha estat disposada a ajudar-me en tot el que pogués: jo li demanava que em portés això o allò altre, o que anés a comprar una cosa a la botiga del costat de casa. I m’ajudava amb això: també és una contribució a la meva ajuda. I els meus germans també, havíem de portar els documents d’una província a Kabul, i em van estar ajudant a passar la frontera i portar-m’ho. No hauria estat capaç de fer tot el que he fet sense l’ajuda de la meva família, em donen l’energia i el suport per tirar endavant. Precisament per això, sempre que parlo amb les famílies de les nenes els demano que donin suport a tot el que fan les seves filles: el seu suport vol dir molt per a la seva filla.

Una part important de la discriminació de les dones a l’Afganistan és intrafamiliar.

Molts afganesos ara pensen que no és bo deixar les filles que facin lliurement, que cal posar normes per a mantenir la família controlada. Però hem d’animar-los a tenir més ajudes. No és només sobre els talibans al poder, també hi ha talibans dins de les famílies: són els pares, germans, que limiten a les filles, germanes, esposes. És el principal problema, ara mateix.

Apareixes a la sèrie documental Dones en lluita (3cat, 2025). Vas conèixer la Txell Feixas, directora del projecte junt amb Oriol Andrés, quan fa uns anys, va visitar l’Afganistan i et va fer una entrevista breu. Com vas viure aquell primer contacte amb ella, l’entrevista de llavors, i la del documental?

Quan vaig conèixer la Txell va ser una bona experiència, perquè és una periodista molt amable. Agraeixo la seva professionalitat, que no és només en com fa la feina, sinó que hi ha alguna cosa en ella que m’agrada, la connexió que fa entre la seva feina i la realitat. Sempre està amb un ull obert en tot allò que ella sent des del fons del seu cor, i ho connecta. La humanitat és molt important, i la manera com actua, com entén altres condicions de vida m’agrada molt. Intenta saber què hi ha en els nostres cors, preguntar-nos pels sentiments, les condicions, respectant la nostra mentalitat o qualsevol cosa que volguem compartir. No dona la sensació que l’únic que vulgui sigui arribar i fer la seva feina, sinó que dona la sensació que ens està donant suport, bona energia. Qualsevol cosa que digui sobre la Txell no serà prou, és una molt bona periodista.

“Vaig pensar que ‘Dones en lluita’ era una molt bona manera d’explicar al món la realitat de les dones afganeses”

El primer cop que ens vam conèixer, va ser per a un vídeo curt, però era el primer cop que ella estava al país. Jo era una força més jove, i el següent cop que em va trucar va ser per proposar-me la idea que ha acabat sent Dones en lluita. I vaig pensar que era un molt bona manera d’explicar al món la realitat de les dones afganeses, i per no tractar-les com a víctimes, sinó com a dones resilients que estem lluitant pels nostres drets, i que no estem silenciades, som conscients del que volem i en què creiem. Molta gent em pregunta per què vaig acceptar, coneixent els riscs. Per a mi, ha estat molt important, perquè té molts missatges implícits. I no m’importa qui el veurà, perquè el que dic en el documental és tot cert, no hi ha res mal fet en res del que hi fem. Quan hi vaig protestar, és sobre educació. I l’educació no és un crim.

Estic contenta perquè he alçat la veu per una cosa certa i correcta. És el que necessita el nostre país: educació. Si la situació del país continua durant gaire temps, no sóc capaç de veure-hi un bon futur, només desastres. És la realitat, i per això estic lluitant i dient que hem de canviar. El país ha de fer alguna cosa per l’educació, i la comunitat internacional hauria d’obligar l’Afganistan a permetre l’educació de les nenes i dones.

A més, no és un documental gravat de manera convencional: els periodistes i l’equip no van poder viatjar a l’Afganistan perquè els talibans els van denegar els visats quan ja ho tenien tot a punt, i vas acabar gravant-te a tu mateixa. Com va ser?

Fent el documental he après la importància dels mitjans en la nostra vida. La importància del periodisme, i de fet, em va agradar fer el documental i gravar-me, i qui sap, potser acabo fent documentals! No ho sé, però em va agradar molt. Potser no seria tan bona, perquè el meu camp són les ciències polítiques, però m’agradaria gravar els moments que s’han de compartir. És després de fer el documental que m’he adonat de la importància dels detalls. Quan la Txell em deia exactament com fer el documental, i sobretot se centrava en quins detalls havia de mostrar. Jo no me n’hauria adonat, però quan em vaig veure a mi mateixa “des de l’altre costat”, amb ulls d’espectadora, em vaig adonar de què estava passant, dels detalls.

La meva amiga Munira em va ajudar molt, té moltíssim talent, estudia a la universitat americana de l’Afganistan, i va gravar la majoria dels plans. Quasi tots els vídeos que veieu són de la Munira, i volia donar-li molt les gràcies per ajudar-me. Hi ha alguna cosa de fer el documental que ens va unir molt, va ser l’excusa per passar molt de temps juntes i passar-ho bé, malgrat la situació crítica que tenim a la ciutat i a la feina. Ens va ajudar a totes dues a tenir un espai de trobada. De fet, ara també col·labora a Ponts per la Pau, després de filmar el documental, perquè va conèixer les activitats.

A Dones en lluita expliques que els talibans van detenir un dels teus companys de Ponts per la Pau quan transportàveu llibres d’una província a l’altra. Heu tingut altres episodis de repressió?

Sí, no va ser el primer cop, ja l’havien detingut. Però aquest cop va ser molt sobtat, i no vam poder-ho gravar perquè estàvem completament en xoc; per això no es pot veure al documental. Però m’agradaria haver pensat en posar la càmera en marxa, o almenys la gravadora de veu. En aquell moment, l’únic que pensava era en salvar-lo. Ens va afectar especialment, perquè estaven amb ell, amb nosaltres, tant la seva germana com la seva promesa. I el més difícil va ser després trobar-lo, perquè ni tan sols sabíem on estava, i vam haver de recórrer totes les comissaries.

“El moment en què van detenir a un company de Ponts per la Pau, va ser molt dur: no sabíem ni on estava, i després vam haver de viatjar sense prou aigua ni menjar durant moltes hores”

No vaig ser capaç ni tan sols de gravar aquell moment. En tot cas, el primer que em va venir al meu cap, que va ser una alarma, va ser tornar a Kabul (perquè estàvem lluny de la ciutat). El principal motiu era que tenia tot el material de gravació sobre meu. Per això vam decidir tornar, sense passar pel centre que teníem en aquella ciutat. Això va voler dir que havíem conduït durant vuit hores, vam estar allà dues hores, i vam tornar, conduint unes altres vuit hores. Pel camí el cotxe va tenir un problema, i quasi tenim un accident, no teníem prou aigua i menjar… van ser moments complicadíssims, vam patir molt.

També hi relates un episodi molt dur per a tu, després del qual vas haver de prendre la decisió d’abandonar el país.

Abans de venir aquí, quan estàvem filmant el documental, jo no sabia que vindria cap aquí, ni hi pensava; perquè la meva sol·licitud al Programa Català de Protecció de Defensors i Defensores dels Drets Humans no estava molt clara. De totes maneres, sempre estava transmetent la informació sobre com funcionava tot amb detall a l’associació als altres coordinadors, i a la feina perquè no volia ser l’única font d’informació, que la feina es pogués fer sense mi.

Un dia caminava sola pel carrer i un grup de persones em van atacar, amenaçar i se’m volien emportar amb ells. Encara no sé què pretenien, perquè no puc ni tan sols recordar les seves cares, però sí que recordo la duresa i la violència amb què em van atacar. Imagina-t’ho: vas caminant tranquil·lament i de cop se’t volen emportar.

Vaig passar moltíssima por, perquè jo sempre pensava que això no em passaria, que el que feia estava bé. Em va fer ser conscient que havia d’anar més amb compte. Sabia que em podia passar alguna cosa, però no pensava en aquest nivell, que algú em volgués segrestar. I sabia que em podia passar perquè, tot i que la llei dels talibans diu que he d’anar sempre acompanyada del meu pare o germà, sovint anava sola trencant la norma. Encara em costa recordar-ho, i em fa sentir ansiosa i trista.

Venir a Catalunya va ser una decisió que et va costar moltíssim prendre, pel que dius. Per què et va costar tant el fet de marxar de l’Afganistan?

Sobre el fet de venir aquí, ningú vol marxar del seu país i el lloc on pertanyen. Coneixes tots els detalls de la terra on has crescut, és on has après a caminar i a viure. La cosa és que el meu país necessita gent com jo: si jo marxo del país, qui es quedarà a construir-lo? No volia marxar per això, m’agradaria no haver hagut de marxar mai, però ja havia arribat a un punt que no em quedava cap altra opció. Si m’hagués quedat al país, m’haurien pogut fer mal a mi però també a la meva família. Alhora, sé que si m’hagués quedat, hauria ajudat a molta gent.

Però ara que estic aquí, estic aprofitant l’oportunitat. És a dir, estic treballant en la meva formació, acabant l’educació i graduar-me, formant-me, treballant en l’educació de les nenes. Al final, si jo em formo, també estic ajudant al meu país, perquè ara mateix jo estic aquí i estic representant l’Afganistan. Vull formar-me per ser una agent de pau, una ambaixadora de pau. I ensenyar a la gent el poder de la pau.

Els talibans fan servir la religió a conveniència?

La religió tal com l’entenen els talibans no és realment l’Islam: Déu no diu enlloc de l’Alcorà que l’educació s’hagi de prohibir. L’educació és per a nois i nois, les dones poden treballar i tenir un negoci. De fet, a l’Islam hi ha una figura femenina molt important que era una dona de negocis, esposa del profeta. I l’Islam és una religió de pau. Però les persones que ara estan en el poder, i que, per tant, representen l’Islam, donen una mala imatge, com si fos una cosa terrible. És per això que la gent està espantada de veure un hijab. Però vull explicar que no som així: jo tinc molts amics cristians, catòlics, i respecto la seva religió i els seus punts de vista. No em posaré en les seves coses, mai imposaré a ningú els meus punts de vista sobre la religió, només els explicaré. Vull explicar a tothom que no s’haurien d’espantar dels musulmans.

El primer que pensava en venir aquí era en com reaccionaria la gent per la meva aparença. Però al final la gent ha estat molt acollidora, i fins i tot hi ha gent que m’ha dit que els agrada el meu hijab. M’agrada aquesta mentalitat, intentaré també traslladar a la meva gent que realment, no esteu contra nosaltres. Només són una minoria, els que ho estan, i sovint no hi ha prou informació, i per això hem de ser nosaltres els que expliquem què és l’Islam, i que ens puguin entendre.

Vols estudiar Ciències Polítiques i de l’Administració a la UB. Per què?

Vull estudiar el grau de Ciències Polítiques a partir de setembre perquè sé com important és el desenvolupament de polítiques públiques. He participat en plataformes de polítiques internacionals, com a representant de la joventut, i això m’ha fet entendre com funciona la política, i vull estudiar-ho per a ajudar a persones a entendre aquest camp. És una eina útil per a mi per a impactar i ajudar a les persones. Sé que molta gent té una idea negativa sobre els polítics, però vull treballar per explicar com important és la política.

Com t’agradaria imaginar el futur del teu país?

Si les escoles i universitats es tornen a obrir, puc imaginar un futur més lluminós per al meu país. Però si no, em fa por dir res, perquè no sé què passarà demà al meu país. No sé què hi passarà d’aquí a un minut. La situació política és molt inestable, i si el govern continua així, no canviarà res. En canvi, si el govern, fins i tot sent el mateix, canvia les normes, i treu les normes repressives per altres de positives, poden canviar les coses a millor. Per exemple, si torna a haver-hi oportunitats d’estudi i laborals a l’Afganistan, els joves tornaran al país, i obriran els seus propis negocis al país, o si poden tenir bones feines, i podran millorar el país. Són els qui tenen un bon coneixement del país. Però si no, com podria canviar res?