Cadascú té les seves memòries de joc de quan era petit i no cal tenir un fill o filla per saber de la necessitat vital i del plaer de jugar durant la infància. En la jornada El dret dels infants a la ciutat, el pedagog Francesco Tonucci ens recordava que, de fet, per jugar es necessita ben poc: un temps, un espai, companys de joc i poques i bones joguines. És aparentment senzill, però en un entorn urbà més aviat inhòspit, poc sensible a les necessitats de la infància, amb injustícia espacial pel domini del cotxe, i conflictes d’usos en un espai públic escàs, la realitat és que el temps i les oportunitats per jugar al carrer amb altres infants s’han anat empetitint a Barcelona, com en la majoria de ciutats.
Així mateix, la ciutat redueix els espais pensats per a jugar a àrees delimitades i està poc preparda per al joc fortuït que es dóna fora d’elles, encara que totes sabem que els nens i nenes juguen a tot arreu i els adolescents busquen, permanentment –i, sovint, amb poc èxit- espais on estar, relacionar-se i jugar segons els seus interessos. Pels més petits, l’espai és escàs, però en el cas dels grans, és pràcticament inexistent. Si radiografiem les àrees predefinides per al joc veiem que són excessivament estandaritzades, poc diverses i connectades amb la natura, i dissenyades pensant prioritàriament en la seguretat, el manteniment i la tranquil·litat dels adults, més que no pas en les possibilitats de joc que ofereixen.
El fet que les ciutats, de manera planificada, no acompanyin ni incitin prou el joc lliure i creatiu dels més petits no és una bona notícia. En primer lloc perquè, durant la infància, jugar no és un tema menor, sinó que, de tan important que és, es va reconèixer com a dret humà en la Convenció sobre els drets de l’infant (art.31), amb la mateixa rellevància per al seu desenvolupament com l’habitatge, la salut o l’educació. Per això, créixer amb dèficit de joc té impactes negatius en el desenvolupament saludable dels nens i nenes. I en segon lloc, perquè, tal com diu l’urbanista Jan Gehl, els infants jugant al carrer són un bon indicador de la qualitat de la vida comunitària en una ciutat, de la mateixa manera que les papallones volant són una espècie indicadora de la qualitat de l’aire.
Però la cosa es complica en una societat amb aversió al risc on tendim a la sobreprotecció dels nostres infants i on fins i tot el Comitè dels drets de l’infant de Nacions Unides parla de “comptar amb temps i amb un espai accessible per jugar sense control ni gestió dels adults” com un dels factors clau perquè els infants exerceixin el seu dret al joc. Perquè sabem que per a créixer cal relacionar-se, assumir reptes, afrontar frustracions, prendre decisions, gestionar el risc… i tot això es fa de manera espontània i creativa mentre es juga amb llibertat.
Tot i que el model urbà condiciona enormement com es viu la ciutat, no és el mateix la ciutat física que la ciutat viscuda, que la ciutat jugada. Una bona planificació i un bon disseny urbà són una condició necessària, però no suficient. El repte passa també per sistematitzar fórmules concretes i diverses perquè les persones –totes, i començant per les petites- facin més activitat lúdica a l’aire lliure, així com reforçar els vincles i les pràctiques de convivència comunitària que es dóna al voltant del joc.
En el programa Parlen els nens i nenes, a partir d’una recent enquesta a 4.000 infants de 10 a 12 anys de Barcelona, hem sabut que la meitat no estan prou satisfets amb els espais per jugar i divertir-se al seu barri i que 4 de cada 10 no juga ni passa gaire temps a l’aire lliure (responen mai, gairebé mai o 1 o 2 dies a la setmana).
Per donar una resposta profunda a quests reptes de ciutat jugable, a l’hora de repensar el model urbà caldrà incorporar aquesta capa de jugabilitat com una de les necessitats clau de la vida quotidiana. Toca intervenir urbanísticament, però també socialment. Perquè no va només d’espais, sinó també de persones. De gent diversa en edats, gènere, orígens i diversitat funcional que, ja sigui jugant o acompanyant el joc d’aquells a qui cuiden, viuen aquests espais en moments i de maneres diferents.
El repte passa també per sistematitzar fórmules concretes i diverses perquè les persones –totes i començant pels infants- facin més activitat lúdica a l’aire lliure, així com reforçar els vincles i la convivència comunitària que es dóna al voltant del joc. Reivindiquem el paper del joc al carrer per crear comunitats més felices, saludables i inclusives.
Com els habitaran i utilitzaran? Com a llocs de pas? Com a extensions de casa seva on trobar-se, estar-s’hi, xerrar, jugar…? S’apropiaran dels espais en positiu en sentir-se’ls propis com a indrets vitals significatius? O en negatiu i n’exclouran altres perfils i usos socials? Reivindiquem el paper del joc al carrer i el seu potencial per crear comunitats més felices, saludables i inclusives.
Pensar en els espais lúdics a l’aire lliure com un recurs comunitari més pot ajudar-nos a extreure’n tot el seu potencial. Per això, caldrà que avancem, com a mínim, en dues direccions: en la de la infraestructura i en la dels usos. Respecte a la primera, parlem d’invertir en una infraestructura lúdica de qualitat, versàtil i estimulant per al joc; amb acupuntura de microintervencions urbanes que millorein els entorns com a llocs de trobada social, cuidant tant els elements de joc com l’enllumenat o mobiliari urbà, bancs, taules de pícnic, fonts d’aigua, lavabos… Parlem també de què la infraestructura lúdica es fusioni millor amb la infraestructura verda per aconseguir naturalitzar i pacificar els entorns de joc per tal que siguin “suficientment lliures de contaminació i trànsit perquè els nens i nenes puguin circular lliurement i de manera segura” – com recomana Nacions Unides.
En relació a la segona, els usos, a les pràctiques, ens referim a explorar i reforçar tàctiques que estimulin el joc i que tinguin sentit en el teixit social i territorial de cada barri, incloent mesures positives per mitigar possibles molèsties de l’activitat lúdica, però lluny de prohibir-la sense més. L’enyorat Carles Capdevila hi insistia en articles i debats: com pot ser que prohibim jugar als parcs? Quin sentit tenen els cartells prohibicionistes? “Cal que busquem alternatives perquè les ciutats siguin més a mida dels infants, o sigui, a mida de les persones”.
Com dèiem, el joc és essencial i un dret dels infants, ara bé l’activitat lúdica diversa a l’aire lliure beneficia la salut i el benestar físic, mental i social dels 0 als 99 anys. Clarament, necessitem moure’ns més, sortir més a l’aire lliure, estar en contacte amb el verd urbà i permetre’ns més temps pel jugar i trobar-nos. En el marc de l’Estratègia Barcelona dona molt de joc, estem acompanyant un canvi per avançar cap a una política de ciutat jugable que millori, diversifiqui i ampliï les oportunitats i pràctiques de joc partint d’una idea senzilla: el joc és un assumpte més estratègic del que pot semblar i, per això, mereix ser matèria de política local.
