Opinió

Cicles formatius de grau superior i universitat

Des de fa anys que ho esperàvem. Des de l’època en què alguns –i després la Comissió Europea va definir-ho– vàrem defensar que els CFGS (cicles formatius de grau superior, aleshores, FP2), per les seves característiques i continguts curriculars, havien de ser considerats com una formació del mateix nivell que les enginyeries tècniques. Ara bé, mai vàrem advocar perquè els cicles formatius de grau superior fossin impartits per les universitats.

Ara, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha degut pensar: això és formació superior, ergo és nostra. Per què precisament ara l’acadèmia incorpora els cicles a la seva oferta formativa? A parer nostre, només hi ha una raó: la disminució del volum d’alumnat a les universitats. Cal fer calaix i tant se val amb quina mercaderia. Ah!, i amb l’aprovació del Departament d’Ensenyament sense que es coneguin els criteris de qualitat i oportunitat que aquest ha fet servir.

Hi ha un lloc comú al món del binomi/trinomi educació-formació-ocupació: al mercat de treball català i espanyol hi ha mancança de titulats intermedis (habitualment, a efectes estadístics, aquí se situen també els CFGS). Igualment, és lloc comú que l’FP ha de donar resposta a les necessitats i demandes de territoris, empreses i ciutadans. Ara bé, a Catalunya gaudim d’una àmplia i bona oferta formativa de cicles impartits per centres específics de formació professional, una altra cosa és que encara el jovent –cada cop menys, però–, al moment de concretar la seva opció educativa, prioritzi la formació universitària enfront de la professional. Davant de tot això, ens preguntem quina ha estat la investigació prèvia i el treball de camp que la UAB ha dut a terme per tal de determinar aquestes necessitats i demandes i valorar l’oferta existent i, a partir d’aquesta anàlisi, presentar la seva. Si existeix, ens agradaria conèixer les bases científiques de l’estudi i els seus resultats.

D’altra banda, també ens preguntem per què la UAB ofereix les especialitats de direcció de cuina (recentment “desprogramada” per al curs 2016-2017, segons figura al seu web, a causa dels costos de muntatge?) i de comerç internacional (ensenyament basat en la pissarra i el paper o l’ordinador, sense costos afegits). Només a l’àrea geogràfica d’influència directa de la UAB hi ha, actualment, prou centres que ofereixen els cicles formatius de direcció de cuina i de comerç internacional. En concret:

Com hem dit, a casa nostra gaudim d’uns centres d’FP de qualitat. Per tant, ens preguntem si cal crear una nova xarxa. Evidentment, es pot al·legar que a altres països s’imparteix la formació professional superior a escoles universitàries. Certament, això d’emmirallar-nos ens agrada. Ara bé, mirem, a tall d’exemple, el cas de Suïssa, on des de l’origen s’imparteix l’FP a escoles universitàries. Segons informa la revista electrònica suïssa Panorama, dedicada a la formació i orientació professional: s’està produint en el sistema de formació suís “una tendència a la universitarització de la formació amb el desenvolupament d’ensenyaments teòrics en detriment dels pràctics, principalment, en el si de la formació professional”.

Ara bé, fóra interessant que la UAB copiés la manera de fer a altres països pel que fa al finançament de la formació professional. Seguint amb l’exemple de Suïssa, la major part dels costos (90% de l’import) són assumits pel sector privat empresarial i l’Administració. Qui els assumeix a la UAB?

Tot analitzant l’oferta formativa de la UAB, trobem que els CFGS són, entre tota la seva programació, l’oferta més cara. Concretament, costen el doble que un grau i gairebé el triple d’un màster oficial. Sempre a càrrec de l’alumnat, és clar.

Ens plantegem també d’altres qüestions:

• La UAB manifesta que compta amb cuiners i cuineres i/o tècnics de comerç de prestigi entre el seu professorat o que donen suport a la seva programació –així consta al seu web-, ens preguntem: quin salari percebran aquestes celebritats; si compten amb el preceptiu màster de Formació del Professorat d’Educació Secundària Obligatòria i Formació Professional; quina categoria professional tindran (¿seran considerats catedràtics, atès el seu pedigrí, o bé professors associats amb contracte precari de 300 o 600 euros al mes?); o si s’ha creat una categoria laboral nova.
• Quina és la gestió de la formació en centres de treball que oferirà la UAB:

1. Assumeix la responsabilitat d’oferir llocs de pràctiques qualificadores?
2. Els tutors d’empresa seran competents per a dur a terme la tutoria de l’FCT?
3. Existirà un servei d’orientació per a l’alumnat?
4. Els alumnes percebran algun ajut econòmic per a la realització de l’FCT?

Es pot argumentar que tampoc el sistema d’FP fa res de tot això (excepcions comptades, a banda) en relació a l’alumnat en pràctiques dels centres “tradicionals”. Certament, però, a “l’acadèmia” i donat el preu de cada cicle, cal demanar-li quelcom més, si, com diu la seva web, la UAB “ocupa posicions molt destacades en els principals rànquings internacionals”.

Ara bé, hi ha lloc a la universitat pública per a la formació professional (cicles formatius, professorat, centres…)? És clar que sí. A tall d’exemple, la universitat podria dur a terme un pla de cooperació permanent entre la universitat i la formació professional, en el qual, entre d’altres, fóra bo incorporar:

• Treballar conjuntament en sectors d’important interès per al país (per exemple, qualificació per a la quarta revolució industrial 4.0) en el nivell universitari i en cicles de grau superior
• Promocionar activitats formatives específiques d’interès comú (formació tècnica de formadors, innovació didàctica i pedagògica…), adequades a les exigències del sistema educatiu i productiu
• Fer investigació aplicada amb la participació dels actors involucrats (centres, professorat, empresa, territori…)
• Elaborar propostes d’integració curricular de la formació professional i la formació universitària

Paco Miranda és director del CIFO de l’Hospitalet de Llobregat i Emilio Palacios és professor jubilat