La setmana passada vam poder sentir la nova consellera Meritxell Ruiz en la seva primera compareixença al Parlament exposant les prioritats del departament d’Ensenyament. La recerca de l’equitat i la qualitat en el sistema educatiu sintetitzen el resultat que vol aconseguir. Per a fer-ho, la consellera pretén aprofundir en el treball amb les competències bàsiques dins les aules, tot incrementant els mecanismes que faciliten l’accés a l’escolarització, com l’augment de les beques menjador, el transport escolar o continuar el desplegament de la Formació Professional. La consellera manifesta la voluntat de donar suport als col·lectius més vulnerables concentrant més recursos en els centres amb necessitats: “no podem fer polítiques ni distribuir recursos de manera igualitària”, va afirmar. Efectivament, la recerca de l’equitat requereix molt sovint un tractament diferenciat, i els municipis, tant a tocar de la realitat, en són ben conscients.
Aquestes propostes es donen en un context internacional de creixent interès per l’educació, no només l’ensenyament, però amb propostes que massa sovint ajornen els objectius. De l’Horitzó 2020 passem ja als objectius de l’Agenda pel Desenvolupament Sostenible 2030, però malauradament anem acumulant reptes per resoldre. Fa poques setmanes l’OCDE va publicar Education at a Glance, amb un munt d’indicadors que ho palesen. Fa uns mesos UNESCO va treure a la llum Rethinkng Education, que ens mostra la necessitat d’introduir canvis profunds en els sistemes educatius. Al nostre terreny, els resultats educatius, l’impacte de la crisi dels darrers anys o l’aparició de normes reguladores centralistes i obsoletes com la LRSAL o la LOMCE ens fan demanar canvis a crits.
Fa pocs dies en aquest mateix diari en Josep Maria Vilalta publicava un interessant article sobre l’agenda educativa del nou govern. Més enllà de la necessitat de reformar globalment un sistema que es mostra imperfecte, en l’inici d’una singladura única, sembla un moment oportú per preguntar-nos quin paper haurien de tenir els governs locals en l’educació, quines haurien de ser les seves prioritats educatives i quina podria ser la seva aportació en l’esdevenir d’un estat propi. És un moment de pensar, de debatre, de prendre posicions sobre el què i el com de les polítiques locals en educació i mirar de dibuixar un escenari de futur. És un bon moment per “Fer l’Agenda”, com hem titulat al debat que iniciem aquest dimecres amb la comunitat educativa local al CCCB. Intentaré tot seguit, sense ànim de ser excloent i de manera molt breu, centrar el debat en alguns aspectes que em semblen essencials.
En el món global i en l’educació, la proximitat és un valor a l’alça. Crec que hem de fer un esforç per reconèixer que la cerca de l’equitat educativa no és possible sense una mirada atenta al què ens envolta més a prop. Garantir una escolarització equilibrada és un principi bàsic perquè les coses funcionin en educació, és a dir, per garantir que el dret a l’educació al llarg de la vida comença pels mes petits, a tocar de casa, i ho fa amb la implicació de la comunitat teixint relacions al territori i treballant amb xarxa.
Aquests elements són molt propis de les polítiques municipals. No obstant això, no estan aïllats, el territori s’interelaciona directament amb el sistema educatiu, o hauria de fer-ho. Estem també en una època en què noves formes de governança han de dirigir els nostres destins, i en l’àmbit educatiu és necessari que els municipis treballin conjuntament amb el Departament d’Ensenyament en un propòsit únic, sense dependències. És hora de fixar l’educació en l’agenda local i de fixar els ajuntaments en l’agenda educativa.
Aquest posicionament no amaga el debat entre centralització i proximitat. Qui està en una posició òptima per millorar els resultats, assegurar la qualitat i afrontar el repte del dret a l’educació al llarg de la vida? Si mirem altre cop enfora, trobem que països amb bons rendiments educatius tenen molt sovint models descentralitzats. Finlàndia, com sempre, n’és un bon exemple, amb el màxim nivell de descentralització, ja que la gran majoria de decisions sobre l’educació es prenen a nivell local. Nosaltres, en canvi, tenim un sistema altament centralitzat al govern autonòmic, amb molt poca capacitat de disseny i de decisió per part dels municipis. Però la pregunta que ens podem fer tot seguit és: els governs locals tenen capacitat per assumir responsabilitats en matèria educativa i fer-ho amb alts índexs d’eficàcia? Si la resposta és sí, com crec, quines responsabilitats i prioritats hauria de tenir l’agenda educativa local? Intentaré sintetitzar-les molt breument en tres punts.
Primer, sostenir els centres educatius municipals. Existeix actualment una xarxa de centenars de centres educatius de titularitat municipal que fan una feina excel·lent, prou coneguda en el seu àmbit local, però molt invisible en el seu conjunt. Tanmateix, l’aportació d’aquestes escoles té un valor altíssim en el rèdit educatiu dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Les escoles bressol són el primer espai d’aprenentatge i de socialització de les criatures i un gran espai de convivència per a moltes famílies. Molts estudis aporten dades sobre la importància de l’escolarització 0-3 en l’èxit educatiu, com també de la significació de les escoles de música com instruments de cohesió social o de la rellevància de les escoles d’adults com entorns actuals de recuperació de molts nois i noies que han fracassat en el sistema educatiu. Espais d’innovació, de cohesió, d’èxit que estan escassament emparats per l’ordenament jurídic, infrafinançats en la majoria dels cassos i que acaben depenent exclusivament de la voluntat política dels equips de govern municipals.
Segon, assegurar l’èxit educatiu, des de la proximitat i amb la participació del conjunt dels actors comunitaris. Fomentar el capital social és la millor manera de garantir la cohesió del territori i de la gent que hi viu, i desenvolupar polítiques conjuntes d’acompanyament a l’escolaritat dins i fora de l’escola. Els ajuntaments han de mirar de garantir un continum educatiu més enllà de les aules i de les edats. Treballar perquè les ciutats i els pobles es converteixin en escoles a temps complert on les famílies, les biblioteques, els centres de salut, els clubs esportius… siguin agents educadors que construeixen xarxes que lluiten contra la segregació educativa i que aporten valor en aquells entorns i escoles que més ho necessiten. Els municipis poden ajudar les escoles, els mestres i la ciutadania a transformar-se, poden generar espais innovadors d’aprenentatge que fomentin les competències necessàries per la societat del futur.
Tercer, lluitar contra l’abandonament escolar prematur, que és una qüestió de drets i de no trencar les expectatives de futur dels nostres joves i, en conseqüència, del nostre país. Ens diuen els estudis que una de les principals causes de l’abandonament és una mala elecció. Doncs bé, molts ajuntaments estan desenvolupant programes d’orientació, com la Maleta de les famílies, que miren d’ajudar nois i noies, i també les seves famílies, a escollir encertadament els seus itineraris. La reducció de les xifres d’abandonament escolar prematur dels darrers anys ens han de servir d’estímul per facilitar oportunitats i vetllar per les correctes transicions educatives en les diferents etapes de la vida de les persones. És una mesura de lluita contra la desigualtat en les oportunitats de futur, unes oportunitats que estan molt mediatitzades avui en dia per un mercat de treball que valora cada cop més les competències i el nivell de formació de les persones.
Per acabar, hem de reconèixer que els ajuntaments treballen dia a dia de cara a aquestes realitats, que ho fan amb la millor de les voluntats però amb moltes dificultats. Cal, com esmentava abans, que es reconegui el paper clau de les polítiques municipals en l’agenda educativa i que s’impulsi ja que en els models de transformació que estem vivint, les ciutats estan al centre de la gestió de l’aprenentatge del segle XXI.
