La mort d’un ésser estimat, la profunditat del dolor posterior a la pèrdua, és universal. Ningú s’escapa del dol, tampoc per descomptat els infants i adolescents. I en alguns casos, com en tràgic accident del vol Barcelona – Düsseldorf, aquest procés afecta tot un conjunt de joves i el seu centre educatiu: ha estat el cas de l’institut Giola de Llinars del Vallès, que va rebre la notícia de la mort de 16 estudiants i 2 mestres alemanys que acabaven de fer un intercanvi amb els seus alumnes; o del Col·legi Alemany de Barcelona, que ha lamentat la pèrdua de tres pares d’alumnes del centre. Davant la mort de familiars o companys per part de nens i nenes, com reacciona l’escola? Quines eines té el mestre per ajudar els seus alumnes a superar la pèrdua?
Abans de fer qualsevol recomanació, els experts, psicòlegs i educadors, avisen que la intensitat del dolor, i la manera de respondre-hi, depèn molt dels casos: no és el mateix la pèrdua dels companys d’intercanvi que la mort d’un dels alumnes del centre. Com tampoc no és igual la reacció d’un infant de Primària que la d’un estudiant de batxillerat.
“El procés de dol és intern, i respon als ritmes de cadascú: per això és important d’entrada no desplegar cap actuació aparatosa, sinó acompanyar i deixar l’espai perquè els joves en aquest cas verbalitzin les seves necessitats”, exposa Gené Gordó, subdirectora de Suport i Atenció de la Comunitat Educativa de la Generalitat. Gordó es refereix en aquest cas al suport, a través de psicòlegs i psicopedagogs, que activa el departament d’Ensenyament en casos de tragèdies i conflictes que afecten els centres. “En un primer moment cal escoltar, escoltar, escoltar”, reitera, “i després ja dissenyaràs què necessita cada persona”.
L’objectiu és evitar d’entrada situacions forçades per a persones que ho estan passant malament: evitar prohibicions, no pressionar aquells que no vulguin exterioritzar com se senten, escoltar activament. I deixar que siguin els mestres i psicopedagogs del centre -amb prioritat sobre el suport extern- els que gestionin la situació. De fet, els professionals consultats apel·len sempre en primera instància “al sentit comú i al bon coneixement que mestres i tutors tenen dels seus alumnes”, en paraules del filòsof i escriptor Gustavo Martín.
Els protocols sempre se supediten als valors humans quan es tracta d’atendre el patiment, però tot i així sí que els mestres disposen de certes pautes per gestionar el dol, des del moment del xoc fins a la integració -sigui quan sigui que arriba- de la pèrdua. “En primer lloc s’ha de dir la veritat: ser realista. No cal donar massa detalls, però sí aportar la informació dels fets i deixar després que prenguin la iniciativa els nens i nenes, que preguntin i s’expressin”, exposa Àfrica Macías, del grup de dol del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya.
Macías es refereix en aquest cas als adolescents, però també val per als més menuts. “La diferència està en el llenguatge, adaptat a les seves necessitats, però evidentment no els has d’amagar el que ha passat, sinó facilitar que participin, que s’expressin tal com ho saben fer ells, que en aquest cas pot ser amb jocs o dibuixos”, exposa aquesta psicòloga.
Els dibuixos, murals, les flors, les espelmes són també rituals que ajuden a les persones sentir-se “confortades”, apunta Concepció Poch, autora del llibre Pèrdues i dols. Els actes de commemoració, com el que es va celebrar ahir a Llinars del Vallès, ajuden a compartir el dol. “Les escoles fan bé de deixar expressar el dolor de manera comunitària, amb actes col·lectius”, afegeix Macías. I Gordó puntualitza: “Aquests actes també han de ser en funció de la diversitat de la comunitat: els processos de dol són diferents en funció de les cultures, pot ser diferent en el cas de famílies vingudes de fora de Catalunya, i cal tenir-ho en compte”.
Del ritu a la rutina
Però, i l’endemà? Intentar tornar a la normalitat. Això vol dir començar amb les mates tan bon punt sona el timbre? “No necessàriament, però sí intentar reprendre la rutina del dia a dia i, a la vegada, estar predisposat a seguir parlant del problema quan els alumnes en mostrin la necessitat”, valora Macías. “Si hi havia examen es pot posposar uns dies, però és bo que no gaire més”, afegeix.
Aquesta psicòloga també recomana als docents i les famílies que, en els dies següents, estiguin atents a alguns dels símptomes que poden presentar els nens i joves en aquestes situacions. Manca de concentració, problemes de son o a l’hora de menjar, o canvis de conducta poden ser alguns dels transtorns que pateixin durant els dies següents a la mort. “Si això els mestres i familiars ho saben es queden alleugerits i no s’espanten tant”, detalla Macías. El mestre s’ha de convertir llavors en un observador, i si veu que aquests símptomes es mantenen en el temps, o que són més greus que els assenyalats, sí que ho pot comunicar als pares i els psicòlegs del centre.
Per últim, un altre ritual conjunt, que se sol recomanar, és el del tancament. “L’escola ha de facilitar també un espai per al tancament, al cap d’uns dies o quan faci falta: les coses no es tanquen si no es ritualitzen”, constata Gordó. Macías prefereix el concepte “d’integrar l’experiència; els afectats sovint no s’ho acaben de creure, i això serveix també per acceptar la realitat”. Amb aquest objectiu el centre de Llinars ha preparat un acte aquest divendres.
I sobretot no oblidar el seguiment. Les càmeres de televisió, sortosament o no, marxaran, la preocupació de la comunitat educativa i local s’anirà diluint, però el mestre haurà de seguir deixant que les emocions puguin aflorar a classe.
