Laïcisme, religió i tolerància

L'espai religiós ben entès és un espai laic perquè fa una valoració positiva i respectuosa de totes les creences que defensen els valors humans.

Pere Solà Gussinyer
 
 
 

Contra la imposició no hi ha cap alternativa que no sigui el diàleg. Però això és, precisament, el que NO volen el sistema prepotent i els seus valedors, el diàleg: tot allò que surt del “seu” sistema (neoliberal, autoritari, profundament corrupte, per bé que políticament tan correcte) és heretgia, és violència, és escàndol.

Tot plegat, no predisposa a la convivència multiculturalista en un món certament complicat. Hi ha molta gent intolerant en nom de la democràcia. L’altre dia llegia al  diari alemany Die Welt un article que apuntava directament contra el vel islàmic a les escoles públiques en nom de la constitució alemanya que proclama la igualtat de gènere. I és que, en nom d’un laïcisme fanatitzat, corren a Europa vents de mà dura contra el diferent.

I, aterrant a casa nostra, la mala forma com el neofranquisme espanyol, representat pel Partit Popular i més en concret per figures com la del ministre Ignacio Wert, està reintroduint el tema de la religió a l’escola obligatòria, mou a tot de consideracions. Consideracions, per cert, sota gran pressió en un moment com l’actual marcat per l’ofensiva jihadista i el clima de terror i alarma social que de vegades sembla haver conquerit Europa. Un clima, tot s’ha de dir, atiat pel foll i prepotent, constant, intervencionisme bèl·lic, directe o indirecte, dels estats occidentals.

Prou caps calents, a un cantó i a l’altra, veuen la religió com a arma de guerra. I malgrat això ha de ser possible una reflexió més profunda del que permet una plana, serena i racional, sobre el lloc que la religió ha de tenir a l’espai públic i al món educatiu. Comparteixo, pel que fa a això, la tesi del pedagog Xavier Besalú, expressada en aquest mateix diari, de considerar “d’allò més natural que el fet religiós formi part del currículum escolar, és a dir, d’aquella selecció de cultura que la societat d’avui ofereix a les generacions joves”.

Ara bé: resseguir les dimensions del fet religiós no es pot fer en abstracte: partim d’una cultura concreta, d’uns valors i d’una tradició singular que no podem defugir. Per això he llegit amb prou interès l’obra pòstuma, inèdita, de Josep M. “Zum” Boix-Masramón, “La Bíblia dels Nàufrags”. Zum Boix, germà gran de l’inoblidable cantant-pedagog Xesco, va morir l’any passat. Va ser, ens diu, “durant força anys” monjo de Montserrat, com el seu oncle Maur. A l’escrit que comento, Zum Boix ens vol persuadir que la Bíblia no és cap llibre estrany i remot, “que ben poc té a dir al nostre ara-i-aquí d’homes i dones del segle XXI“. Al pròleg hi ha el selfie, l’auto-retrat:

“Porter suplent d’un servei nocturn d’urgències, que de manera intermitent posen a l’atur. Un català que, perseguint una variant del somni neorural, de fa anys viu a muntanya, a les envistes del Canigó, amb l’esposa i tres fills. Encara que a una distància amable de la vida urbana, ben connectat amb el món contemporani. Havia treballat a l’ensenyament, en una universitat als EUA i en un internat [el Collell] a la Garrotxa. (…) Fesomia espiritual? A grans trets, la d’un descregut en recerca, a qui se li concedeix el regal de creure -i tot el bé que això comporta”.

Per a Boix la religió bíblico/cristiana forma part de l’art de viure: ens situa en una “perspectiva molt rellevant per donar sentit i profunditat a moltes de les decisions i comportaments de les persones d’avui, tant individualment com col·lectiva”. Sosté que “els nois i noies necessiten espai i temps a l’escola per a aquell coneixement que no encaixa en el món científic i material, per a allò expressiu, allò simbòlic, allò espiritual, allò transcendent, per als neguits i els anhels que configuren una vida plenament humana”.

L’espai religiós ben entès és un espai laic perquè fa una valoració positiva i respectuosa de totes les creences que defensen els valors humans. L’espai religiós/laic, entès en aquest sentit positiu i ampli, és compatible amb el respecte de l’altre. Tot el contrari de l”estil Wert, que no promou diàleg sinó burda imposició, un estil situat a l’antípoda, per cert, del que postula Besalú en el tema religiós: “és arribat el moment de fer un nou plantejament, que no discrimini i que sigui millor per a tothom”.

Estic convençut que la crítica racional i respectuosa que permet la tolerància laico-inter-religiosa ajuda a combatre i neutralitzar aquests nous ídols que ens escometen en el dia a dia, “ídols” com la temptació autoritària de tirar pel dret sense consultar, com la mateixa fe cega en el déu mercat i com l’afany de triomfar a la vida al preu que sigui i trepitjant a qui convingui. I els defensors del laïcisme ben entès no tindrem mai por de l’expressió de valors humans embolcallada de religió. Sí que en tindrem, en canvi, de la perversió dels valors humans en nom de la religió. I de la utilització política i espiritual de les religions per dominar els cossos i les consciències. No abaixem la guàrdia!, demanava amb sarcàstic vigor el professor jubilat de la Sorbona, fill de Santpedor, Lluís Sala Molins, després de l’atemptat jihadista de Charlie Hebdo, en un article memorable (Ara,”Laicitat a cara o creu”, 24-I-2015).

Pere Solà Gussinyer
About Pere Solà Gussinyer

Pere Solà Gussinyer és catedràtic d’Història de l’Educació a la UAB. Contact: Twitter | More Posts

1 Comment on Laïcisme, religió i tolerància

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*