Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quan fa cinquanta anys el paranimf de la Universitat de Barcelona acollia les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, les dones parlaven de sexualitat, descobrien els seus cossos i reivindicaven el seu desig. Pels passadissos —expliquen algunes— es reconeixien les dones lesbianes, tot i que encara no se’n parlava obertament. Quaranta anys de dictadura pesaven molt, i les lleis que penalitzaven l’homosexualitat encara trigarien un temps a ser derogades. Les lesbianes hi eren presents, però molt poques es visibilitzaven públicament.
Cal fer genealogia i reconeixement del que va esdevenir i del que després s’ha anat desenvolupant. Cal recuperar noms que s’han invisibilitzat. Cal explicar aquests cinquanta anys des de la perspectiva lesbofeminista per entendre la importància tant de les reivindicacions com dels espais lúdics.
El primer grup clarament lèsbic va ser el Grup de Lluita per l’Alliberament de la Lesbiana (GLAL), fundat l’any 1979. Prèviament, algunes dones s’havien aplegat sota el paraigua del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i se’n van desvincular per fundar el GLAL, conjuntament amb dones de la Coordinadora Feminista i de l’entorn de l’Institut Lambda. Empar Pineda i Mercè Fornells són algunes de les activistes que van impulsar aquella proposta, que es convertiria en el primer grup de lesbianes no vinculat directament al moviment gai.
Com a figura de referència cal reivindicar Gretel Ammann, feminista i lesbiana separatista. El 1980, va participar en l’obertura de la primera Casa de la Dona, al carrer Cardenal Casanyes, i un any més tard va fundar la revista Amazonas, feta només per i per a lesbianes. Al voltant d’aquesta publicació va sorgir un grup que el 1984 va crear el Centre d’Estudis de la Dona «El Centro». El centre va obrir les portes a la casa on vivia amb la seva parella, i també activista, Dolors Majoral. El 1985, aquest col·lectiu va impulsar la Red de Amazonas, amb contactes arreu del món, i l’any següent va crear l’associació cultural de dones La Nostra Illa, en un local del barri de Gràcia.
L’associació, que enguany ha celebrat el seu quarantè aniversari, va néixer amb la voluntat de ser un espai de referència lúdic, cultural i creatiu exclusivament per a dones. I així continua sent avui.
El lesbianisme a Catalunya no s’ha entès només com una orientació del desig entre dones, sinó com una postura política que qüestiona l’heteronormativitat com a pilar del patriarcat
El febrer de 1987 es va celebrar la I Setmana de Lesbianes de Barcelona i es va presentar públicament el Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona (GLFB). Hi van participar, des dels seus inicis, Núria Casals, la mateixa Gretel Ammann —que posteriorment en va marxar—, Marga Sánchez, Nati Murgialday, Txiki Berraondo, Maite Urrutikoetxea i moltes altres dones que aspiraven a fer visibles les lesbianes i les seves reivindicacions. Ho feien des del feminisme i des del moviment LGTBI+, però també amb una clara voluntat de projecció pública per combatre la invisibilització.
Altres col·lectius, en principi no específicament lèsbics, com el grup de dones joves L’Eix Violeta, compartien un marcat accent lesbofeminista en les seves reivindicacions i accions. A l’entorn del GLFB, L’Eix Violeta i Ca la Dona van néixer iniciatives culturals i lúdiques com les Xoxo Sisters —un grup pioner en els espectacles de playback—, el Grup Excursionista de Lesbianes (GEL) i Bollofilms, el col·lectiu de creació audiovisual lesbofeminista format per Dolo Pulido i jo mateixa.
Actualment, el grup Bollos en Teoria, liderat per l’activista i teòrica Bárbara Ramajo, continua reivindicant un espai polític propi per al feminisme lesbià.
Aquest és només un breu recorregut, amb algunes de les protagonistes que cal reconèixer. El lesbianisme a Catalunya no s’ha entès només com una orientació del desig entre dones, sinó com una postura política que qüestiona l’heteronormativitat com a pilar del patriarcat. És i ha estat un moviment radical, reivindicatiu, creatiu i lúdic. Un espai de llibertat imprescindible per a moltes dones. Lesbiana, una paraula que comença amb L.
Quan commemorem el 28 de juny, Dia per l’Alliberament LGTBI+, cal també tenir present tot allò que ha canviat durant aquests cinquanta anys. Saber d’on venim és indispensable per entendre què fem i cap a on volem anar, perquè els drets mai no són irreversibles i vivim, de nou, temps convulsos i de reacció.
