Marina Subirats (Barcelona, 1943) obre les portes del seu pis de l’Eixample al Diari de l’Educació per repassar els aspectes més “perversos” de la LOMCE. La que va ser directora de l’Instituto de la Mujer (1993-1996) i regidora d’Educació a l’Ajuntament de Barcelona (1999-2006) és ara una de les veus més crítiques i de més autoritat de l’àmbit educatiu. Autora de més d’una desena de títols sobre la societat de classes, el paper de la dona i l’accés a l’Educació, Subirats alerta de la regressió que suposa la llei Wert i defensa un model educatiu basat en els valors.
Què li sembla la LOMCE?
En faig una valoració absolutament negativa. Té apartats que ens tornen molt enrere, en alguns aspectes és molt més regressiva que la Ley General de Educación de 1970.
Aquella era encara una llei franquista…
Sí, tot i que la llei de 1970 va obrir moltes portes i alguns acadèmics de l’educació la consideren una llei que ja apunta al post-franquisme. Com a mínim, aquella norma, volia avançar cap a una legislació que permetés l’accés de les classes populars a l’educació. En canvi, la LOMCE tanca moltes portes en aquest sentit, ens torna més de 50 anys enrere.
En una entrevista recent, l’exministre d’Educació (1982-1988), el socialista José Maria Maravall, deia que la LOMCE obre la porta a una discriminació sistemàtica dels joves en funció de la renda de les seves famílies.
Hi ha lleis que eliminen barreres i altres que en creen. La LOMCE posa barreres en funció de la classe social. Efectivament, la reforma que va impulsar el ministre Maravall, la LOGSE, era molt ambiciosa, molt més que la LOE del Govern Zapatero. De fet, en paraules seves era “massa ambiciosa” i la prova la tenim en que molts punts d’aquella norma no van arribar mai a ser implementats. Ara, amb la Llei Wert, la més polèmica de totes, se’ns planteja un model educatiu molt més selectiu i que en el futur farà augmentar les desigualtats entre la població. I és aquí on cal anar molt en compte perquè les desigualtats creades a través de l’educació tenen un plus de perversió: apareixen com a indiscutibles.
Què vol dir?
Li posaré un exemple, si alguna persona posem pel cas té molts diners, hi ha qui pot pensar que és injust, ja sigui perquè els ha guanyat il•legítimament o perquè els ha heretat. En canvi, si algú té moltes titulacions tothom tendeix a pensar que aquella persona ha treballat molt bé i que és intel•ligent. Quan la desigualtat se sustenta en titulacions acadèmiques és molt acceptada fins i tot pels que hi surten perdent, els qui han estat eliminats per la pròpia estructura educativa.
Per ser més concrets, quins són els elements de la LOMCE que ens indiquen que les classes baixes en surten perjudicades?
Principalment, hi ha tres mecanismes. El primer és l’afavoriment de l’escola privada i concertada envers la pública. El segon mecanisme és el dels circuits. És a dir, com més allarguem el tram d’ensenyament obligatori per a tothom, més endarrerim l’abandonament escolar posterior. Als anys cinquanta, el tall estava als 10 anys. Després, es va passar als 14 i les lleis més progressistes situen el topall als 16. El què fa la LOMCE es tornar a endarrerir l’edat als 15 anys. El tercer mecanisme és el les barreres selectives. La reforma del ministre Wert multiplica les revàlides, els exàmens, tot tipus de proves. Tot això són barreres, són filtres. Constantment etiqueta l’alumnat i els selecciona únicament en base al rendiment acadèmic. No avaluem altres aspectes dels infants i els joves.
Com ara quins?
Si reduïm l’educació al test de matemàtiques, de lectura o d’anglès estem oblidant que ser una persona és molt més que tot això. Cal recuperar el factor de la socialització a les aules. Hem de donar estímuls a l’alumnat, atorgar-los capacitat d’anar pel món, d’il·lusionar-se pels seus propis projectes. Cal treballar valors com la empatia, la solidaritat, la comprensió, la responsabilitat… Ens relacionem prou bé avui en dia? Ens cuidem prou? Com ens alimenten? Obviem aquests factors com si els tinguéssim adquirits i no valorem els nois i noies com a persones.
Com es fuig d’aquest espiral?
Per exemple, quan jo era joveneta era una bona estudiant. Et parlo de fa molts anys, a l’Escola del Mar del Guinardó, que sempre va anar un pas endavant que la resta. Hi havia una nena a la classe que, tot i que tenia moltes dificultats en l’estudi, tenia una autoritat natural meravellosa. Aquella nena, quan faltava puntualment la mestra, era la cònsol, així anomenàvem aquella figura, la que mantenia l’ordre a la classe. Jo volia manar, però no tenia autoritat per fer-ho, però ella sí. Així que, en aquella classe quedàvem anivellades: jo era bona en l’estudi i ella tenia un do natural per a imposar-se. Una escola amb una perspectiva amplia de l’educació dóna més possibilitats de destacar a tots els infants. No necessitem un model educatiu dividit entre els millors i els pitjors, entre grups ràpids i grups lents, sinó una escola on cada nen i cada nena pugui ser especial en algun aspecte i on no ens deixem a ningú pel camí.
Per contra i citant paraules seves, la reforma Wert ens porta cap a un “fàbrica de títols”…
La LOMCE és una reforma que redueix l’educació a un component instrumental. En lloc de formar persones, ens prepara per un mercat de treball dual. D’alguna manera ens diu que els que siguin mals estudiants només podran aspirar a ser cambrers. I això no té sentit, menys encara en un moment en què el mercat de treball s’ha ensorrat, inclús per als titulats. Aquesta instrumentalització, en sociologia de l’educació, la considerem com un procés d’etiquetació. Si els joves surten etiquetats de l’escola és més fàcil distingir els vàlids per a cada lloc de treball i discriminar els exclosos i es consolida la societat dual que només interessa a determinats col•lectius de la societat.
En barris desfavorits de Barcelona —com el Raval o inclús el Poble-sec— trobem escoles amb un 80% d’alumnat nouvingut. En aquests barris, hi ha centres concertats que es corresponsabilitzen d’aquesta realitat, però no sempre és així.
El compromís de l’escola concertada depèn dels barris i, també, de cada escola. Per la meva experiència he de dir que la majoria no han assumit aquest compromís. En la meva etapa de regidora, trobàvem que moltes posaven barreres per impedir l’accés dels immigrants pobres. Ara bé, per acollir noies i noies d’Alemanya, Italià o França no tenien cap problema, això ho trobaven molt bonic. La majoria de famílies que van a l’escola concertada són de classe mitja-alta i no els hi interessa que les aules s’omplin de criatures d’origen pobre. Ara bé, com dius, hi ha escoles del Raval que no han tingut més remei que assumir la realitat dels seus barris. L’escola Vedruna, del Raval, té un percentatge d’alumne immigrat semblant al CEIP Collaso i Gil. Però no es pot dir que avui en dia l’escola concertada hagi acceptat la immigració, ans el contrari, hi posen totes les barreres possibles. Començat pel preu prohibitiu per a determinats col·lectius.
La LOMCE permet que escoles que reben diner públic segreguin l’alumnat entre nens i nenes.
La llei accepta concertar escoles d’un sol sexe, cosa que durant molt temps no s’havia fet. L’Església ha punxat en aquesta direcció molt intensament i ha aconseguit el seu objectiu, sobretot a través de les escoles de l’Opus Dei. De fet, a Catalunya, sota el Govern de Jordi Pujol ja s’havia fet. Aleshores el conseller en cap Artur Mas va dir que “sobraven uns diners” i que havia cregut una bona idea utilitzar-los per concertar escoles que segreguen per sexe. Ara no només seguim tenint escoles concertades que separen l’alumnat en funció del sexe, sinó que ens podem trobar que escoles mixtes passin a ser d’un sol sexe.
CiU s’assimila al PP en aquesta visió de l’educació?
CiU i PP comparteixen el punt de vista de classe. Tenen estils diferents, com diferents són els estils de Madrid i Barcelona, però la defensa de la concertada ha estat comuna. En aquest moment hi ha molta tensió per la qüestió nacional, però en altres èpoques han sigut perfectes aliats.
Tot i que la Llei Wert ha servit de dic de contenció a les crítiques que havia rebut CiU arran de les retallades en Educació…
Sí, això ha passat d’una manera general. Abans de la pujada de l’independentisme hi havia moltes mobilitzacions contra el Govern d’Artur Mas per les retallades en Educació i Sanitat. A partir del setembre de 2012, quan esclata la mobilització independentista i Mas accepta posar-se al davant, les coses canvien. El focus es posa en l’eix nacional i sembla que tots estiguem d’acord. En el cas de la LOMCE hem vist com CiU critica els aspectes centralitzadors de la llei, però calla en altres qüestions, com en la defensa de l’escola pública. Molts col•lectius no estan d’acord amb la LOMCE, però tampoc amb la política educativa de CDC i, sobretot, d’Unió.
Mobilitzacions en contra de les retallades, associacions d’estudiants, moviments sindicals, marees humanes en favor de l’educació pública… Més enllà del marc legal, la comunitat educativa sembla que va un pas per endavant. Aquí es on està l’esperança?
Sí i no. Les mobilitzacions són un motor, però també un problema. D’una banda hi ha molts centres i molt professorat que sap i vol ensenyar d’una altra manera. Però de l’altra han de seguir lluitant contra un marc legal del passat, la qual cosa avorreix a la gent, cansa, desgasta i impedeix fer passos endavant. Avui sabem que no cal ensenyar matemàtiques o llengües amb píndoles. Quan un infant té interès en transmetre el que ha viscut, escriure és una necessitat, no una imposició. Els filtres en l’educació són els grans entrebancs per a la modernització.
Finalment, el TSJC obliga a cinc escoles a fer un 25% de les hores de classe en castellà. Què hi té a dir?
És patètic que cinc famílies tinguin més força que tot un país. Així que, com la majoria de catalans, ho he viscut com una bufetada. En un moment en què demanen una revisió de la relació entre Catalunya i Espanya aquest tipus d’ofenses només responen a un criteri: construir un enemic. Els governs que no funcionen, com el del PP, acostumen a buscar enemics exteriors. La LOMCE busca una recentralització de les autonomies amb competències més fortes per a l’Estat central. La llengua és només el principi. Poc a poc veurem com ens imposen unes versions de la història més aviat franquistes. Evidentment posades al dia, amb un llenguatge modern, però el punt de vista de la història estarà al voltant de la mitificació de Castella i la uniformitat de l’estat. De fet, el professor Fontana ja ens ha alertat d’aquest fet fa uns quants dies.
La qüestió de la llengua ha unit diversos sectors. Pot ser un bon moment per traçar un hipotètic Pacte Nacional per l’Educació a Catalunya?
Ho veig difícil. Les escoles religioses i les grans escoles privades no ho han volgut fer mai. Els pactes són possibles quan les forces estan equilibrades i quan tothom hi té a guanyar. En aquet moment les forces estan molt desequilibrades, en l’etapa de la Transició les forces van estar una mica més anivellades i, en aquell moment, sectors de la privada estaven disposats a cedir els seus centres perquè fossin escola pública. I li parlo d’abans que morís Franco. Ara, amb els governs actuals és impossible. Només si l’esquerra recupera força es pot avançar cap a un gran pacte.
A Barcelona mai havia governat la dreta. Tanmateix el percentatge d’escola publica és inferior al 40%. Cal una profunda autocrítica dels partits que han governat?
Això ve d’un procés històric. El franquisme no va construir escola pública. En aquella època va venir molta població de fora i es van improvisar escoles privades per atendre molta gent. En l’etapa de la Transició, una part d’aquestes escoles privades van desaparèixer i una altra part, poca, van passar a ser públiques. Aquella negociació la va fer CiU, que no tenia moltes ganes d’acceptar gaires escoles públiques. El dèficit ve de lluny, però si fem una ullada als barris que s’han construït en els darrers anys a Barcelona veiem com l’escola pública hi és molt present. En la meva etapa com a regidora es va fer força escola pública a la zona de Poble Nou o Nou Barris i en tots aquells racons on més creixia la població. En canvi a zones com l’Eixample o Sarrià Sant-Gervasi gairebé no se’n veuen. Depèn de la composició social de cada Districte.
Quin percentatge sota el seu parer seria l’idoni entre la privada i la pública?
Necessitaríem un 80% d’escola pública, com a mínim. L’escola pública ha de ser la de tothom, no la dels pobres. Hem de convertir l’escola pública en un servei de qualitat i de proximitat. Ara bé, si tot i així hi hagués gent que es volgués distingir i cregués que pagant els hi anirà millor, doncs tindrien un 20% d’escola privada per escollir un centre. Les classes altes sempre han pretès la distinció més que no pas la barreja.
No sembla que hi hagi gaire marge per a l’optimisme.
Segurament l’Educació viu el pitjor moment de la democràcia. Però la feina que s’ha fet fins avui ha estat molt bona. S’ha pujat moltíssim el nivell. Al l’any 75, quan va morir Franco, encara hi havia molta gent jove analfabeta. Ara, si només fem cas del que diu l’informe PISA li estarem fent el joc a la dreta. Tenim sectors molt interessats en donar una imatge de que l’ensenyament va malament i culpar l’escola pública i els col•lectius més vulnerables. No els hi hem de fer gaire cas perquè el que persegueixen es fer un negoci amb l’educació. Segurament ens anirà millor si enlloc de comparar-nos amb França, on la seva escola pública funciona des del segle XIX, ens mirem com estàvem fa uns anys. Nosaltres veníem d’una dictadura i s’han escurçat distàncies molt ràpidament. Hi ha moltes coses a corregir, però no podem devaluar la bona feina dels darreres 30 anys. Ara, si s’imposa aquesta llei, d’aquí 15 anys estarem molt pitjor.
