Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Divendres, nou del matí. Un grup de tres noies i set nois de quart d’ESO que participen en un projecte de diversificació curricular (destinat a l’alumnat en situació sociofamiliar desfavorida i amb alt risc d’abandonament escolar), inicien la segona sessió d’aquest projecte. El coordinen i dinamitzen David Picó i Maria Bru, del punt Òmnia de la zona, un recurs comunitari que, a més d’altres actuacions, promou la inclusió social i laboral a través de l’alfabetització digital. El primer que fan és valorar breument com va ser la sessió anterior: “Bé. Sorpresa. No m’ho esperava”, són les primeres paraules adolescents.
Aquesta sessió grupal va servir per a la presentació de les activitats i metodologia de “Passa’m Memòria”, així com de tots els participants. L’alumnat va ajudar a escriure a l’ordinador, a més de les dades bàsiques del currículum, altres aspectes emblemàtics de les seves vides quotidianes que no solen constar habitualment: per això li diuen anticurrículum de la memòria. Explica David que molts van explicar que no tenien estudis, posant l’èmfasi en la importància que les dones els tinguin ara. També es va parlar de quan vivien en diferents nuclis de barraques. D’aquesta manera es va conformant un retrat de la situació del grup.
Ens trobem al local de la “Plataforma Social a la Mina de Salesians Sant Jordi”, l’entitat que promou aquest projecte de col·laboració intergeneracional a través del Punt Òmnia, amb la col·laboració de diversos serveis municipals. L’objectiu bàsic del projecte és que aquest tipus d’alumnat realitzi part del currículum escolar (adquisició de competències lingüístiques i comunicatives, competències informàtiques, coneixements de l’entorn i de la seva població i habilitats socials), a través d’un treball compartit de recuperació de la memòria històrica amb un grup de gent gran del municipi, que sol oscil·lar entre els 65 i els 80 anys.
Més en concret, es plantegen aquests tres comeses: crear un espai de comunicació, intercanvi i reconeixement mutu entre persones del municipi que són de generacions i barris diferents; recuperar una part de la història popular de Sant Adrià de Besòs; i crear un material de divulgació sobre les històries de vida de la gent gran.
Abans d’acabar aquesta trobada matinal amb l’alumnat, els coordinadors els donen alguns consells: “Heu d’anar canviant de parella, no podeu estar sempre amb la mateixa senyora; ja sabeu que avui la idea és presentar un llibre que us hagi marcat “. Li passen la càmera fotogràfica a un alumne. “Avui et toca a tu”. Aquesta tasca és rotativa, amb la intenció que el responsable del dia ha de penjar les fotos i escriure alguna cosa a la web de l’institut. Al final, amb totes les fotos, es muntarà un vídeo.
Avui toca llibres
Dos quarts de deu del matí. Arriben un grup de set dones grans amb un llibre a les mà i, després càlides salutacions, s’asseuen entre els adolescents. S’inicia la roda en la qual han de comptar una mica del seu contingut i, sobretot, per què ho han triat. Expliquem primer les intervencions d’aquestes set dones tot i que en realitat s’han anat barrejant amb les de l’alumnat i els coordinadors i fins i tot amb la meva, perquè aquí tothom hi participa.
Loli va sense llibre “perquè només tinc llibres de receptes de rebosteria”. Li conviden a que les porti un altre dia. El segueix Maria que parla de les faules de Samaniego: “És un llibret alliçonador que explica una faula sobre vicis i pretensions de la vida, després explica la realitat del que pot ser. L’he escollit perquè em trasllada a la meva època escolar. El llegeixo de tant en tant “. Remeis “la guapa”, ha llegit Ombres en el temps, L’acció transcorre en l’any 1949. “M’identifico amb el que compta: jo vaig arribar a Barcelona des d’un poble d’Andalusia amb el Sevillano -el mític tren amb el que arribaven molts immigrants i que des de Sevilla a Barcelona trigava un dia sencer-. Tenia llavors 8 anys. En arribar a l’estació de França ens van traslladar a Montjuïc. Va ser la primera vegada que vaig veure el mar. Teníem família en aquesta ciutat. Passem moltes penúries però mai ens va faltar el pa “. Carmen mostra La sonrisa etrusca. Es el va comprar la seva filla petita. “Jo ho comparo amb la nostra vida. Hi ha alegries i penúries “. Isabel sorprèn al grup amb la lectura d’una poesia de La memòria inquieta que acaba així:
“No tornis enrere,
Treu i al teu pensament,
Demostra el que tu vals
I et sentiràs content … ”
Aplaudiments i felicitacions. Mostra amb orgull el llibre que li ha dedicat el poeta extremeny Agustín Casero. “Li tinc un especial afecte perquè jo sóc extremenya i catalana, ja que porto aquí cinquanta anys”. Àgueda ha llegit L’església del mar i desgrana el seu argument amb tot luxe de detalls. “Em va regalar el meu fill i els fets ocorren en el barri de la Ribera on vaig viure de petita, als carrers on jugàvem”. Explica que, després del bateig del seu germà gran en aquesta església -coneguda com Santa Maria del Mar-, mentre ho estaven celebrant a casa, des del menjador van veure com començava a cremar-se. Eren els inicis de la Guerra Civil. Entre presentació i presentació es creuen preguntes i comentaris en català i castellà, indistintament i de manera molt respectuós. Finalment, Lidia treu Un vaixell carregat de … . “És l’únic llibre que tenia de lectura a l’escola quan tenia vuit anys. Sempre m’ha acompanyat, sobretot les poesies de Gloria Fuertes “.
La primera presentació per part de l’alumnat se centra en Sota la mateixa estrella, obra en la qual la protagonista té càncer terminal. La noia que ho explica fa una pausa: “La meva mare tenia càncer”. No pot contenir el plor però segueix: “Va morir quan jo tenia un any”. Es produeix un silenci tallant. Sembla que és la primera vegada que ho explica en públic. Una cosa tindrà a veure amb el clima de confiança i complicitat que s’ha establert ja en un parell de sessions.
Els llibres triats pels nois solen ser d’aventures. Dos d’ells fa temps que els tenien però encara no els havies llegit; ho han fet ara gràcies al projecte de lectura de l’institut. Arran d’El diari de Greg, en referir-se al nen que és un “pringat”, es fila una conversa al voltant del seu significat: “Què és un pringat?”.
També els dos coordinadors donen a conèixer les seves eleccions. David, una acurada edició desplegable de Alícia al país de les meravelles . Maria, Les noves revelacions. La gran aventura espiritual oculta a la selva peruana , perquè aquest estiu viatjarà a aquest lloc. I Sílvia, la tutora del grup, La muntanya és més que una immensa estepa verda , un llibre que relata la lluita dels sandinistes contra Somoza. “Fa setze anys vaig estar de cooperant a Nicaragua i aquest llibre té un significat molt especial perquè el vaig comprar a Managua”. I a un servidor, que res havia previst, li toca explicar alguna cosa de la seva última lectura Relectura per ser més precisos-: La mort a Venècia .
Després d’una hora parlant de llibres arriba l’hora d’escriure l’explicat en els ordinadors. Les dones se sentin i comencen a teclejar amb l’ajuda d’un o dos alumnes. Unes saben escriure però tenen dificultats amb la tecnologia; altres amb prou feines saben. Aconsegueixen embastar algunes frases que resumeixen el que han exposat. Al final, després de dues hores de trobada, es donen les consignes per a la tercera sessió: “Heu de portar una fotografia familiar actual i una altra històrica”. Pot ser una fotografia de la seva infància, dels pares o avis quan eren joves, una fotografia d’algun familiar que va viure fa temps o alguna foto d’un moment destacat. També han de triar un objecte familiar que tingui cert valor sentimental i sigui rellevant per a les seves vides: de la seva infància, joventut o actual. En molts casos escullen jocs.
Compartir sentiments i experiències
La valoració de “Passa’m Memòria”, de moment, és molt gratificant per a l’alumnat. Per a Carlos i Paula és important “compartir històries, les bones i males experiències”. Carles afegeix que no tots som iguals: “Veus les diferències entre la gent més i menys reservada”. Maria afegeix que també es comparteixen sentiments i emocions: “La gent és simpàtica i et deixes anar. Elles ens poden ensenyar coses de la vida i de les relacions i nosaltres els aportem novetats. Per Aaron “són persones amables i divertides. M’ha passat el temps volant “. En general, no els agrada massa llegir: el que més els interessa són les notícies de successos. Aaron és una excepció: “Leo cada dia. Tinc una biblioteca a casa. La meitat dels llibres me’ls va regalar la meva mare”. El que més li agrada és El diari de Greg .
Per a David, el dinamitzador de punt Òmnia, el gran valor d’aquest projecte és que “a partir d’una cosa molt simple, es produeix un moment màgic i un espai privilegiat que genera un sentiment de pertinença, complicitat i confiança molt intens. Una relació i un clima on la gent no li fa vergonya expressar-se “. Valora especialment l’enriquiment de l’intercanvi intergeneracional amb els pertinents vincles que s’estableixen”. Maria, l’altra coordindora del projecte des del punt Òmnia, ratifica aquestes impressions: “En coses molt simples s’aconsegueix molta vida. A més del contacte intergeneracional, hi ha la diversitat intercultural i de gènere”.
En les següents sessions, fins arribar a la desena, es treballarà, a manera de recerca participativa, què hi ha darrere dels objectes i les fotografies; es realitzarà un passeig fotogràfic per la memòria, amb una projecció de fotografies antigues de la ciutat per descobrir què ha canviat i reflexionar sobre el pas del temps; es farà una breu incursió a l’arbre genealògic de cada família; es programaran xerrades sobre el passat per part de persones que van viure la seva infància en aquest lloc; es farà una passejada pels carrers de la memòria; es recolliran materials i s’elaboraran dossiers.
El projecte es tanca amb una representació teatral conduïda per “Impacta T IntervencionsTeatrals”, precursors del teatre social al nostre país, amb l’objecte de desenvolupar habilitats personals per millorar la relació amb l’entorn. El curs passat l’obra va versar sobre el tràfic de drogues en algun barri de la ciutat i es van apuntar algunes mesures preventives.
Aquest mateix dia es va passar el vídeo: “Passa’m memòria. Espai de treball intergeneracional “, amb imatges i veus de les dones participants -no es priva l’accés a les homes però no acudeixen-. Les opinions es tradueixen en una immensa mostra d’afecte cap a les noies i nois: “Ens donem el telèfon i anem a prendre alguna cosa. I pago jo”. Rialles. “Et trobes pel carrer i els saludes amb molt d’afecte”. “He descobert dels alumnes una part amagada. Amb la gent gran es transformen”. “Els veiem sans. He compartit problemes amb ells i com enfocar la vida”. “Sou com una alenada d’aire fresc. No m’agrada la gent gran que sempre es queixa”. “Es trenquen tòpics, molts tòpics: La gent gran és avorrida … Els joves són …”.
I s’estableixen vincles forts. En el pica pica final s’intercanvien alguns telèfons i s’acomiaden amb els millors desitjos per a l’estiu. Ara, quan es creuin pel carrer ja no seran uns desconeguts estranys.
