A Finlàndia fa dècades que no tenen inspectors educatius. “Menys control, més confiança”, sentencia Pekka Tukonen, director de l’escola Saunakallio, a la localitat finlandesa de Järvenpää. Una confiança, això sí, que no és gratuïta, sinó que es recolza en un professorat que ha passat per una formació universitària de primer nivell. Aquest és, segons Tukonen, el principal secret del model educatiu finlandès, l’enveja de tots els països que volen millorar els seus resultats educatius.
En aquesta entrevista, i a partir del seu dia a dia com a director, Tukonen explica, amb un català sorprenent -va treballar uns anys a Sant Cugat del Vallès-, alguns dels aspectes més destacats de l’educació finlandesa. Aquesta setmana ha estat a Barcelona participant en un simposi organitzat pel programa de millora de la formació de mestres (MIF).
Què vol dir que a Finlàndia no hi ha inspectors?
No hi ha inspecció escolar des de 1977. El municipi exerceix un cert control sobre les escoles, i envia als organismes estatals informes sobre com van els centres i sobre els seus projectes municipals -el nostre potencia la gimnàstica i les noves tecnologies-. No tenim inspecció ni veiem la necessitat de tenir-ne, sinó que confiem en els mestres. Perquè han estat molt ben formats. La formació dels mestres és la peça clau de l’èxit sistema educatiu finlandès.
Llavors qui avalua els resultats de l’escola o el professor?
El consell escolar municipal, integrat per representants polítics i d’altres àmbits. Analitza informes de totes les escoles, i estableix les pautes per seguir cada curs.
També elabora els currículums?
La concreció dels currículums es fa sobretot a nivell municipal, sí. El nivell currícular estatal és realment breu. En el cas del nostre municipi, de 40.000 habitants, les cinc escoles hem unificat el currículum, amb petites diferències. Amb l’excepció que la nostra escola té més famílies amb nivell socioeconòmic baix, i per això rebem més recursos. Però més enllà d’això és el mateix. Ara estem treballant en un nou currículum, que entrarà en vigor el 2016. Els renovem cada 10 o 15 anys.
Per què tant temps sense canviar-lo?
Una altra de les raons de l’èxit educatiu finlandès és que les pautes nacionals per a l’educació han de durar independentment de les forces polítiques que governin. Guanyi qui guanyi no canvia el pla educatiu nacional. Des de mitjans dels 70 hem tingut una vintena de ministres d’eduació, però els canvis han estat molt pocs. Sense voler criticar el sistema educatiu espanyol, aquí hi ha moltes més reformes en funció del partit polític que mana. I el vaixell no sap exactament cap on ha d’anar.
Quin és el seu dia a dia com a director? Fa molt de mestre o d’administrador?
Tenim bastanta menys burocràcia que a Espanya. En el meu dia a dia, passo una tercera part de la jornada en contacte directe amb els alumnes. Parlo bastant amb ells, m’hi trobo, els ajudo, motivo… I també en contacte amb els meus mestres, esclar.
Com acompanya o supervisa la seva feina? Entra a les classes?
Home, és clar! També intervinc quan algun alumne té problemes o es porta malament, o sempre que veig alguna cosa anormal. Senzillament entro a l’aula en qualsevol moment. També pel treball psicopedagògic. Porto l’equip de treball psicopedagògic i necessitem saber les relacions que s’estableixen entre els alumnes, qui necessita suport. El millor és ser on passen aquestes coses.
Sobre l’excel·lència de la formació dels mestres, vostè com a director la corrobora? Quan li arriben nous mestres a l’escola, tots ells compleixen amb les seves expectatives?
És que clar, els mestres no m’arriben, els seleccionem. No funcionem amb oposicions, com a Espanya. Mira, a la tardor necessitem tres mestres nous. Doncs bé, ara hem obert places. Necessitem un mestre que a més tingui coneixements de treballs manuals. A la crida que fa l’escola hi responen desenes d’aspirants. La primera selecció la fem a través dels currículums i sense veure el nom ni la identitat de les persones, per ser més objectius. Un cop feta la primera criba, en queden una quinzena. Amb aquests jo hi intercanvio unes impressions per internet. I a partir de les seves respostes, en seleccionem quatre o cinc als quals ja entrevistem personalment.
I qui fa la tria, vostè sol?
L’equip directiu. Però el consell escolar municipal hi ha de donar el vistiplau. No puc escollir persones sense la qualificació demandada, per exemple. Les decisions les he de justificar davant el consell escolar. És un bon sistema, la veritat, perquè dóna autonomia a les escoles. És una mica perillós, però s’ha de basar en la confiança.
Abans comentava que la seva escola està en un barri amb famílies amb pocs recursos. Com gestionen aquesta situació des del centre?
A Finlàndia la veritat és que els mestres no ens hem de concentrar tant en temes socials com a Espanya o Catalunya. En el cas del nostre barri sí que hi ha una mica més de problemes de base que a la resta, i rebem més ajudes de l’Estat, que destina uns 26 milions d’euros per escoles que tenen un nivell d’immigranció, d’atur o de baixa formatió dels pares per sobre de la mitjana del país. Amb aquests recursos contractem una treballadora familiar, que ajuda les famílies i els seus fills.
Quants alumnes tenen per aula?
A la nostra escola són 17, però la mitjana del país és d’uns 21 i el màxim està en 25. Quan algú sobrepassa els 25 té dret a demanar un altre mestre. I així fan classe dos docents en una mateixa aula.
Quina participació hi ha de les famílies a l’escola?
Participen en festes, en dies especials, inclús ara els estem demanant coses per al nou currículum. Però el cert és que, com a tot arreu, suposo, és complicat implicar-los a nivells més profunds. A vegades són molt passius.
Per acabar. Sabem que Finlàndia és un referent, però digui’ns un defecte del seu sistema.
Dediquem quasi la meitat dels nostres recursos al 10% dels alumnes, als que més els costa. Això és molt positiu, però a vegades fa que descuidem els més excel·lents, els que poden rendir més. Tenim alumnes que ho troben massa fàcil.
