Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Escriptor i articulista, entre d’altres, Isaac Rosa (Sevilla, 1974) li està agafant el gust al còmic. “Cada història demana un llenguatge i el còmic estableix una empatia molt especial amb la història i el lector”, explica. Al costat de l’il·lustrador Mikko acaba de publicar la seva segona història, El teu futur comença aquí (Núvol de tinta). Com va fer en la seva primera incursió en aquest format (Aquí va viure. Història d’un desnonament, amb dibuixos de Cristina Bueno), Rosa escull un col·lectiu maltractat per la crisi, en aquest cas els mal anomenats ninis, per “mirar més enllà” i reflexionar sobre els seus temes habituals: la societat, la crisi educativa, la joventut i el seu futur o el mercat laboral.
Sempre escriu sobre temes socials d’actualitat. Concep escriure sobre temàtiques no socials?
Qualsevol cosa que escric m’acaba sortint per un costat social, és inevitable. Tot el que escric està travessat per al moment que vivim, amb les seves tensions i moments. Ara mateix estic escrivint una novel·la que podríem dir que és d’amor, però segons l’estic escrivint m’adono que el terreny de les relacions sentimentals està tant o més travessat per aquestes situacions que el món del treball o l’habitatge.
Per què ha decidit fer aquest còmic? Què volia explicar?
El còmic no és una segona part, però té moltes línies de continuïtat amb l’anterior. Volíem seguir en aquesta línia de mirar des de la novel·la gràfica el que està passant a Espanya. Si en aquell cas triàvem un col·lectiu des del qual crec que es veia molt bé el que està passant -la crisi des dels desnonaments fins a l’empobriment, la desigualtat, les polítiques públiques, el model bancari o l’habitatge-, ara hem escollit un col·lectiu en el qual també es pot mirar més enllà. No són només els ninis. Són els joves amb problemes d’ocupació, d’educació, els joves precaris, aturats, emigrats també. Centrant-nos en l’arrencada del llibre en els mal anomenats ninis, ens trobem amb un col·lectiu que comparteix amb els afectats pels desnonaments certa invisibilitat social, almenys la que patien els desnonats abans d’organitzar-se i guanyar visibilitat.
Els ninis comparteixen la invisibilitat i que se’ls ha volgut fer culpables de la seva situació. Si als hipotecats i afectats pel problema de l’habitatge se’ls considerava responsables de les decisions que havien pres, d’haver-se hipotecat o viscut per sobre de les seves possibilitats i es veia com un fracàs personal, en el cas dels joves passa més o menys el mateix. Se’ls acaba culpant, considerant responsables d’haver pres males decisions. Per haver deixat els estudis, per no haver-se esforçat prou o per no haver acceptat qualsevol tipus de treball. El que és un fracàs social esdevé, o així ens ho fan veure, com un fracàs personal de cada un d’aquests joves.
“Hem culpat els anomenats ‘ninis‘ de la seva situació”. En quin moment es va establir aquesta narrativa?
Crec que forma part d’una narrativa més general, més global, que no només s’aplica als ninis. És aquesta idea que cadascú és responsable de la seva sort, de les seves decisions, i per tant és responsable del seu èxit o fracàs. Si no triomfes, és perquè no t’has esforçat prou i si fracasses, és perquè has deixat passar les oportunitats. Forma part d’aquest pensament dominant en el nostre temps, que ens fa deixar de veure les responsabilitats col·lectives i que porta a la culpabilització i a la frustració, al sentiment de fracàs del desnonat, l’aturat, del jove.
En el cas dels joves, si vam arrencar mirant només als que en un moment inicial es va dir ninis, que és despectiu en un origen, era per fer una caricatura d’un grup social, els joves que no estudiaven ni treballaven perquè més o almenys no volien, havien deixat els estudis i es quedaven a casa dels seus pares. A partir d’aquí el concepte de nini s’ha fet extensiu a tot jove que ni estudia ni treballa independentment de les seves circumstàncies i condicions, de per què no ho fa. Crec que hi ha hagut una intenció de convertir-lo en fracassos personals i en caricaturitzar els ninis, als quals es retrata amb els mateixos llocs comuns i clixés.
Cada vegada que surt a la premsa o en un telenotícies una notícia sobre ninis en el sentit ampli sempre els il·lustren amb la mateixa imatge: joves fent botellón, en un banc al parc, o a casa jugant a la Play Station. Es va alimentant un estereotip que s’aplica a tots els joves.
Dóna la sensació que no es parla molt d’aquest problema, com a mínim no s’aprofundeix. Es donen les dades, es diu “Espanya té un problema”, i aquí s’acaba la cosa. Fins a la següent Enquesta de Població Activa (EPA).
Partim de què tenim a Espanya una crisi social enorme, que l’estan tapant altres crisis. Els últims dos-tres anys l’ha tapat la crisi institucional, política, dels partits. Ens hem passat dos-tres anys parlant de política, eleccions, primàries, i no parlant de la crisi social sense resoldre. Ara, quan semblava que hem passat el cicle electoral i podíem parlar de drets laborals, vèiem col·lectius socials fent vaga i estàvem parlant de drets socials de nou, la crisi territorial catalana de model de país ho torna a parar una altra vegada. Però el que tenim de fons una crisi social enorme, i això inclou la crisi laboral, el problema d’ocupació, no només dels joves, i per descomptat el problema educatiu que seguim tenint.
El problema educatiu es refereix a la manca de formació de molts joves o al fet que el sistema educatiu no acaba de funcionar?
Són molts fronts. Encara que sembla que és un lloc comú en tot debat parlar de les reformes educatives i tothom proposa solucions, seguim tenint una sèrie de problemes, alguns estructurals i altres agreujats per les retallades. Ara et parlo com a pare amb filles que van a centres públics, que he vist com a la Comunitat de Madrid s’ha deteriorat molt l’educació pública.
Igual això se surt una mica de l’entrevista, però vostè és molt crític amb el sistema bilingüe de la Comunitat de Madrid.
La meva filla gran ve d’una de les primeres promocions que va fer tota la primària en un col·legi bilingüe i les petites no estan en col·legis bilingües perquè no volíem. És un sistema mancat d’una veritable avaluació. Es porta aplicant des de fa anys i l’únic que hem avaluat són les competències en anglès. Sentim que el sistema funciona perquè millora l’anglès (estaria bé que no millorés l’anglès en un sistema bilingüe). Però a mi, i crec que a molts pares, ens preocupen altres coses que no tenen res a veure amb l’aprenentatge de l’anglès: com s’afavoreix a col·legis bilingues davant d’altres que no ho són i tenen els seus propis models, la pressió que hi ha perquè les famílies optin al model bilingüe. Però, sobretot, la ideologia de fons del model: és un bilingüisme que ni tan sols és un bilingüisme, és trampós. Es diu així i donen assignatures en anglès, però no és real. El que té de fons és que s’estan tapant altres urgències del sistema educatiu.
S’està desplaçant una part important de recursos, energia i diners al desenvolupament del model bilingüe, un model d’educació que té a veure poc amb l’educatiu i sí amb altres coses. Per exemple, aquesta idea que hem acabat acceptant les famílies que gràcies al fet que els nostres fills estudien anglès tindran millors sortides laborals. Estem pensant ja des de l’escola en les sortides laborals i aquí és on ens han colat el bilingüisme.
Torno al tema de l’entrevista…
[Interromp] És que és tot el mateix. El problema dels ninis, del fracàs escolar, dels joves que es queden despenjats del sistema, però també dels que completen el seu cicle educatiu i després no tenen feina, és la realitat d’un sistema educatiu que en els últims temps s’ha bolcat a les sortides laborals, en el futur de les empreses. Tot s’orienta al futur laboral, al fet que els nostres fills tinguis més possibilitats de sortida al mercat. Tots els itineraris, els currículums, prevalen aquestes assignatures sacrificant les humanitats, les artístiques, la música i la filosofia, perquè tot ha d’anar a l’ensenyament amb sortida laboral. Però el que es troben els joves és un sistema laboral on no hi caben perquè no hi ha feina. Si tenim un sistema educatiu que ho bolca tot a la sortida laboral, però després no n’hi ha, òbviament alguna cosa està fallant. Incloc aquí el bilingüisme i la idea que és una oportunitat de futur.
Diu que “hi ha hagut un canvi cultural laboral entre pares i fills” i que aquest canvi obre una bretxa entre generacions. Ho pot explicar?
No és només una qüestió de l’anomenada crisi de l’última dècada, tot i que la crisi l’ha accelerat i aprofundit. És un canvi de fons, cultural, que ve de més enrere. En el nostre llibre l’hem volgut mostrar en termes de bretxa generacional entre el pare i el fill. El pare, que pertany a un món que està en vies de desaparició, i el fill, que està en un punt nou, que és el que tenim avui i apunta al futur. Cada un està a un costat de la bretxa i això fa que quan parlen entre ells no s’entenguin. El pare li parla al fill amb el llenguatge del temps passat. El fill no ho entén perquè no es correspon l’idioma amb la realitat que viu. El pare ve d’un temps del món laboral fordista, en el qual hi havia una sèrie d’elements de seguretat i cohesió social que, amb totes les mancances que hi havia, permetien un trajecte de vida més o menys previsible. Si un estudiava o s’esforçava podia trobar una feina, ascendir, aspirar a unes millores condicions de vida, muntar un projecte i tenir una família. Hi havia una linealitat que s’anava complint, que tenia com a fons la cultura de l’esforç i el mèrit, que és el que el pare tracta de transmetre al fill.
Però el que es troba el fill, i cada vegada més joves avui, és un món en què això ja no es compleix, o no necessàriament. Un pot estudiar, i estudiar molt, però no tenir feina. O acceptar tot tipus de llocs de treball i no per això tenir clar que seguirà treballant. Fins i tot pots tenir una feina, un sou i uns drets i no ser capaç de muntar una família i tenir un projecte de vida. Càritas Europa parla d’una nova categoria, els sinkies (de sink, “enfonsar” en anglès), sigles de single income no kids. Són parelles joves, llars de dues persones, amb dos ingressos, dos treballs, però que entre tots dos no aconsegueixen sumar un salari suficient i no poden tenir fills.
És pessimista declarat. Creu que té solució aquesta situació?
Sóc pessimista, o pessimista de la raó. Però des de fa un temps penso, i en això té a veure la meva condició personal de pare de filles petites, que no ens podem permetre el pessimisme, encara que hi hagi molts elements racionals per ser-ho. Hem de practicar l’optimisme de la voluntat. Encara que és veritat que bona part dels meus escrits, les meves novel·les sobretot, transmeten és una visió pessimista, desesperançada, intento no estendre el pessimisme.
