Els alumnes francesos de Primària hauran de fer un dictat cada dia. També lectura oral i càlcul mental. Aquesta és una de les mesures estrella d’una reforma educativa que com sempre aixeca passions a França. Aquesta vegada els mestres s’han alarmat pel que consideren un retorn a la concepció clàssica de l’ensenyament: més repetició i memòria i menys pràctica. El Govern, tanmateix, defensa que així s’apuntalen els fonaments en llengua i matemàtiques.
“Els sabers fonamentals són el cor de la refundació de l’educació”, proclamava la ministra d’Educació, Najat Vallaud-Belkacem, en un article al diari Le Monde. “Sí, la pràctica repetida de la lectura i l’escriptura, la disciplina que exigeixin els dictats diaris, és indispensable”, exposava la ministra, que argumentava que els ensenyaments per repetició en l’etapa de Primària senten la base per reduir les fortes desigualtats que pateix l’escola francesa, segons pregona l’informe PISA.
“Les pràctiques pedagògiques han d’estar organitzades al voltant d’una columna vertebral clara: domini dels fonaments, consolidació dels aprenentatges, pedagogia de l’entrenament quotidià i de la repetició”, sostenia en l’article Belkacem, convençuda que saltar-se aquests passos previs és “construir l’aprenentatge sobre la sorra”.
El debat al voltant dels dictats ha estat la punta de l’iceberg d’una discussió molt estesa sobre el nivell de llengua dels alumnes. Un de cada quatre estudiants que acaben el ‘College’ –l’equivalent a l’ESO– tenen dificultats per expressar-se en francès, segons les dades del minsteri, i hi ha la percepció que els universitaris cada vegada fan més faltes. En alguns casos s’ha culpat l’ús estès del llenguatge de missatgeria instantània, però precisament un estudi francès va demostrar l’any passat que maltractar l’ortografia al Whatsapp no condiciona la manera d’escriure dels joves.
L’aposta de Belkacem per millorar el nivell de llengua francesa –al marge de la metodologia– és decidida: a més dels dictats, doblarà les hores de llengua. Si ara se’n feien deu a la setmana, se’n faran deu més, però integrades en altres assignatures. “El domini del llenguatge, clau en la inserció social, ha de mobilitzar totes les matèries”, valora la ministra, que considera “essencial” el treball del llenguatge oral. Per això la lectura oral forma part de les activitats que defensa com a diàries.
Sí al dictat, però com?
El debat no és exclusiu de França. A Catalunya, el departament d’Ensenyament es va comprometre l’any passat a renovar l’ensenyament de l’ortografia a causa dels mals resultats –un de cada tres alumnes suspèn expressió escrita–. En un informe d’orientació per a mestres, es recollia els dictats com a eina positiva per treballar l’ortografia. “El dictat és útil, el problema és quan l’utilitzes de manera tradicional i individual, com sol passar també a casa nostra”, exposa Jordi Balcells, catedràtic d’institut i autor de l’informe. “Si ens limitem a que cada dia el professor dicti i l’alumne apunti, de manera passiva, convertim el dictat en una mecànica desproveïda d’interès”, raona.
De manera similar s’expressa Moisès Selfa, professor de Didàctica de la Llengua a la Universitat de Lleida. Per ell, el dictat per si sol no és una reminiscència de l’ensenyament més carrincló, però cal adaptar-lo, explica, als interessos dels estudiants. “A Catalunya els dictats sovint són descontextualitzats: avui te’l fan sobre la pluja i demà sobre els dibuixos animats, i no hi ha cap motiu que ho justifiqui”, exposa.
Balcells defensa que el dictat és una recurs bastant complet a l’hora de treballar diferents competències. “És una pràctica que posa en joc elements comunicatius com la comprensió lectora, la lectura en veu alta, l’escriptura…”, exposa al seu document. “Amb el dictat, l’alumne esdevé un element actiu, ja que ha d’escoltar, entendre, escriure, revisar i comentar”, conclou. Així, proposa també diverses tipologies de dictats per fugir del plantejament més clàssic.
9 dictats més col·lectius
- Dictat de paret. Es penja un document a la paret de l’aula, prou lluny com perquè els alumnes no el puguin llegir. Es formen parelles: un alumne fa de transmissor –corre cap a la paret, memoritza un fragment i el repeteix al company– i l’altre escriu.
- Dictat col·lectiu. Molt creatiu. Es parteix d’una imatge o fotografia. Cada alumne s’inventa una frase relacionada amb ella i la pronuncia davant la resta de companys. Al final, han d’ordenar les frases per fer un text coherent.
- Dictats per parelles. S’elabora un text i es lliure a les parelles de manera fragmentada –és a dir, cada membre té un text amb un fragment i uns buits que es complementen amb els deu seu homòleg–. Entre ells se’l llegeixen i l’escriuen.
- Dictat memorístic. L’alumne té a les seves mans el text del dictat. Se’l pot llegir durant uns minuts per memoritzar les paraules més difícils. Després ha de tapar el text i el mestre procedeix a fer el dictat.
- Dictat d’estil. Aquest és molt creatiu. El mestre dicta i els alumnes apunten però, per exemple, canviant les paraules pels seus antònims. O per sinònims. O canviar l’ordre de les frases, o identificar ambigüitats amagades, etc.
- Dictats en grup. En grups de tres o quatre, cada alumne elabora dues o tres frases i les dicta als seus companys. Es poden fer servir diccionaris i consultar el professor.
- Dictat de secretari. Es dicta una carta tota sencera sense pauses, i els alumnes han d’escriure tot el que puguin. Després, en grups, la intenten reconstruir tota.
- Dictat telegràfic. Es dicten els noms (en singular), verbs (en infinitiu) i adjectius de les frases. Els alumnes han d’escriure les frases completant-les amb articles, preposicions i morfemes gramaticals. Poden quedar diferents respostes.
- Dictat poètic. Es dicta un poema. El poden recitar els mateixos alumnes.
La llengua s’aprèn practicant-la
Mentre Balcells i Serafí coincideixen amb la ministra francesa en que els dictats són una bona eina per aprendre els fonaments de la llengua –sempre que siguin més vivencials–, el que no comparteixen és l’aposta de Belkacem per la memorització i la repetició com l’única via per consolidar les bases d’un aprenentatge. L’error que es podria cometre a França, segons aquests lingüistes, és que es potenciï l’ensenyament de les normes ortogràfiques en compte de la seva posada en pràctica.
“Això és el que hem fet a casa nostra durant 40 anys, ni no ha funcionat. Ens hem dedicat a omplir els buits de les frases i és un error. S’ha de fer un ensenyament més competencial, perquè s’aprèn mentre s’escriu”, exposa Balcells. Ho argumenta de manera similar Serafí: “Als nostres alumnes els ensenyem les normes d’accentuació a Primària, Secundària i Batxillerat, però després arriben a la facultat i segueixen fent faltes, alguna cosa falla doncs”. El que falla, segons ell, és que es prioritza el coneixement de la norma per sobre de la memorització visual de les paraules, cosa que s’aconsegueix més aviat amb la pràctica. “Jo puc ser capaç de dir-te tota la conjugació dels verbs en anglès, però després no el sé parlar”, sentencia.
Altres mesures a França: cristianisme i islam
Dictats, lectura, càlcul mental… Aquestes són només algunes de les mesures que es duran a terme en l’educació francesa. D’altres que han passat més desapercebudes són el disseny dels currículums de manera integrada entre les diferents etapes –equivalents a Primària, ESO i Batxillerat– i la reducció de les hores de llatí i grec, aixó com dels programes bilingües, pensats per a la millora en idiomes dels alumnes amb més capacitats.
En el cas de la literatura i la història, els canvis són, en principi, per transformar unes assignatures sovint carregades de noms i dates en unes matèries més vivencials. A literatura, per exemple, desapareixen les llistes d’autors del temari, i es reforcen els vincles entre temes i gèneres.
Per últim, un canvi també molt criticat, sobretot des de sectors conservadors, ha estat la introducció, a Cinquè de Primària, de l’assignatura ‘Cristianisme i Islam: dos móns en contacte’, en què s’ensenyarà la història de les dues religions “des d’una perspectiva laica”, segons Belkace.
