Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Una mica d’història
Enguany celebrem els sis-cents anys de l’arribada de gitanos a la península ibèrica; el govern ha declarat l’any 2025, any del poble gitano i se celebraran diversos actes per commemorar-ho. Un document escrit, el més antic que s’ha trobat, certifica la presència del poble gitano al nostre país el 12 de gener de 1425. Arriben a una península ibèrica repartida aleshores en diversos regnes. Aragó, Castella, Navarra, Portugal i Al Andalus. La seva entrada es produeix pels Pirineus, després de recórrer Europa en el seu viatge que va començar al Punjab (a la frontera entre els actuals Índia i Paquistà); per tant, entren a l’antic Regne d’Aragó (Aragó, Catalunya, País Valencià i Illes Balears). Segons el document, que portava la signatura del Papa Martí V, els havien de protegir perquè eren un grup de peregrins a Santiago de Compostela, un camí que feien bastants grups ja en aquella època.
Evidentment, van tenir la protecció que exigia el document del Papa; ara bé, amb la conquesta de Granada, el 1492, els anomenats Reis Catòlics intenten unificar el territori de l’actual regne d’Espanya. Van conquerir també Navarra, el 1515, i van aconseguir que els seus descendents fossin reis, alhora, de Castella i Aragó. Per augmentar l’autoritat de la monarquia front el poder de la noblesa feudal necessiten una certa uniformitat: la ideologia catòlica ha de ser l’única present; per això cal expulsar (o obligar a la seva conversió) a jueus i musulmans, tot trencant la bona relació intercultural, que diríem ara, que existia i que va ser fructífera en avenços tecnològics i de pensament, entre les tres cultures. Els gitanos es manifestaven com a catòlics però la seva manera de viure, la seva llengua i alguns costums els feien sospitosos.
La primera pragmàtica antigitana es va publicar el 1499. Va ser el començament de les persecucions que va patir el Poble Gitano al llarg dels sis segles que conviu amb nosaltres. Entre les diferents normatives i pragmàtiques reals, unes 250, cal destacar la Gran Batuda de 1749: un projecte criminal que volia eliminar tot un poble; un genocidi segons la terminologia actual. Va ser un precedent del Porrajmos, el segon intent meticulós d’eliminar-los, ara per part del règim nazi. Gitanos, comunistes, discapacitats i jueus van ser perseguits i assassinats de manera sistemàtica. Respecte al poble gitano, la xifra de morts arribà al mig milió segons diverses fonts històriques. La deportació dels gitanos es va fer a cara descoberta en ple dia, sense que a l’opinió pública hi hagués la més petita reacció. Cap de les institucions que encara existien, ni les esglésies d’Alemanya, van fer res més que tenir coneixement d’aquesta gran deportació (1). Una història que no tots els docents coneixen. Una història que, com els traumes de la guerra espanyola, es transmet de generació en generació. Es pot ampliar la informació als panells de l’exposició sobre Història i cultura del poble gitano, elaborada pel Col·lectiu d’Ensenyants amb Gitanos (2).
Aquesta història explica la situació actual. Estereotips i prejudicis bastits al llarg dels sis segles han provocat la marginació o exclusió de gitanos i gitanes de la societat majoritària. Els hem obligat a viure als marges, a treballar en feines poc valorades, a viure en habitatges en pèssimes condicions, a deixar de ser nòmades; han hagut de canviar costums, han perdut gairebé la seva llengua pròpia i quan es va regularitzar l’ensenyament per a tothom van quedar també al marge.
Escolaritzats?
Tot el que ha suportat la població gitana ha marcat i marca la situació escolar d’aquest poble. Com altres minories, ha hagut de passar pels quatre estadis en la seva convivència amb la majoria paia. Ha estat exclosa durant anys, després ha estat segregada quan s’han creat aules o escoles específiques per a ella i, finalment, s’ha intentat que s’integrés al sistema d’ensenyament majoritari. Però hem de continuar lluitant a tots els nivells per aconseguir que estigui inclosa, que les escoles siguin inclusives i l’ensenyament s’adapti a tots els infants i adolescents. Que puguem dir amb total evidència “a la meva escola només hi ha nens i nenes”.
Perquè a les acaballes del segle XX (3), el ressorgiment de les tendències racistes i classistes de la societat, la baixada de la natalitat en general, l’augment indiscriminat de places escolars als centres concertats, l’arribada de famílies des de països pobres i la crisi econòmica han fet que ens trobem amb centres escolars on només s’hi matriculen alumnes gitanos i estrangers pobres. Ens trobem davant d’un repte difícil. L’opinió pública sembla que hi està d’acord. Les administracions intervenen poc per capgirar les tendències. Després d’haver superat la segregació que van representar les aules pont, ara trobem centres gueto que la reprodueixen. Si els guetos es mantenen, qui en surt més perjudicat? Com afavorirem, a la llarga, la relació intercultural entre tots els membres de la societat?
Els aprenentatges representen un petit o gran ascensor social. Qui ha estudiat, encara que no pugui viure del que ha après, té més possibilitats de treballar en feines més agradables i menys marginals
Després de sis-cents anys cal continuar recordant que les diferències no s’han de convertir en desigualtats. Per aconseguir caminar vers la igualtat d’oportunitats és important conèixer l’entorn sociocultural de tot l’alumnat. I promoure relacions en pla d’igualtat. L’escola és un espai on encara es pot tractar tothom en igualtat i equitat; on es pot evitar, en part, que les diferències es converteixin en desigualtats. És necessari conèixer com són per poder acollir-los com els convé i necessiten. Una bona acollida provocarà un retorn, una retroalimentació, que millorarà la relació i ens beneficiarà a professorat i alumnat. Els convé a ells i ens convé als docents. L’acollida implica una bona acció tutorial, la relació en pla d’igualtat amb les famílies -pares i docents volem el millor per a les criatures-, la coordinació amb les entitats de l’entorn proper al centre escolar i amb les institucions del poble gitano.
Els alumnes gitanos poden assolir els mateixos resultats que la resta de companys de l’aula. Hem de reconèixer els drets abans d’exigir els deures: és una norma adequada a una bona convivència entre tothom, que respectarà les diferències existents. L’escola pot compensar les desigualtats? És una utopia necessària. Potser no ho aconseguirem del tot, però caminarem cap a un objectiu beneficiós; farem actuacions que l’afavoriran, que no faran augmentar les desigualtats, com sí que les augmenten altres aspectes de la societat actual: treball, salaris, accés als habitatges… Els aprenentatges representen un petit o gran ascensor social. Qui ha estudiat, encara que no pugui viure del que ha après, té més possibilitats de treballar en feines més agradables i menys marginals.
Tot això sense oblidar que cal canviar per millorar les situacions socioeconòmiques que pateixen la majoria de les famílies gitanes. Sense habitatge i feines dignes es fa molt difícil aprendre. Com dèiem, cal tenir en compte com viuen els nostres alumnes gitanos per adaptar i millorar la nostra actuació. Cal vigilar l’anomenat currículum ocult i els nostres prejudicis i estereotips que bona part del professorat ha interioritzat des de la infantesa, immers en la història que hem comentat.
Avui no hi ha excusa, la història i la cultura del poble gitano estan contemplades dins el currículum prescriptiu. Cal tractar-les a les aules dels centres escolars. Ni la por, el desinterès o els pensaments racistes han d’evitar el seu ensenyament. Hem d’aprofitar l’any del poble gitano per difondre i insistir en allò que cal fer i que no es fa del tot.
La nostra tasca implica fer present a les aules la seva història i cultura mil·lenàries, a les activitats d’aprenentatge de qualsevol matèria o projecte hi hem de fer notar la seva presència, que el poble gitano no quedi invisibilitzat als centres escolars, tal com malauradament passa a moltes instàncies, institucionals o no, del nostre país i dels països europeus.
Que en un proper aniversari la utopia de la igualtat sigui una realitat!
2 https://www.aecgit.org/exposicion/historia-y-cultura-del-pueblo-gitano.html
3 https://diarieducacio.cat/les-families-gitanes-a-lescola-paia/
4 Agraeixo a Jesús Salinas, company d’Ensenyants amb Gitanos les seves aportacions.
El Diari de l’Educació, 2025