Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Joan M. Girona és mestre i psicopedagog, exdirector del Programa d’Educació Compensatòria.
Quan vaig començar a treballar (1973) encara hi havia escoles pont per a gitanos. Aleshores l’escolarització no estava al cent per cent. Quedaven bosses d’infants sense escola i… no tots eren gitanos.
Les famílies gitanes, com passa a famílies d’altres cultures no europees, tenen molt clar que l’educació és cosa seva. A l’escola s’hi va a aprendre números i lletres, a saber llegir, escriure i comptar. A aprendre les eines necessàries per viure i conviure en la societat actual. Potser és una visió reduccionista del paper de l’escola. Però hem de tenir en compte la seva història com a poble i les persecucions que han rebut per part de les societats majoritàries. Encara avui pateixen rebuig racista per part de moltes persones i institucions. No és estrany, doncs, que tinguin prevenció davant l’escola paia. Veuen la necessitat d’aprendre per poder viure a la nostra societat, però tenen por de perdre la seva identitat gitana, els seus costums o valors.
Aquesta por s’ha matisat bastant però no ha desaparegut. “Tant de bo l’escola tingués tanta influència”, els contestava jo si venia al cas. L’escola no pot canviar del tot la influència de les famílies –per sort!-. És difícil quantificar-ho en xifres però l’escola sola no pot canviar hàbits, actituds, cultures, costums dels seus alumnes. La influència dels centres escolars es mou, segons les circumstàncies, entre un 15 i un 23%.
“He de canviar de domicili, em pots aconsellar una escola? Però no la X perquè allà la majoria són gitanos”.
Direu que és una frase d’una família paia: us equivoqueu. És d’una família gitana pels quatre costats. Si fa quaranta anys hi havia escoles pont, avui (2014) hi ha centres guetitzats, on només hi trobem infants gitanos o d’altres minories en situació socioeconòmica precària.
Podríem reflexionar sobre l’existència dels centres gueto a primària i secundària. Poden ser educatius aquests centres? Des d’un punt vista intercultural, que implica una barreja i relació entre les persones que conviuen en una societat, hem de contestar que no. Si no hi ha presència de totes les cultures de l’entorn aquell centre no podrà dur a terme, amb possibilitats d’èxit, la seva tasca. Això no vol dir que hàgim d’abandonar els alumnes que han quedat en aquestes escoles o instituts, però hauria de ser una prioritat, de tots els implicats en les tasques educatives, la lluita per evitar i eradicar els guetos escolars.
Hi ha un altre element important a esmentar. Tota la normativa d’admissió d’alumnes als centres i de matriculació està basada en el suposat dret a escollir centre per part de les famílies. Importants juristes posen en qüestió aquest dret. No està recollit a la Constitució. Tots els centres sostinguts amb fons públics (aquí s’inclouen els concertats) han de servir per escolaritzar a tots els nens i nenes que ho necessitin. L’administració és qui ha de decidir com fer-ho. Això tindria importants repercussions en la formació o no de guetos.
Entre la població gitana, malauradament, a voltes es barregen aspectes culturals i aspectes de marginació. És bo intentar separar-los, esbrinar tot allò que és degut a les condicions de vida, als aspectes socioeconòmics de les famílies i que tenen poc a veure amb la cultura gitana. Arribar tard al matí, no rentar-se… no són trets culturals, són conseqüència de les condicions d’habitatges o dels hàbits familiars. Hi ha el perill que els mestres barregem el que és cultural amb el que és fruit de la marginació, de les condicions de vida insalubres… i que els infants i les seves famílies facin servir la seva identitat ètnica per justificar els mals usos, per evitar esforçar-se per superar-los… anem bruts perquè som gitanos, no treballem gaire, ens barallem perquè els gitanos són així: no hem d’acceptar aquestes excuses, aquestes mentides. Ells i elles són els primers de saber-ho, que són excuses. Altra cosa és que vivint en barris suburbials amb pocs serveis, amb poca relació amb altres persones, amb la sensació de sentir-se exclosos de la societat majoritària en tots els aspectes, s’abandonin i adoptin una manera de viure marginal, que sumin aspectes culturals a aspectes de la precarietat i costi diferenciar-los. Una posició de victimisme, de dependència, buscant l’ajuda sense esforç per canviar les situacions… una posició que els pot fer perdre trets identitaris importants, no sentir-se orgullosos de ser gitanos…
Integració o assimilació. La paraula integració fa de mal definir. Hom la confon fàcilment amb assimilació. Algun gitano m’ha explicat que ell (i la seva família, naturalment) no es vol integrar. Les experiències que ha viscut l’han fet veure que moltes vegades confonem els termes, intencionadament o no. “Quan sàpiguen comportar-se de la manera que nosaltres volem aleshores els donarem habitatges dignes”. Amb aquesta expressió s’han justificat endarreriments en els plans d’habitatge social. Amb aquesta justificació s’han retardat escolaritzacions de nens i nenes que després han estat molt difícils i, a voltes, han fracassat. Abans d’exigir els deures cal reconèixer els drets, i no al revés.
Al segle XXI, el poble gitano encara rep un rebuig general per part de la majoria de la societat. Segueix sent difícil acceptar els diferents. El rebuig i la situació socioeconòmica precària de gran part del col·lectiu gitano fa que els seus membres segueixin vivint amb inseguretat i amb dificultats d’adaptació. Els infants ho acusen a les escoles. Els costa més centrar-se i estar en disposició d’aprendre. Després diran que són menys intel·ligents. La societat gitana no s’ha desresponsabilitzat de les seves obligacions. La família és realment qui educa els fills en tots els aspectes, l’aportació escolar és subsidiària: aporta aquells elements necessaris per viure i conviure a la societat on estem tots immersos. La societat paia està acostumant-se a delegar les responsabilitats educatives als professionals de l’ensenyament. L’escola no és l’únic element educatiu o informatiu de la societat actual, és un element important, però no l’únic, ni segurament el més important d’avui dia, en una societat dominada pels mitjans d’informació.
Les famílies gitanes potser han tardat una mica a veure la necessitat d’escolaritzar els fills a les escoles paies. Als darrers anys, però, s’ha aconseguit avançar molt. El canvi propiciat per la logse va complicar un xic les coses. Als 14 anys un gitano o gitano ja és gairebé adult. Per què ha d’anar a estudi amb nens i nenes? Ja costava que tots els infants gitanos acabessin l’egb fins els 14 anys, ara costa més que acabin l’eso amb setze. Una diferència cultural que afecta el procés maduratiu i que té repercussions en la convivència escolar. No és senzill lligar els interessos d’uns quasi adults, que ja estan amb capacitats de buscar-se la vida o de buscar parella, amb uns adolescents que aprofitant-se de l’allargament d’aquesta etapa a la cultura majoritària, encara no tenen cap responsabilitat en les seves vides.
Des que els infants gitanos es van escolaritzar de manera majoritària als anys 60, s’ha recorregut un llarg procés, no sempre amb èxit. De les aules i escoles pont hem passat als centres gueto dels nostres dies.
A les acaballes del segle XX, el ressorgiment de les tendències racistes i classistes de la societat, la baixada de la natalitat en general, la implantació de la reforma educativa prevista per la logse, l’augment indiscriminat de places escolars als centres concertats, l’arribada de famílies des de països pobres i la crisi econòmica han fet que ens trobem amb centres escolars on només s’hi matriculen alumnes gitanos i estrangers pobres. Ens trobem davant d’un repte difícil. L’opinió pública sembla que hi està d’acord. Les administracions no intervenen per capgirar les tendències.
Els guetos es mantenen. Qui en surt més perjudicat? Com afavorirem, a la llarga, la relació intercultural entre tots els membres de la societat catalana?