Entrevista

Nora Pàmies Ricart (actriu, 11 anys): “Una política dolenta basada en guerres no porta enlloc”

Durant el mes de febrer i març l’espectacle El Barquer de Jez Butterworth va estar amarrat al Teatre Lliure de Montjuïc. Una producció, dirigida per Julio Manrique, que aborda el conflicte d’Irlanda del Nord dels anys vuitanta i que ha estat tot un èxit de públic i crítica.

A banda de la posada en escena, el què ha fet diferent aquest espectacle són els 21 actors i actrius que hi han participat donant vida fins a tres generacions de la família Carney i altres, a més de tot l’equip tècnic i de producció. Una proposta complexa d’organitzar, però que ha deixat empremta a tots els que hi han participat. Especialment, a les quatre actrius més joves que han donat vida a dues de les filles dels Carney, l’Honor i a la Mercy. Avui hem volgut entrevistar a dues d’elles, l’Elena Salvat Miguel en el paper d’Honor i la Nora Pàmies Ricart en el de Mercy.

L’Elena té 8 anys, és la més petita d’aquesta producció del Teatre Lliure, i fa 3r de Primària a l’escola Nausica de Barcelona. I la Nora Pàmies Ricar té 11 anys i fa 6è de Primària a l’escola Tàber de Barcelona. Totes dues es declaren amants del teatre, i després d’aquesta experiència, que han viscut amb gran entusiasme, esperen poder tornar a escena ben aviat.

Quant fa que feu teatre? Què és el que més us agrada d’aquesta disciplina artística?

Nora Pàmies: En el meu cas, fa dos anys que faig classes de teatre a l’escola La Saca de Mataró. Però tota la meva vida he anat al teatre perquè els meus pares són actors.

Elena Salvat: Jo des dels 5 anys faig teatre com a extraescolar a la meva escola. He fet moltes obres de teatre des del Peix irisat, La clau màgica, una Blancaneu modera, i ara estem preparant l’obra de Snoopy.

Com us vau assabentar del càsting d’El Barquer? I com va ser? 

Nora: El va trobar el meu pare. Primer, ens van demanar un typeself,que és una autopresentació. Vaig superar aquesta part i aleshores ens van fer venir aquí al Lliure a representar un parell d’escenes i cantar una cançó. I em van escollir! Jo he fet més càstings de cinema i pel·lícules, però aquesta és la primera cosa professional de teatre que faig i n’estic molt orgullosa.

Elena: La mare d’una amiga meva ens va avisar que al Lliure preparaven una obra i que necessitaven nenes d’entre 8 i 12 anys. Jo em vaig apuntar, convençuda que no m’agafarien, però vaig anar superant totes les fases i aquí estic.

I els assajos? Gairebé 20 persones, tres generacions dalt d’un escenari. Com us organitzeu? 

Nora: Els assajos van començar l’1 de desembre. El primer dia vam llegir l’obra sencera i va ser molt pesat, però els dies que van venir després ja van ser una altra cosa. Jo no vull que s’acabi!  

Elena: Jo tampoc! Ens fa molta pena! El primer dia va ser molt avorrit és cert. Però en acabat tot ha estat molt divertit. Cada dia hem sopat aquí, dalt de l’escenari, som com una família de tres generacions de veritat. Això sí, el menú ha estat sempre el mateix: gall d’indi, amanida, bròquil i puré de patata.

Nora: Ens organitzàvem molt bé. Els assajos els fèiem tots barrejats. Quan assajàvem ens barrejàvem tots, les tres generacions, i ens hem entès molt bé. Sobretot amb els qui s’apropen a nosaltres per edat com la Lua, la Sara o el Max. Però també m’ha agradat molt conversar amb les més veteranes, l’Imma Colomer o l’Anna Güell.

De fet, vosaltres ,com que sou “petites” us heu dividit les funcions amb dues actrius més. Com ho heu portat? Hi ha algú dins equip del Lliure que us cuida i us mima especialment?

Elena: Bé! Actuem tres cops a la setmana cadascuna, perquè dilluns no hi ha funció. Jo faig duo amb la Nora, i la Bruna Luz i la Bruna Armengol són l’altra meitat. Cada setmana fem nou hores de funció en total. Jo he estat molt bé, a banda d’actuar també hi ha temps per jugar a jocs de taula i fem molta broma darrera l’escenari.

Nora: Hi ha setmanes que hem actuat uns dies i unes altres uns altres. A vegades sí que hem tingut dues funcions seguides. Però ho hem portat bé! Són tres hores de funció, en tres actes. Però hi ha parts que no hi som i estem a la sala Miralls que és el backstage del Lliure.

Ens hem organitzat molt bé amb la família. Però de fet, hem tingut la Martina i la Mara, elles han estat les nostres referents dins l’espectacle, ens han acompanyat molt tant en els primers dies com els dies de funció. Elles ens cuiden i s’encarreguen que estiguem bé.

És cert que acabeu sopant, estudiant o fent deures, i gairebé marxeu amb el pijama posat del teatre?

Nora: Sopem mentre fem l’obra, però és cert que si sobra menjar podem acabar de sopar a la sala Miralls del teatre. Però acabem fent tota una festa darrera. Fins i tot, un dia que hi havia partit vam acabar fent una bandera del Barça. Ens agrada parlar i jugar a jocs de taula. Els deures, que va! Els preferim fer a casa per així gaudir al màxim d’aquest moment tan especial que vivim, i que és únic i irrepetible. 

Elena: I marxar en pijama, que va! Si no és pas nostre aquest pijama! Forma part del vestuari i no ens el podem pas endur perquè s’ha de cuidar per si mai tornen a fer l’espectacle. Però ara que ho dius, potser sí que m’agradaria endur-me’l de record.

Nora: Cert! Jo em quedaria amb uns pantalons molt xulos, però no em deixen. Si volen tornar a fer l’obra amb nosaltres potser hauran d’agafar un número més gran de sabates que els peus ens creixen de pressa!

Acabeu tard a la nit i l’endemà cap a l’escola puntual. Us ha estat difícil aguantar el ritme?

Elena: Ens venen a buscar els nostres pares en cotxe, i entre que sortim i no, jo arribo a casa cap a les onze i poc. Però encara m’haig de rentar les dents i posar-me el pijama. A vegades hi ha dies que m’adormo al cotxe i tot. Però l’endemà cap a l’escola sense cap problema.

Nora: Sí que arribem tard a casa, però ho hem portat prou bé. Jo arribo tan emocionada a casa que a vegades em poso a llegir perquè si no em costa adormir-me.

Com ha estat fer d’Honor i Mercy? Què és el què més us agrada dels vostres personatges? Tenen alguna cosa en comú amb vosaltres?

Les dues a la vegada: Ens ha agradat molt ser aquestes germanes!

Nora: La Mercy no té res a veure amb mi, ella és molt curiosa i jo en realitat soc més aviat xafardera. M’agrada escoltar les converses dels altres. No em va costar gens aprendre’m el paper. Al 5è assaig ja m’ho sabia tot.

Elena: És cert, no necessitem el guió, ja no el portem mai al teatre!

Us imagineu haver viscut en la seva època i en un país com Irlanda dels anys 80-90. Us han fet una mica de classe magistral per entendre aquell moment?

Elena i Nora: No!!!

Nora: No perquè vivien en un conflicte, eren els anys vuitanta i la veritat m’agrada més l’època en què visc i també la moda actual.  El que sí que és xulo és que eren molts germans i s’ho passaven molt bé. Jo no tinc germans i després de l’espectacle els trobaré a faltar molt. El que no entenc és com quedaven abans sense whatsapp, les cartes sempre arriben massa tard!

Elena: Ells viuen en una granja i jo soc més de ciutat. Jo tinc un germà més petit i és molt pesat. Però no pateixis Nora a mi em tindràs sempre!

A nosaltres no ens han parlat massa del moment històric que explica l’espectacle. Sí que és cert que abans que nosaltres féssim el primer assaig, va venir un periodista (Antoni Batista) i va fer una xerrada sobre el conflicte d’Irlanda a tots els altres.

Expliqueu-me alguna anècdota que es pugui explicar?

Elena: Ostres, sí! En un espectacle una senyora del públic es va desmaiar, per sort hi havia metges a la sala i de seguida la van cuidar. Es veu que passa molt això al teatre.

Nora: Un dia, el Max li va fer una broma al Jan, i van gravar-ho en vídeo. I un dia també es va activar, sense voler, el micro d’un actor que estava al backstage i es van sentir a la sala del teatre. Ens vam posar tots molt nerviosos en notar-ho, però, res, va ser un moment.

I després d’El Barquer que passarà? Què us agradaria fer, continuareu fent teatre professional o descansareu durant un temps?

Nora: Ens ha agradat molt participar aquí i volem continuar fent coses, televisió o un musical! Crec que l’últim dia farem un pica a pica de final de funció.  

Elena: Nosaltres continuaríem, no estem gens cansades. Seria súper que a l’última funció féssim alguna cosa graciosa, posant-se un bigoti o alguna cosa així. Segur que la gent es pixaria de riure.

Últimament, els nens i nenes van prenent més lloc en la societat. Així ho demostra El Barquer, els nens i nenes també poden fer teatre professional. Quines coses creieu que els adults no veuen que els infants són capaços de fer?

Nora: Cert, ens han fet moltes entrevistes! Més que als actors principals. A mi m’agradaria dir que en lloc de fer-ho només tres dies a la setmana som totalment capaces d’actuar cada dia.

Elena: Sí, i tant! Podem fer-ho cada dia, potser no un espectacle de tres hores, però un d’una hora i mitja sí! Ho podríem fer quatre mesos més, però ja s’acaba i ens fa molta pena.

Nora: Jo també vull aprofitar per dir, i em dirigeixo als meus pares sobretot, que puc anar sola pel carrer. Si soc gran per quedar-me sola a casa, també puc anar sola pel carrer. Les meves amigues tornen soles a la tarda i jo també vull! Soc perfectament capaç i també prou valenta. No em fa falta cap cangur.

El Barquer parla d’un conflicte bèl·lic. En l’actualitat, n’hi ha forces i també discrepàncies polítiques. Què creieu que està passant? On està la solució?

Nora: Jo a tota aquesta gent que es dedica a fer guerres els diria que ho deixin estar, que la gent vol ser feliç. La solució per a mi és ser amable, i ja està, les guerres continuen existint perquè hi ha gent dolenta. No els entenc!

La política és important perquè el món estigui bé, però fer una política dolenta basada en guerres no porta enlloc. Aquests que volen fer guerres, jo els diria que juguin una partida d’escacs, dòmino o un partit de futbol i facin apostes sobre qui guanya i qui perd què. Però que juguin ells, la resta de gent vol estar tranquil·la.

Elena: El món sempre ha estat injust, les guerres no haurien d’existir perquè sempre fereixen a gent. La vida hauria de ser calmada i feliç. Baralles petites sempre n’hi ha, però aquestes més grans amb armes i tot, no n’hi hauria d’haver, perquè no serveixen per a res, només fan mal.

Com us imagineu en un futur? Us agradaria tornar al Lliure com a actrius?

Nora: A mi m’encantaria, jo vull ser actriu i vull ser-ne especialment de musical. Però soc conscient que costa molt poder dedicar-se a aquesta professió. I la veritat és que espero que pugui viure fent d’actriu. Si no, vull ser arquitecta. El que tinc clar és que m’ho he passat molt bé i vull continuar actuant.

Elena: Ai, la Nora i jo hem pensat a fer una sèrie juntes. Serà per a totes les edats. Però encara no hem acabat de decidir el títol. I sí que vull continuar sent actriu! M’ho he passat molt bé aquí i no vull que s’acabi.