El 28,2% dels alumnes estrangers (de primera o segona generació) de 4t d’ESO que estudien a Espanya no creuen que els seus professors tinguin cap expectativa sobre la seva continuïtat en els estudis. És a dir, tenen la percepció que el sistema no els considera aptes o valuosos, i que els convida a marxar. Un segment dels alumnes espanyols també té aquesta percepció, però és el 13,7%, i per tant hi ha una diferència de 15 punts entre un grup i un altre. Això conclou un estudi del grup EMIGRA de la UAB (Grup de Recerca en Educació, Migracions i Infància), que s’emmarca en un projecte europeu sobre abandonament escolar i sobre el qual aquest diari ja va informar fa un temps.
Menys de la meitat dels alumnes immigrants de primera i segona generació arriben al batxillerat. En concret, només ho fan el 27,6% dels nois i el 46,3% de les noies, mentre que el batxillerat és el primer destí escollit pel 61,1% de l’alumnat autòcton. Així ho constata un estudi sobre la transició a l’educació postobligatòria elaborat pel Centre d’Estudis Demogràfics a partir de l’anàlisi de la trajectòria de l’alumnat de Catalunya nascut el 1998 entre els cursos 2013-2014 i 2015-16. A grans trets, s’observa que l’alumnat d’origen estranger representava una quarta part del total, però en canvi, pel que fa a l’abandonament escolar prematur, passava a ser una tercera part del total.
I encara un altre estudi fet per dos investigadors de l’IAE-CSIC i de la City University of New York sobre l’evolució de l’alumnat estranger a Espanya observa que va augmentar molt durant la primera dècada dels 2000 (del 2% a l’11% de l’alumnat, aproximadament) i que va tendir a concentrar-se en centres públics, a la vegada que es produïa un efecte anomenat native-flight. Aquest fenomen, que també es produeix en altres països receptors de molta immigració, suposa que un segment de famílies natives amb fills a la pública els canvien a la concertada amb l’objectiu d’accedir a escoles amb menor concentració d’alumnat d’origen forà. Mentre que l’any 2000 els centres privats i concertats espanyols acollien el 34% de l’alumnat nascut a Espanya, entre els anys 2008 i 2012 aquest percentatge es va elevar fins a arribar al 36%, si bé en els anys posteriors va baixar una mica com a conseqüència de la crisi econòmica.
Racisme i retallades
Sílvia Carrasco, Jordi Bayona i Lídia Farré, tres dels autors d’aquests estudis han passat aquest matí pel Palau Macaya, convidats per l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, per parlar sobre educació i immigració. I en el que principalment han coincidit ha estat en el fet d’alertar sobre les conseqüències de seguir per un camí que condueix una part significativa de l’alumnat d’origen migrant a l’abandonament escolar prematur, és a dir, a no seguir cap més estudi després de l’etapa obligatòria. “Es podria acabar produint una estratificació ètnico-social del nostre jovent, i això seria terrible”, opina Sílvia Carrasco, per a la qual el fenomen té un rerefons racista. “Ningú és racista, però estem naturalitzant que sobretot desapareguin del sistema educatiu els alumnes de l’Àfrica subsahariana”, diu Carrasco, segons la qual en cap estudis s’observa que les famílies d’aquests alumnes no donin importància a l’educació.
Per aquesta investigadora de la UAB, el professorat fa el que pot i “les retallades han estat letals”, com per exemple en aules d’acollida, un recurs que, segons ha explicat, no sempre s’havia usat bé, però que ha anat desapareixent “a mesura que ha semblat que la immigració no era tan massiva” (una impressió errònia, ja que, segons ha puntualitzat Jordi Bayona, a partir del 2018 la immigració ha assolit els mateixos nivells que durant el període previ a la crisi del 2008). Carrasco també ha apuntat els dos factors de protecció determinants a l’hora de prevenir l’abandonament escolar: la vinculació amb l’escola i la percepció de suport docent, d’aquí que part dels estudis del seu grup de recerca es basin en qüestionaris d’autopercepció. No obstant això, també ha subratllat que per a l’alumnat d’origen estranger el fet de graduar l’ESO és un factor de protecció superior al de l’alumnat nacional.
El retorn social de l’educació
Jordi Bayona també ha parlat del risc de tendir “a una societat estratificada no només per classe sinó també per origen”. I per això l’estudi sobre la transició a la postobligatòria que ha elaborat amb el també demògraf Andreu Domingo insisteix que “calen polítiques específiques que centrin l’atenció en col·lectius concrets i que incloguin l’entorn familiar, tant per als alumnes nascuts fora d’Espanya com entre els descendents nascuts aquí, si no volem perpetuar cap als descendents els desavantatges causats pel procés migratori dels progenitors”.
Com Carrasco i Bayona, Lídia Farré ha insistit en la necessitat de millorar l’orientació que reben els alumnes. I, sobretot, en la necessitat d’invertir en l’educació pública, més encara en l’actual situació de crisi econòmica derivada de la pandèmia, ja que “és una de les eines més potents que tenim de combatre l’increment de les desigualtats socials entre les generacions més joves”. Lídia Farré ha recordat que altres estudis que han indagat sobre el retorn social de l’educació conclouen que com més forta i equitativa és l’escola pública menys conflictiva i més acollidora és aquella societat.
