Entrevista

«Seria un èxit que el Ministeri i les CCAA consensuessin els mínims del nou currículum»

Catedràtic emèrit de Psicologia Evolutiva i de l’Educació a la Universitat de Barcelona, César Coll (Benicarló, 1950) va tenir un paper protagonista en l’elaboració de la LOGSE. De nou un govern socialista ha comptat amb la seva experiència per col·laborar en la posada en marxa d’una llei orgànica d’educació. En aquest cas, amb la finalitat de concretar —al costat d’altres sis experts— una proposta curricular que doni un cop de timó definitiu a l’ensenyament obligatori a Espanya. Coll va ser elegit per la ministra Celáa per donar a conèixer, fa unes setmanes, la proposta davant l’opinió pública. Parlem amb ell sobre els seus punts bàsics i els molts reptes que enfrontarà fins a provocar un canvi pedagògic profund.

Altres membres del grup d’experts m’han comentat que, per trajectòria, et vas erigir en líder natural, o ells t’hi consideraven. T’has sentit així?

No, m’he sentit bé, sense més. Ha estat un treball apassionant i enriquidor, amb gent de disciplines i tradicions diferents. Discutim molt, ja que algunes coses no les vèiem igual, i ens va costar —en el bon sentit— arribar a una proposta unificada i conjunta.

On es van fer més evidents les discrepàncies?

Potser en el mateix concepte de competència. Tots estàvem d’acord que l’enfocament competencial havia de ser la clau de la proposta. Però hi ha qui dona —en el grup i a nivell general— més importància al component d’execució, acompliment i avaluació, mentre que uns altres se centren en els coneixements i sabers que és necessari adquirir i mobilitzar per actuar de manera competent. I també estem (jo m’incloc) els qui posem el focus en el context en el qual es desenvolupa una competència, en com cristal·litza en pràctiques determinades.

Vau aconseguir donar amb una definició de competència que us permetés avançar i no perdre-us en debats abstractes, de tall epistemològic, què és coneixement, etc.?

No com a tal, encara que sí de manera implícita. Proposem concretar els aprenentatges essencials cap a un perfil de sortida en el qual se sintetitzen les competències clau que detalla la UE. I que aquest perfil, al seu torn, permeti afrontar els reptes del segle XXI. També instem a abordar les competències específiques de cada àrea o matèria, definides pel que fa a tipus d’actuacions (depenent de cada situació, la qual cosa remet al context) i als sabers disciplinaris imprescindibles per poder desplegar cada actuació.

En aquests sabers essencials de cada assignatura, s’inclouria contingut pur: dates, noms…?

Fas bé de preguntar, ja que moltes vegades utilitzem el mateix terme per parlar de coses diferents, o parlem del mateix utilitzant termes diferents. Els aprenentatges essencials es defineixen en termes de competències. Però una competència, tal com nosaltres l’entenem, implica, entre altres coses, la capacitat de mobilitzar una sèrie de coneixements o sabers que cal adquirir abans. I aquests sabers —disciplinaris o contextuals— poden ser de tipus molt divers: factuals, conceptuals, procedimentals, axiològics…

En aquest vessant més factual, fins i tot memorístic, de fets, dades…, qui ha de seleccionar els sabers associats a cada disciplina?

L’important és que en un enfocament competencial canvia el punt de partida. Ja no parteixo d’una selecció dels sabers a aprendre, sinó de quines competències vols ajudar l’alumnat a adquirir, sense perdre mai de vista cada situació, el context en el qual es vol ensenyar a actuar de manera competent. Llavors arriba el moment de preguntar-se quins continguts d’Història, Química o Matemàtiques em fan falta.

I aquesta decisió la pren en última instància el centre o fins i tot el professor?

T’agraeixo, de nou, la pregunta, perquè de vegades, pel que llegeixo en els mitjans, observo una certa confusió. Nosaltres hem fet una proposta al Ministeri perquè sigui qui elabori els ensenyaments mínims. Després les conselleries han de desenvolupar els seus currículums. I com a novetat de la Lomloe s’estableix que s’ha de deixar marge de maniobra, una autonomia perquè els centres puguin ajustar el currículum al perfil del seu alumnat.

Perquè aquests ensenyaments mínims gaudeixin d’estabilitat, o no siguin desvirtuats en la quota curricular que correspon a les CCAA, caldria aconseguir una mena de pacte d’Estat?

L’ideal seria que no les decidissin unilateralment els tècnics del Ministeri, sinó que tinguessin en compte les aportacions de les CCAA. Seria un èxit aconseguir —i per tant cal intentar-ho— que tots dos es posessin d’acord sobre uns ensenyaments mínims consensuats. S’evitaria la temptació que les conselleries no deixin marge curricular als centres. I que, en l’àmbit estatal, arribi un nou govern i vulgui canviar-ho tot.

En aquest consens haurien també de participar els partits de l’oposició? I la comunitat educativa: pares, professors…?

El problema del currículum no és tant polític com tècnic i social. Els mínims remeten a la mena de persona i societat que volem. I això no ho poden decidir els partits polítics. Ni ha de ser el fruit d’una negociació política, sinó el resultat de —o almenys anar en paral·lel amb— un debat social molt ampli sobre com volem educar perquè els nois i noies puguin enfrontar amb les màximes garanties possibles els reptes actuals, que no són pocs.

El currículum no ha de ser fruit d’una negociació política, sinó d’un debat social molt ampli sobre com volem educar perquè els nois i noies puguin enfrontar amb les màximes garanties possibles els reptes actuals

I és possible deslligar l’element polític de preguntes com quina mena de societat volem? Fins i tot encara que hi hagi acord sobre l’enfocament competencial, hi haurà qui doni prioritat a competències més utilitaristes des d’una òptica laboral, uns altres a aquelles que afavoreixen una ciutadania compromesa…

Cal distingir diversos nivells. Un, el que pensem que hauria de ser. Un altre, el que pensem que passarà. I un altre, com abordar el procés perquè el que finalment passi s’acosti el màxim possible al que ens agradaria que passés. Ens agradaria que hi hagués un debat amb aportacions de tots. I que al final, si hi ha propostes contraposades, els mecanismes democràtics dilucidin. L’important és no oblidar que no es tracta d’arribar a un acord sobre tot, sinó sobre el mínim imprescindible. El consum responsable, per exemple. Un dels elements del perfil de sortida: l’alumne, quan acaba l’ensenyament obligatori, ha de ser competent per consumir amb responsabilitat en diverses situacions. Després caldrà veure què fiquem aquí dins, però m’acontentaria que ens poséssim d’acord sobre aquest mínim.

Però la mateixa idea de consum responsable admet interpretacions molt diverses. I podria suscitar rebuig entre alguns que diguin “ja estem adoctrinant amb missatges ecologistes, dient als xavals que han de consumir menys”, etc.

Si ho plantegem com a qüestions concretes, segur que és més fàcil posar-se d’acord. En l’alimentació, per exemple. Que un alumne de Primària sàpiga que no pot inflar-se a caramels o agafar una rebequeria quan se li diu que no pot menjar més. Que estigui acostumat a consumir aliments saludables. I que sàpiga sobre productes animals i vegetals, les seves propietats alimentoses. El que parlàvem abans de la selecció dels continguts, que no venen de la química, la biologia o la botànica, sinó de la necessitat de saber això per poder consumir de manera responsable.

Han tingut èxit altres països en l’articulació d’un currículum estable a partir d’uns reptes i les seves competències associades?

Els currículums de la majoria de països parteixen actualment, amb una denominació o una altra, de reptes i competències. Trobaràs més o menys els mateixos elements de referència a Suècia, Finlàndia, Gal·les, Escòcia, Portugal…

Seria bo que existís un organisme en la mida del possible independent, despolititzat, que definís i actualitzés els mínims del currículum?

A Finlàndia ho tenen molt ben establert. Aquest organisme revisa, introdueix canvis a poc a poc, sense fer una revolució, amb continuïtat. Soc partidari que a Espanya es creï un organisme tècnic, lògicament vinculat a les instàncies que prenen decisions —perquè si no, no serveix per res— però no dependent. I que no elimini la part imprescindible de debat social sobre qüestions curriculars i educatives en general. La seva funció no seria, des del meu punt de vista, dir quin és el currículum, sinó proporcionar criteris i dotar de coherència al debat.

Tornant a la qüestió d’una major autonomia de centres, un canvi imprescindible perquè funcioni un enfocament competencial contextualitzat. Ets optimista respecte a la voluntat de les CCAA d’augmentar-la considerablement?

Sí, però per això, insisteixo, el Ministeri s’ha d’atenir realment al mínim, i que aquest mínim gaudeixi de consens. Almenys per no donar excusa a les CCAA de sobrecarregar la part que els correspon perquè el Ministeri no ha posat tal o tal cosa. Una vegada es compleixi aquesta condició, és difícil saber què farà cada comunitat autònoma. Suposo que hi haurà de tot. Però tinc una certa confiança perquè la realitat és tossuda. Tots coneixem centres que, amb una normativa i uns currículums sobrecarregats, rígids i inflexibles, han trobat maneres d’organitzar el seu treball ajustant-lo a les necessitats del seu alumnat. No mentint, però si afinant els tràmits burocràtics. Cal ser molt cec per no veure que això és una realitat, que és absurd obligar a complir coses que no es compliran.

La pandèmia ha relaxat el pistó dirigista, amb les administracions —desbordades en l’excepcionalitat— deixant fer (potser més que mai) als centres. I aquests han respost, ideant solucions noves, prenent les regnes per respondre a desafiaments inèdits.

La temptació de tornar a la normalitat, entesa com “això d’abans”, es donarà. Els col·lectius de professors, en general els que estem en això de l’educació, hauríem de ser molt bel·ligerants. Cal reivindicar que, en un context de menor dirigisme, s’ha donat una resposta molt satisfactòria. La nova normalitat ha de construir-se a partir del que s’ha après, aprofitant l’impuls.

Aquest enfocament competencial també suposa un desafiament per aquests centres i professors instal·lats en la comoditat de la tradició. Alguns inspectors, col·lectiu de vegades tan injuriat, comenten que l’autonomia cal demanar-la, i no tots ho fan.

Hi estic d’acord. Com més obert és un currículum, més necessàries són polítiques de desenvolupament curricular que ofereixin a centres i professors recursos i formació. Hi haurà docents que necessitin que se’ls digui com han de fer les coses. Però altres no. I això és un canvi fonamental. Perquè no sigui un fracàs, un currículum que aposta per l’autonomia de centres també ha d’apostar per l’acompanyament al professor, pel suport perquè se senti segur en aquest camí. Una cosa és obligar i una altra acompanyar però animant al professor al fet que prengui la iniciativa, traspassant progressivament el control.

No sembla senzill treballar per competències en una classe amb 30 i escaig alumnes, cadascun amb ritmes i interessos diversos. Hauria de mantenir-se la baixada dràstica de ràtios que ha comportat la pandèmia?

De nou, aquí la tornada a la normalitat no hauria de significar tornar al d’abans. Els centres més innovadors, els que ja treballen per competències i han dut a terme el canvi metodològic que això implica, coincideixen a assenyalar el que més necessiten: temps. I més temps significa ràtios menors. És una reivindicació professional bàsica. Si vols coordinar-te, fer un seguiment de l’alumnat, utilitzar metodologies que fomentin l’exploració, la indagació, la col·laboració… Tot això requereix temps.

Un altre dels grans desafiaments de l’enfocament competencial és la seva avaluació. Sembla més senzill avaluar quan es treballa sota el paradigma transmissiu, demanant bàsicament a l’alumne que memoritzi contingut pur.

Diria dues idees clau. La primera és que una competència mai s’adquireix del tot. Sempre es pot millorar, ampliar, connectar. Oblidem-nos, si se’m permet l’expressió, que un 10 en tal competència significa que ets la repera. La segona, relacionada amb l’anterior, és que sempre cal avaluar-la en context, requerint preguntes com per a què o amb qui. Fer-ho en general no té sentit, per molta rúbrica o portfoli que s’utilitzi.