Fa més d’onze anys que vaig canviar les funcions docents, temporalment, per les sindicals. En aquest temps he viscut l’època de l’austeritat extrema, amb l’excusa de fer front a la crisi econòmica generada pel capitalisme especulatiu. Van ser uns anys amb els divendres (de dolor) del Consell de Ministres, que es combinaven, amb cruel precisió, amb els dimarts del Consell Executiu del Govern de la Generalitat. Després van venir els anys, encara vius, on tota l’activitat política es centrava en el procés independentista i en la seva repressió. Per si no n’hi havia prou, va tocar la gestió de la primera pandèmia que hem viscut la nostra generació: transformació immediata d’un sindicat presencial a telemàtic, protecció de les treballadores davant la paralització de l’activitat, educació telemàtica d’emergència, preparació de la tornada a les aules…
Han estat uns anys entretinguts, amb moltíssimes experiències però amb poques satisfaccions sindicals. I justament quan s’acabava la meva etapa sindical a la Federació d’Educació de CCOO m’arriba el nostre company Charlie per explicar-me que a L’Hospitalet tancaran una petita escola concertada de barri obrer. Justament quan estàvem acabant el nostre procés congressual, amb tota la feinada que comporta, més la gestió diària d’altres assumptes… Haig de reconèixer que vaig pensar que algun motiu hi hauria per tancar una escola amb l’acord del Departament d’Educació i la mateixa titularitat del centre. Quan m’explicava el Charlie, a més a més, que hi havia un problema amb l’edifici, que era propietat de l’Arquebisbat i que reclamava un lloguer que no li pagaven, i que semblava que hi havia problemes estructurals a l’edifici, haig de reconèixer que em vaig sentir sobrepassat i que no m’hi vaig posar com hauria calgut.
Però el millor que tenim les CCOO és que quan els màxims dirigents no som capaços de veure les coses clares, tenim sindicalistes gegants que no es donen per vençuts. Així que el Charlie es va ajuntar amb l’Ernesto, exdirigent nostre ja jubilat, que per acabar-ho d’adobar havia estudiat en aquella escola, i amb la Liliana, la responsable de CCOO a L’Hospitalet, a la qual fins aleshores només coneixia per les xarxes socials, per fer-me veure que el problema d’escolarització al barri era molt greu. Ja només faltava que s’hi afegís l’Àngel per analitzar d’urgència la resolució de tancament de l’Escola i fer-me veure que no s’estaven complint els requisits legals i presentant una queixa davant del Síndic de Greuges, que setmanes després reforçava la nostra argumentació. Sumem després la constatació per part del Jose dels efectes laborals gravíssims sobre gairebé 40 treballadores que la patronal no garantia reubicar a cap altre centre. Unes treballadores que no estaven afiliades al nostre sindicat i que en les eleccions sindicals s’havien presentat amb unes altres sigles, però que ara es sentien desemparades. I l’Aran, sempre pendent de com podia ajudar i implicar més gent en la lluita.
Quan el Charlie em va posar al dia del cas em vaig sentir sobrepassat i no m’hi vaig posar com hauria calgut, però el millor que tenim les CCOO és que quan els dirigents no som capaços de veure les coses clares, tenim sindicalistes gegants que no es donen per vençuts
Ja estava tot. Les CCOO s’havien posat en marxa i només acabat el nostre congrés de comiat de la meva responsabilitat, la nova direcció m’encarrega coordinar aquest tema. Sense saber-ho, em farien viure la millor experiència sindical de tots aquests anys. Perquè des del primer moment vaig començar a sentir la força d’unes famílies, amb la Maribel, la Sara i la Sonia, entre moltes altres, donant-ho tot a les xarxes socials. I van començar les mobilitzacions a les portes de l’escola i de l’Ajuntament. Un Ajuntament que va començar a treballar molt abans que ens arribés a CCOO el problema, però que no ho estava aconseguint solucionar. La meva impressió és que l’Ajuntament es va sentir sol i va creure que aquesta batalla es perdria, però que quan va començar a reunir-se amb nosaltres i va veure la nostra determinació, va tornar a agafar embranzida. Hem format un bon equip, amb un mateix objectiu, tot i que cadascú amb les seves funcions.
Va ser aleshores que vam començar la interlocució amb els responsables del Departament d’Educació, conscients que amb els SSTT no solucionaríem res. Unes primeres converses frustrants, ja que defensaven l’actuació dels seus, considerant que les necessitats d’escolarització estaven cobertes. És en aquesta situació que CCOO presentem l’única mesura legal per revertir la situació: un recurs d’alçada contra la resolució de tancament per no garantir l’escolarització de l’alumnat. L’opció jurídica no la vèiem viable, tot i que no la podíem descartar de cara al futur. Però el present era de mobilització, i per això el 27 d’abril vam portar el conflicte, per primera vegada, a les portes del Departament. Una concentració en la qual vaig conèixer per primera vegada les famílies i les treballadores. Unes treballadores encapçalades per una jove mestra i exalumna de l’escola, la Ingrid, que ens va impressionar a totes les sindicalistes per la seva força i el seu discurs.
En el decurs d’aquella concentració vam tenir la primera reunió amb la directora general de Centres Concertats, a la qual vam poder traslladar la nostra argumentació amb unes xifres d’escolarització i de preinscripció que no ens va poder refutar. I l’endemà, la primera trobada telemàtica amb totes les treballadores i la titularitat. Una titularitat que començava a entendre la força del moviment que s’havia generat al voltant de la seva decisió de tancar el centre. Una titularitat a la qual vam intentar transmetre la possibilitat d’una altra solució, molt més digna per acabar els quaranta anys de dedicació. Possiblement va ser el seu primer contacte amb CCOO i va entendre perquè les seves treballadores s’havien empoderat en la visualització d’una solució diferent. Diferent també a la que li haurien transmès des de la patronal, ja que davant les nostres peticions de treballar conjuntament, només va plantejar el derrotisme com a resposta, en una clara manca de visió de futur.
Després, un primer de maig en el qual algunes de les treballadores van ser al costat de la Federació d’Educació per primera vegada, i dos dies després, en un dia festiu, la seva primera assemblea a la nostra seu, en la qual va sortir la idea de l’acampada. Però abans, el 5 de maig tocava de nou una concentració a la porta de l’escola per continuar agafant forces i difonent la situació que s’havia generat, amb l’alumnat a les finestres del centre, cridant per la seva escola. Uns crits que continuaven sense escoltar a la Via Augusta malgrat l’atenció de molts mitjans de comunicació. Per això començàrem a preparar l’acampada del 10 de maig. Una acampada amb famílies, treballadores i sindicalistes de CCOO, deixant ben clar que no sortiríem d’allà fins a aconseguir els nostres objectius. Vam rebre moltes mostres de suport, tant de les treballadores del mateix Departament com de l’Ajuntament de L’Hospitalet, sindicalistes de CCOO d’altres empreses i alguns grups parlamentaris. Alguns, no tots. Fins i tot vam rebre el suport del mateix titular de l’escola, el senyor Domingo, que es va presentar allà per aportar menjar, en una acció que haig de reconèixer que als sindicalistes ens va descol·locar. No va sorprendre tant a les treballadores de l’escola, les quals, en una situació tan conflictiva com aquesta, en cap moment van tenir una mala paraula cap al màxim responsable d’una decisió que les podria deixar sense feina. Un detall que no passa desapercebut per als qui ens arriben moltes queixes de males praxis d’algunes direccions, també de centres públics.
Va ser dimecres, el tercer dia d’acampada, en què comença a canviar la situació. Primer una trobada informal amb algú molt proper al conseller per intercanviar arguments i preparar una reunió amb el mateix conseller, aprofitant la visita d’en Javier Pacheco, secretari general de CCOO de Catalunya al nostre campament. En aquesta reunió amb el conseller i la seva cap de Gabinet vam aconseguir compartir el mateix objectiu de salvar l’escola i situar l’objectiu del traspàs de titularitat a la Generalitat. D’allà el Javier va sortir per aconseguir una reunió l’endemà a l’Ajuntament amb totes les parts implicades.
Així arribem a la reunió definitiva de dijous 14 de maig. Vaig arribar amb cinc minuts de retard i ja estava tothom assegut. La primera gran impressió va ser veure que la nostra lluita arran del tancament d’una escola petita, de barri obrer, havia aconseguit seure al conseller i un director general, l’alcaldessa i el regidor, la titularitat del centre i l’arquebisbat, i les CCOO de Catalunya, amb el seu màxim dirigent, per intentar trobar la solució. La segona gran impressió, ja transformada en satisfacció, va ser veure com l’alcaldessa i el conseller feien seva la proposta de solució que vam proposar les CCOO des del començament, i com la situació feia que la titularitat i la propietat acabessin acceptant una proposta tant diferent a la que s’havia plantejat a principis de març. Emocionats, vam fer cap a l’acampada per explicar a la nostra gent el que estava passant. Alegres però continguts, ja que no estava tot tancat, vam prendre la decisió d’aixecar el campament, un cop el Departament havia modificat completament la seva decisió. Ja només faltava tornar a l’Ajuntament divendres per solucionar els problemes econòmics relatius al lloguer de l’edifici. Una reunió que no va ser senzilla, però en la qual es va arribar ja a l’acord entre les parts, i vam poder anar a l’escola a la tarda, per celebrar amb tothom que es feia realitat el nostre crit d’exigència: La Cultura, no es tanca!!!
La nostra lluita contra el tancament d’una petita escola de barri obrer havia aconseguit seure al conseller i un director general, l’alcaldessa i el regidor, la titularitat del centre i l’arquebisbat, i les CCOO de Catalunya, amb el seu màxim dirigent, per intentar trobar la solució
Totes les angoixes i les pors van desaparèixer en aquell moment. El cava ens va mullar i pocs van poder aguantar sense abraçar-se, malgrat les mascaretes que ens recordaven la covid. Discursos a la porta de l’escola, arrencada de les pancartes i els cartells que ja no calien, i assemblea final amb les treballadores a la biblioteca, ja amb més calma. Amb agraïments mutus i confidències d’allò que havíem viscut durant aquestes setmanes. Unes setmanes d’aprenentatge, en les quals vam analitzar a la perfecció la situació, vam encertar en la millor solució al problema i vam escollir i mantenir la forma de lluita adequada a la força de què disposàvem. Un alineament dels astres que no sempre passa en la lluita sindical, tal com vam poder veure, emocionades, fa uns dies en el Congrés de CCOO de Catalunya, en el qual moltes intervencions dels màxims dirigents, també d’Espanya, situaven aquesta lluita com a exemple de treball i èxit del sindicalisme de classe.
Ara només falta fer el seguiment del traspàs a la Generalitat durant el curs vinent i ajudar a fer que l’Ajuntament i el Departament trobin la millor solució per a la futura ubicació de l’escola. Aquesta i alguna altra més que faltarà en aquest barri per evitar que la classe obrera de L’Hospitalet hagi d’estudiar en aules saturades. Sense oblidar també que un problema com aquest no hauria d’haver arribat a aquesta situació. No podem tenir un sistema que depengui de la decisió del màxim responsable polític del Departament. Perquè en aquesta ocasió hem arribat a ell, però que hauria passat si no hi haguéssim arribat?
