Les sentències d’imposició del vint-i cinc per cent de castellà es van succeint i és previsible que aniran puntejant de manera progressiva el mapa escolar català, potser fins al punt de fer emmalaltir el nostre sistema educatiu. Esperem que no sigui així.
Un cop dictada la cautelar, assumida pel govern de torn i executada pel centre mitjançant un mestre encarregat d’impartir educació en castellà en una aula d’educació infantil, arribem a un escenari difícil de revertir. En aquell racó del país, en aquella escola, s’hi reafirma una realitat que trigarà temps a canviar.
Aquestes setmanes, en què ens han arribat declaracions que remouen el fang de les clavegueres de l’Estat, podem especular amb més coneixement de causa sobre quina podria ser la naturalesa d’aquestes sentències.
Què volen els pares que fan aquest tipus de demandes als tribunals? D’entrada, és clar que voldrien que l’escolarització dels seus fills fos totalment en castellà. Per afirmar-ho, no cal ser un setciències: ells mateixos així ho afirmen.
Per tant, permeteu-me aprofundir-hi. Si, realment, el que prioritzes com a pare per al teu fill és això, com és possible que la via que escullis sigui una escola catalana i una sentència d’un tribunal que imposa un 25 per cent? I, si hi afegim que els vint companys del teu fill o filla són vint famílies que estan d’acord que l’ensenyament sigui en català, no cal ser agosarat per a titllar-te, si més no, d’hipòcrita.
El més greu és que aquest objectiu educatiu queda tan enormement deformat, que els pares han d’adonar-se en algun moment que perjudiquen l’infant, però no rectifiquen. Probablement, no els importa tant el seu propi fill com l’objectiu real que persegueixen, al qual em referiré més endavant.
Hi ha molts arguments i de molts tipus que justifiquen l’ensenyament en català. Els qui hi són contraris, però, s’entesten a parlar de llengua materna, fins i tot a les sentències. Ara bé, s’han parat a pensar i valorar què significa una llengua materna?
Sense entrar en consideracions científiques, que n’hi ha, podem valorar l’experiència que en un país d’una gran diversitat com ho és el nostre tenim a l’abast a cada cantonada. Sé que determinada gent l’últim que valora és la diversitat, però val la pena gratar en aquest concepte, especialment per les famílies que realment volen educar.
La llengua materna és una xarxa neuronal que conté quelcom més que paraules, sons i estructures verbals. És la primera i més interior formació de consciència i pensament que tots hem tingut, fins i tot abans de néixer. El vincle humà amb la mare ens perdura fins al cor i està pensat i recordat en aquesta llengua materna.
Si tenim en ment la rica diversitat on som i si acceptem que la immersió lingüística la fa més potent encara i dona bons resultats, acabarem reduint molts interrogants a un de sol: què dimonis els passa als pares que posen aquestes denúncies?
I la diversitat com a tal, què ens ofereix? Doncs múltiples i diferents famílies en què la llengua materna és una, la paterna una altra i la de l’entorn, encara, una altra! Què li passaria a un infant, per posar un exemple poc comprometedor, de mare castellana, pare anglès i que anés a una escola russa? Tots sabem o intuïm que aquest infant té un tresor a la seva ment; que dominarà perfectament o molt bé tres llengües i, d’aquestes, la materna en serà la principal. Si traspassem aquesta situació a la realitat de Catalunya, on hi ha una llengua pròpia i una altra que és la que la majoria d’infants i joves parlen al pati de l’escola, al carrer, que veuen i senten per Youtube, i que a més en molts casos coincideix amb la condició de llengua materna… Hi ha cap dubte que aquest infant l’acabarà dominant a la perfecció?
Si tenim en ment aquesta rica diversitat on som, i si acceptem que la nostra immersió lingüística en català la fa més potent encara, i que és per això que tenim una escola que dona bons resultats, acabarem reduint molts interrogants a un de sol: què dimonis els passa als pares que posen aquestes denúncies?
Podria ser que, pels seus interessos personals, polítics o fins i tot laborals, estiguin en contra del país i, per tant , de tot allò que és català, començant per la llengua. En aquest cas, si aquests interessos estan per sobre de l’educació i el desenvolupament dels propis fills, els seran igual les reflexions que he fet anteriorment i que, de ben segur, algú altre els haurà suggerit en algun moment. Aquest odi contra el que és català és vehiculat per partits polítics que poden arribar a agrupar… fins a un milió de vots. Si en són, de rendibles, l’odi i l’aversió! Són combustibles que prenen amb força a la vida política; només cal veure i escoltar com es relacionen els polítics al nostre país i amb quina facilitat cauen en picabaralles estúpides. És un fet que gairebé mai els veiem pactant o col·laborant plenament. Així estem, convivint amb polítics i legisladors que vehiculen odi i aversió per la diversitat. Per sort, poden minvar en vots amb la mateixa rapidesa amb què, aprofitant les circumstàncies, han pogut créixer.
Les coses podrien tenir un tarannà cívic i divers, o seran com ens les pintaran als jutjats i als mitjans espanyols (que són poc diferents), on la cosa va de tants per cents i, així, matemàticament, ho podrem organitzar tot la mar de bé?
Creieu-me: no va així. Les nostres filles i els nostres fills són al centre. Estem parlant de l’escola: la que educa en la globalitat de l’individu socialment parlant, per poc que només contingui una part de les parts; la que ens ajuda a ser molt més del que seríem si no hi fos.
Això va de molt més que d’uns percentatges a les aules. Això va del que podem arribar a ser; i aquesta gent que va als jutjats a demanar un tant per cent d’una llengua són els que no suporten que hi hagi una escola catalana que educa les persones i fa que arribin a ser millors, perquè justament educa en la diferència i la diversitat. Els tants per cent van amb la política, no amb l’educació.
4 comentaris
Querido Àngel,
Lo que no se entiende es que el nacionalismo excluyente, discriminatorio y supremacista confunda inmersión con prohibición, con la eliminación de cualquier otra lengua como vehicular a excepción de la “suya”. Es antipedagógico, antidemocrático e ilegal. No hace falta que venga un juez a decírtelo, ni que las familias deseen en su mayoría un sistema multilingüe que sólo se da en las privadas, como a la que van los hijos del Conseller, que por cierto, también es padre.
No se entiende que se llamen “profesores” a perfiles ultranacionalistas que ven en la escuela pública una herramienta para la protección de una lengua… y poca cosa más. Una lengua que tachan de “propia”, ¿propia de quién?, ¿tuya?. Es enfermiza la obsesión por la propiedad que tienen los nacionalistas. Las lenguas no tienen propietarios!!
No se entiende que a estas alturas todavía haya gente que crea que las lenguas restan en vez de sumar.
No se entiende que se banalice con la exclusión cultural en pleno siglo XXI, ¿sabías que en las escuelas del Donbás sólo se utilizaba el ucrainés como lengua vehicular, ignorando a la población rusa-parlante?. ¿Sabes el riesgo que se corre cuando se ignora y menosprecia las culturas que forman parte de la misma sociedad?. ¿No?, pues no es tarde para que empieces a reflexionar sobre tu actitud y nos ayudes a crear una escuela diversa, inclusiva (de verdad), de calidad y pública.
I tu dius ser “professor”? Quina por que fas. Amb la primera línia del comentari ja queda clar de quin peu calces. El supremacisme només és castellanista, i consagrat per llei a la sacrosanta Constitución. Ves a explicar sopars de duro a Rússia, imperialista.
Claro, claro, el supremacista siempre es el otro, aunque el que prohiba y discrimine sea uno mismo. No se puede educar en la hipocresía ni en el cinismo social, los estudiantes son más listos que todo eso, ya no se lo tragan. Y dudo que incluso el propio Àngel se lo crea, pero ya se sabe, cuando se ha desarrollado un sistema basándose en un dogma (de fe), cuestionarlo supone cuestionarse a uno mismo.
Y por cierto, escoger bando en una masacre es de estúpidos.
Eduquemos contra la guerra, contra las discriminaciones y exclusiones. Eduquemos contra los nacionalismos, bestias negras que han golpeado y golpean las sociedades civiles. Eduquemos por la resolución consensuadas de los conflictos, enseñemos a la clase política, a los fanáticos ególatras, que podemos hacerlo mejor que ellos, y lo más importante, lo podemos hacer SIN ellos.
Y sobre todo, mirémonos en el espejo y parémonos un rato a pensar qué estamos haciendo tan mal para que vuelvan a estallar conflictos nacionales en la Europa del s. XXI. Tan imperialista es Rusia con Ucranica como Ucranica con el Donbás. Que tengas menos armamento no te hace más justo. No estamos hablando de un partido de fútbol, estamos hablando de una masacre, y escoger bando en una masacre es de estúpidos (a ver si a la segunda vez queda más claro). El único “bando” a defender es el de las víctimas de los conflictos y denunciar a aquellos que las utilizan en sus juegos geoestratégicos de control del mercado.
Salut, insumisión y solidaridad entre los pueblos.
“El supremacisme només és castellanista”
Ets conscients que quan atribueixes un adjectiu pejoratiu a una comunitat pel simple fet de compartir una llengua, una cultura o una religió, mostres una actitud xenòfoba i racista?
Cal denunciar aquestes actituds xenòfobes fins i tot quan es donen dintre de la comunitat educativa. Amb més motiu si cal quan són professors els que les defensen. No hem de dornar-los visibilitat amb articles d’opinió, no blanquegem el racisme dintre de la nostra comunitat.
Hi ha professorat racista com hi ha professorat masclista, i és la nostra feina, tant a classe com fora de la classe, lluitar contra aquesta deriva predemocràtica.
Tenim molta feina davant nostre.