Els valors són aquelles conductes que una societat accepta com a propis. Conductes que tenen a veure amb la concepció que tenim de l’amistat, la justícia, la llibertat, el respecte, la felicitat, la moral o l’ètica. Aquests conceptes són abstractes i, com a tals, són extremadament difícils d’explicar: ¿com explicar a un jove què és la moral, per exemple? Una forma fàcil de fer-ho és mitjançant l’exemple, contemplant una escena determinada, i en aquest sentit, el còmic és una eina pedagògica molt adequada.
En el cas de l’assetjament escolar, a través de les vinyetes podem contemplar les accions dels assetjadors, el comportament de l’escola, les reaccions dels assetjats i l’impacte a l’entorn familiar, com si d’un mirall es tractés per cada perfil… «Jo no soc així», «A la meva escola això no passa», «Només era una broma» o «Són coses del jovent» de ben segur són expressions habituals que no diríem després de veure exactament el que ha passat i les seves conseqüències. En la majoria dels casos, l’agressió passa inadvertida perquè esdevé als lavabos, al passadís, al pati o, fins i tot, fora de l’escola. Comença sent verbal i pot desembocar en maltractament físic.
El passat 17 de maig de 2022, coincidint amb el Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, es va presentar la novel·la gràfica Bat Alan. Biografía de un asesinato social (2022), escrita i dibuixada per Ramón Boldú, i publicada per Astiberri Ediciones. Boldú és un reconegut i veterà autor de novel·les gràfiques autobiogràfiques i que ja s’havia atrevit a una biografia a La voz que no cesa. Vida de Miguel Hernández (2017), amb guió de Ramón Pereira. En aquesta ocasió, en solitari, s’enfronta a un cas proper, proper en el temps i proper per la proximitat en la qual esdevé la història, propera i, a la vegada, desconeguda en els detalls… fins ara.
El dia de Nadal de 2015 els mitjans de comunicació obrien els titulars amb la noticia que Alan, el primer menor trans a Catalunya que va poder canviar el seu nom al DNI de Neus a Alan, s’havia suïcidat. Van haver de passar diversos dies perquè la seva mare parlés clarament del fet que el suïcidi del seu fill havia estat un crim social, un desenllaç fatídic com a conseqüència de les vexacions continuades per part dels companys de l’escola i les desafortunades reaccions dels professors i directius, per no dir directament inaccions.
Malgrat que la policia es va entrevistar amb diferents persones a les escoles on va estudiar (va canviar dos cops d’escola), finalment no hi va haver imputats, cap persona responsable,… però ara els podem veure en acció a la novel·la gràfica, això sí, amb els noms canviats. L’Alan va tenir la gran sort de rebre en tot moment el suport de la seva família, especialment de la seva mare Ester, acompanyant-lo en tot el seu procés vital i cercant solucions a les depressions que li provocaven aquestes agressions (per altra banda, amagades a la família pel mateix Alan). Molt significativa és la vinyeta on les agressores de la primera escola observen com arriba l’Alan al centre i les enerva que arribi amb un semblant feliç, com si tinguessin la necessitat de destruir tot el que ell representava i elles no tenien.
També podem intuir al còmic com deuria ser l’entorn familiar d’un dels assetjador de la segona escola, líder amb uns seguidors d’un tarannà feble, que necessiten demostrar la seva pertinença al grup atacant la identitat dels altres, sigui en relació a la raça, el color, la nacionalitat, la discapacitat, la religió, l’orientació sexual o qualsevol altra circumstància. I és habitual que siguin uns quants contra un perquè és innat en aquest comportament la covardia i la crueltat amb la qual actuen, com si gaudeixin amb l’agressió i el patiment de l’assetjat i crescuts per la sensació d’impunitat. Saben que és difícil de demostrar, que aquests actes no es reconeixen amb la suficient importància i que, a més, la denúncia agreuja a l’agredit, convertint-lo socialment en “acuseta” en lloc “d’alertador”, com hauria de ser. Sembla una constatació que en cas d’assetjament reconegut, el més fàcil és canviar d’escola… a l’assetjat.
Per aprofundir sobre la realitat trans, us recomanem dues novel·les gràfiques biogràfiques, també publicades per Astiberri Ediciones, i que són Llamadme Nathan (Appelez-moi Nathan, 2018), de Catherine Castro i Quentin Zuttion (publicat en castellà en 2019), i Us (2021), de Sara Soler. Totes dues obres són una interessant i pionera aportació sobre les incomprensions de la societat en front a la vida del dia a dia dels seus protagonistes. També destaquem la tasca que està realitzant l’Asociación de familias de Infancia y Juventud Trans, Chrysallis, creada el 2013 amb l’impuls de diferents famílies, lluitant des de llavors per la visibilitat i la incorporació de protocols per millorar la vida de les persones trans.
El mes d’abril de 2022, el segell Evolution de l’Editorial Panini publicava la versió en català i euskera del còmic Subnormal. Una història d’assetjament escolar, de la que s’havia publicat la primera versió castellana en 2020 i la gallega el 2021, aquesta última per Retranca Editora. Amb guió de Fernando Llor i dibuix de Miguel Porto, el còmic narra l’assetjament escolar que va patir Iñaki Zubizarreta, ex jugador professional de bàsquet, tot just quan tenia 11 anys i feia ja un metre i vuitanta centímetres d’alçada. Han passat més de trenta anys des de llavors i uns quants des què Zubizarreta es va posar com a objectiu explicar el seu cas per contribuir amb el seu exemple a eliminar la xacra de l’assetjament a les escoles.
Escoltar la seva experiència personal amb les seves pròpies paraules et fa commoure, és impossible no emocionar-te i sentir empatia per tot el que li estava passant, tenint en compte que només era un nen d’onze anys malgrat la seva alçada. Però veure totes les agressions ara dibuixades (i, si tot va bé, ho veurem aviat en una pel·lícula) és impactant. Podem aplicar amb contundència l’expressió que una imatge val més que mil paraules. Contemplar els insults, el menyspreu, les amenaces, els cops, la soledat i la incomprensió de la institució és desolador. Saber que el psicòleg de l’escola el va titllar de retardat mental (de nou l’alçada com a prejudici) i veure com la professora s’afegia a la burla davant de tothom és descoratjador… Haurà sabut alguna vegada aquesta professora el mal que va arribar a fer?
Afortunadament, el desenllaç de l’Iñaki va ser diferent del de l’Alan. A la vora del penya-segat, a Getxo, va decidir no saltar en el darrer instant. En tots dos casos van haver de patir la pitjor de les violències a la nostra societat, la de l’exclusió. La fermesa de l’Iñaki de no llançar-se a una mort segura i enfrontar-se amb els seus agressors li va costar una estada a l’hospital en coma després d’una gran pallissa. Aquesta és la resposta dels covards.
El bàsquet a l’escola va contribuir a canviar-li a poc a poc la tortura d’anar cada dia a classe. La noblesa del bàsquet, els entrenaments, els partits, els companys i l’entrenador van ajudar-lo a trobar la seva pròpia identitat fins al punt de convertir l’esport en la seva professió. Dedicació, responsabilitat, compromís, disciplina… «De l’assetjament se’n surt», diu el mateix Iñaki Zubizarreta, i nosaltres li agraïm la seva sinceritat i generositat.
La lliçó que ens donen tots dos casos reals, el de l’Alan i el de l’Iñaki, és la importància de demanar ajuda, que no t’has de callar, siguis l’agredit o siguis el que veu l’agressió. Tant de bo que aquestes publicacions contribueixen a la reflexió i a evitar que es produeixin els abusos o, en cas de començar-ne, poder detectar-lo aviat amb la complicitat de totes les parts involucrades. Que es publiquin aquests tipus d’obres és gràcies al talent dels seus autors i l’audàcia de les editorials, però que es publiquin més d’aquest tipus en el futur i, a més, en gallec, euskera i català com en el cas de Subnormal, això… això depèn de nosaltres.
