Què passa quan la víctima de bullying diu prou? Què passa quan té la valentia de decidir que vol sortir del seu centre, que vol sortir d’aquest ambient asfixiant, viciat i agressiu en el qual viu constantment? Què fa el sistema? Doncs us puc explicar el meu cas, com a mare d’un noi que va patir assetjament durant dos cursos, 1r i segon de l’ESO, amb 12 i 13 anys. No m’entretindré a descriure el patiment del meu fill durant dos anys, ni els insults homòfobs que va haver de suportar, ni els intents de mediació que es van practicar, però sí que vull deixar clar que el seu assetjament no és producte d’una fantasia, sinó que està reconegut pel mateix centre i per l’administració.
Em vull fixar en el periple que comença després del segon any d’assetjament, quan el meu fill demana canviar d’institut. Després de comunicar-ho al centre, decidim que volem contactar amb l’inspector respectiu per exposar la nostra situació i demanar la seva ajuda i acompanyament per fer canvi a un centre de la nostra elecció (prèviament havíem fet preinscripció i havíem escollit 5 centres públics que havíem vist i pensàvem que serien acollidors). Volíem un centre amb sensibilitat cap a la diversitat, on la realitat de l’alumnat fos també diversa, oberta i inclusiva, un espai que consideravem que podria estar fora de l’atac d’alumnes estereotipats, homòfobs i excloents. Tots sabem que hi ha centres més acollidors i centres més “durs”.
El primer escull va ser que l’inspector ens rebés. No va mostrar molt d’interès i gràcies a la nostra insistència finalment vam poder concertar una entrevista. En aquesta reunió de prop d’una hora el senyor inspector no va fer més que repetir-nos que ell no podia fer-hi res, què això no depenia d’ell, que a veure què sortia a la preinscripció, que l’EAP havia de fer una carta, que si la comissió de garanties, etc. Tot eren pilotes fora. En cap moment de la reunió ens va preguntar per l’estat del nostre fill, ni va voler mirar cap document dels que portàvem (carta de la psicóloga que recomanava canvi de centre, protocol d’assetjament del centre, mail desesperat del nostre fill demanant ajuda a la seva tutora i desenes de documents més).
Quan ja vam veure que aquesta porta que havíem picat no ens portaria a cap solució, vam informar del cas a la gerent del Consorci d’Educació de Barcelona; a la inspectora en cap; al coordinador d’inspectors de la zona; fins i tot a l’alcaldessa de Barcelona, i vam sol·licitar també la mediació del Síndic de Greuges.
El Síndic de Greuges de seguida va entomar el cas i es va posar en contacte amb el Consorci; i l’alcaldessa va derivar el cas en el regidor d’Educació, Pau Gonzàlez Val. El regidor va ser l’única persona en aquesta història que va voler conèixer els fets de primera mà, que va mostrar empatia pel cas i que ens va citar a una entrevista. Sabem que ha mediat en la nostra batalla contra Goliat.
Mentre durava el nostre particular pols amb el gegant, el meu fill continuava anant a l’institut. “No vull anar-hi perquè cada dia em matxaquen”, ens deia. Crisi de pares. Ho estem fent bé? L’estem protegint adequadament? L’estem enviant a la jungla? Però si es queda a casa ja no hi haurà retorn… Què hem de fer?
Canviar un alumne a 3r de l’ESO és complicat, ja que els grups de segon acostumen a estar plens i promocionen a 3r en el mateix institut, per això demanavem la mesura excepcional d’augment de ràtio en algun dels centres que haviem sol·licitat. Com el Consorci no va atendre la nostra petició abans de la resolució de la preinscripció, el nostre fill no va entrar a cap dels instituts que havíem demanat. A la resolució ens van adjudicar un centre de màxima complexitat a un altre barri. Nosaltres no havíem demanat una plaça d’ofici, sinó cinc places concretes, però a la nostra petició, que constava en aquell moment online, per a la nostra sorpresa ells mateixos ens havien afegit aquesta plaça (posteriorment el Consorci ens va dir que aquesta era la forma normal de fer).
El juliol de 2022 ens va trucar un administratiu de l’oficina de matriculació per dir-nos on quedaven places lliures a diferents instituts de Barcelona. Nosaltres vam dir que aquesta no era la nostra demanda i que volíem que algú del Consorci amb poder de decisió és posés en contacte amb nosaltres per poder-ne parlar. Això no va passar mai. Lluitavem perquè les circumstàncies excepcionals tinguéssin solucions excepcionals, perquè el sistema veiés el cas del nostre fill de forma personalitzada, perquè el sistema no tornés a agredir la víctima.
Lluitarem perquè les famílies en aquestes situacions es puguin sentir acollides, acompanyades i escoltades per una administració que en el nostre cas no ha estat empàtica ni humana, sinó que ha estat freda, burocràtica i distant
El 7 de setembre de 2022 comença el curs, però el meu fill no s’hi incorpora. No vol tornar al seu institut, nosaltres tampoc no ho volem ja. Les víctimes moltes vegades també necessiten sortir del seu centre, necessiten començar de zero, es perd la confiança en el centre i en aquests casos el millor és marxar. Però no marxar a qualsevol preu, es busca una certa garantia. El 8 de setembre la nostra reclamació ja està formalment rebutjada i ens toca trobar plaça en algun centre de Barcelona. Començo a trucar a diferents instituts a veure si tenen plaça i en trobem un que està relativament a prop de casa. Estem esgotats i desesperats, no coneixem res d’aquest centre, no coneixem el seu projecte però valorem la importància de la proximitat, confiem en el nostre fill, que és un bon estudiant, i decidim no mirar més. No és la solució que buscàvem, no és pel que estàvem lluitant, però a hores d’ara creiem que és la millor opció, ja que demana el canvi a crits. Finalment el 16 de setembre, quatre mesos i mig més tard de l’inici de la nostra demanda de canvi de centre i 9 dies més tard de l’inici de curs, el meu fill comença en el nou institut i ha pogut començar a portar una vida normal.
Pel camí hi hem deixat llàgrimes, ens hem esgotat, ens hem desgastat, ens hem sentit maltractats i frustrats, i ara toca reconèixer que hem perdut i mirar cap endavant, amb esperances i descansar. Lluitarem perquè la nostra història es conegui, lluitarem perquè el Consorci es plantegi tractar aquests temes d’una forma més humana, sensible i personalitzada, lluitarem perquè les famílies en aquestes situacions es puguin sentir acollides, acompanyades i escoltades per una administració que en el nostre cas no ha estat empàtica ni humana, sinó que ha estat freda, burocràtica i distant, lluitarem perquè no es torni a victimizar la víctima enviant-la a qualsevol centre sense escoltar les famílies. Nosaltres no ho hem aconseguit pel nostre fill, però si per desgràcia hi ha més casos darrere valdria la pena que l’administració es plantegés com acollir, escoltar i tractar les famílies, com trobar conjuntament la que es considera la millor solució per al noi o noia. Perquè no ho oblidem: estem parlant de menors en moments molt importants i decisius per la resta de la seva vida.
Volem agrair l’ajuda del Raimon, de l’oficina de matriculació, que ens ha facilitat el procés d’assignació per tal d’agilitzar la matriculació, i del regidor Pau Gonzàlez Val, que és l’única persona que ens ha escoltat i acompanyat.
No hi ha bullying gran ni bullying petit, el que hi ha és un noi patint al qual hem d’atendre i vetllar pel seu benestar.
