Opinió

Confusió

Segons Marina Garcés, el neoliberalisme, que és l’atmosfera que domina el nostre imaginari i que ho mercantilitza tot, ha convertit la confusió en la seva gran arma ideològica. Enfront de les pedagogies progressistes, de la crítica a la funció selectiva i reproductora dels sistemes educatius, del rebuig a l’escola tradicional, a l’escolasticisme, a una educació que no té en compte la persona en totes les seves dimensions, el neoliberalisme, en lloc de fer-hi front amb propostes alternatives, amb mètodes a priori més eficaços, amb desqualificacions ideològiques, el que fa és deglutir-ho, fer seu el llenguatge crític i progressista, adoptar sense cap mania conceptes, finalitats i estratègies que vénen del camp contrari i convertir d’aquesta manera el producte que venen en pràcticament inatacable. Vet aquí el miracle: projectes educatius, publicacions, institucions i fundacions clarament neoliberals es presenten en públic com a antiautoritaris, antitradicionalistes, adalils de la creativitat, la felicitat i la innovació.

Un exemple: la Fundació Trilema, molt activa en la formació permanent del professorat (sobretot de centres privats concertats) i en l’elaboració de materials didàctics, que presideix Carmen Pellicer, que actualment és també la directora de la revista Cuadernos de Pedagogía que, fins fa pocs anys, havia estat un dels puntals de la renovació pedagògica a casa nostra. Un breu recorregut per la seva pàgina web ens informa que les tres paraules que orienten la seva acció són “el compromís, la passió i la saviesa”; que cerquen l’excel·lència educativa donant resposta a les necessitats de l’alumnat; que volen aconseguir “aules vives i emocionants, on la curiositat i el gaudi es combinin amb el rigor i l’esforç”; que promouen les habilitats del segle XXI, liderades pel Banc Interamericà de Desenvolupament; que propugnen el “model executiu d’intel·ligència”; que, faltaria més, advoquen per la gestió de les emocions i el desenvolupament emocional; o que es proposen educar per al “talent emprenedor”. Qui pot estar en contra del compromís o de la saviesa? No sé ben bé com són les aules emocionants, però la combinació de curiositat, gaudi, rigor i esforç és certament irrebatible. I, sigui el que sigui el model executiu d’intel·ligència o el talent emprenedor, ningú negarà que sonen estupendament…

Aquesta estratègia de la confusió té múltiples dimensions. Una de molt evident és fer tabula rasa de la titularitat dels centres. Aquesta seria, avui dia, una dada insignificant; per això, no és gens significatiu si el centre és públic o privat, si és concertat o no, si és confessional o laic, si fa coeducació o l’anomenada educació diferenciada, si escolaritza un determinat tipus de població o si té un alumnat representatiu de la ciutat, si serveix al barri o zona on s’ubica o si té pretensions universals (desplegant autocars a cinquanta quilòmetres a la rodona). L’únic que compta és la qualitat de l’educació que ofereix i aquest intangible es mesura pel seu valor de mercat, per la imatge que projecta i conrea, pels valors i missions que predica, pel lloc que ocupa en la subterrània, però real, lliga escolar, pels resultats que obtenen (en les proves estandarditzades, en els percentatges d’aprovats i suspesos, en la selectivitat…) i per les innovacions que practiquen i que els singularitzen.

Una altra d’aquestes dimensions de la confusió és fer bandera d’un currículum competencial. Un cop més, el neoliberalisme s’aprofita i fa seves les crítiques a un currículum (allò que la societat considera que els infants i joves han d’aprendre a l’escola per esdevenir persones de profit i per poder seguir aprenent al llarg de la vida) sobredimensionat i profundament esbiaixat. Com s’ha demostrat a bastament, el currículum escolar és clarament supremacista i eurocèntric (¿què en sabem d’Àfrica o d’Àsia, més enllà de la intervenció dels europeus?), sexista (tenim prou recerca per concloure que les dones hi tenen un paper clarament subaltern i que els valors i les pràctiques assignades a la feminitat hi tenen un paper irrellevant) i cientifista, en el sentit d’entronitzar només una determinada manera de fer ciència… Però l’alternativa no és buidar-lo de contingut, ni desdibuixar tot el que fa referència a la racionalitat, al pensament, a les arts, a la ciència bàsica, al coneixement real del medi natural i social, a la comprensió del món… per entronitzar les emocions i unes competències tan generalistes i polièdriques que ho volen dir tot i no volen dir res, perquè és impossible fer res bé sense coneixement de les coses. I és que, per posar només un exemple, els continguts de les assignatures de llengua sempre han tingut la finalitat d’aconseguir que els alumnes sàpiguen llegir i escriure, se sàpiguen expressar oralment i per escrit, que sàpiguen dialogar i argumentar, i puguin comprendre, analitzar, sintetitzar i rebatre, si cal, un document o un discurs. En què es diferenciaria aquest ensenyament-aprenentatge del currículum competencial?

Com s’ha demostrat a bastament, el currículum escolar és supremacista i eurocèntric, però l’alternativa no és buidar-lo de contingut per entronitzar les emocions i unes competències tan generalistes i polièdriques que ho volen dir tot i no volen dir res

La confusió, més enllà de la política educativa, arriba també al dia a dia d’escoles i instituts, a les decisions o indecisions de mestres i professors. Per exemple a la qüestió de les direccions o els lideratges. Mentre es proclama la necessitat de la participació, la transparència, la deliberació i la democràcia, es fa força evident que, cada dia més, el Departament d’Educació, i la inspecció, busquen i trien directors i directores que assumeixin amb plenitud la direcció de personal, que encaminin els projectes educatius cap als seus propis projectes de direcció i vetllin pels interessos del Departament, deixant en un segon terme la veu dels claustres i dels consells escolars.

Un altre exemple: des de sempre, la bona pedagogia ha propugnat un respecte escrupolós envers la dignitat i la singularitat de cada alumne i un esforç per conèixer-los tan bé com sigui possible per tal d’ajudar-los en el seu creixement i aprenentatge. Aquest respecte i aquest esforç inclouen també la seva salut física i mental i, naturalment, els seus sentiments i l’expressió i el control de les seves emocions. Arran de la pandèmia, però, semblaria que els docents no han fet bé la seva feina pel que fa als problemes de salut mental de l’alumnat; i, ja des de molt abans, aquest èmfasi en la identificació i la gestió de les emocions sembla tenir per objecte l’evitació dels conflictes, inherents a les relacions humanes, i les situacions incòmodes, dilemàtiques o problemàtiques que tothom ha d’aprendre a afrontar…

I encara una altra dimensió de la confusió és la pressió per la innovació com una finalitat en si mateixa i com a bandera que classifica els centres educatius en dues categories ben diferenciades, una que convé evitar i l’altra que et protegeix d’insinuacions desagradables. Mai he acabat d’entendre per què una secretaria del Departament hauria de portar el nom de Transformació educativa. Estem davant d’una versió moderna de despotisme il·lustrat? És estrany que molta gent assimili innovació educativa a digitalització, quan el gruix de la formació permanent del professorat es dedica justament a això? Certament que la tecnologia digital impregna la vida de tothom, però l’escola sempre ha tingut també una funció homoestàtica, és a dir, equilibradora entre les demandes de la societat i del mercat i les necessitats d’humanització i desenvolupament personal… Dit d’una altra manera, és la digitalització, avui dia, el principal problema del nostre sistema educatiu?

Si la confusió és realment l’arma ideològica del neoliberalisme, tots plegats haurem de fer un esforç per il·luminar la realitat, per desocultar el que s’amaga darrere les aparences, per donar orientacions clares als docents, més enllà dels protocols i confiant que sabran interpretar-les de la millor manera possible en funció del context i de les particularitats de cada cas.