Milà està dividit en 137 zones d’escolarització, però s’afavoreix la llibertat d’elecció de centre, en un context d’elevada oferta d’escola concertada, i això fa que la meitat de les famílies italianes i el 40% de les estrangeres escullin una escola diferent de la que els correspondria. A Oslo la normativa limita molt la capacitat de les famílies de triar centre, i per tant cada infant està assignat a l’escola municipal de la seva zona (n’hi ha 115), amb una molt baixa oferta d’escola concertada, però en canvi, al contrari que Milà, hi ha una elevada segregació residencial. Barcelona es troba a mig camí entre tots dos models: capacitat d’elecció amb límits, però molta oferta privada, factors que, entre altres, donen peu a uns índex de segregació escolar que dupliquen els de segregació residencial.
¿Què tenen en comú aquests tres models i com a partir del seu coneixement, i de les polítiques públiques que s’estan duent a terme per combatre el fenòmen en poden aprendre unes de les altres? En això consisteix el projecte ECASS (European Cities Against School Segregation), que va a començar a caminar fa tres anys de la mà de grups de recerca universitaris i autoritats educatives d’aquestes tres ciutats. En el cas de Barcelona, el grup de recerca és el GEPS-UAB i el de política educativa, el Consorci d’Educació de Barcelona; pel que fa a Milà, hi han participat la Universitat Politècnica de Milà i l’Ajuntament de Milà; i a la capital noruega, la Universitat de Noruega de Ciències de Vida i l’Ajuntament d’Oslo.
Aquest matí, representants de totes aquestes institucions han participat en la conferència final del projecte, realitzada en el marc del Congrés Internacional de Polítiques de lluita contra la segregació, que de fet ja va començar dimecres amb visites a diversos centres educatius barcelonins i que continua demà amb més taules rodones i la presentació de més comunicacions acadèmiques (35 en total).
En el Congrés hi han participat altres experts, com Paulo Santiago, Vincent Dupriez i Agnès van Zanten. Santiago, responsable de la Direcció d’Educació de l’OCDE, ha estat l’encarregat d’obrir el Congrés amb una conferència en la qual ha avançat algunes de les moltes magnituds (comprensió lectora, sentiment de pertinença, accés a eines digitals…) que aquest organisme està analitzant i comparant entre els seus països membres a fi d’impulsar polítiques que promoguin l’equitat i la inclusió. Segons Santiago, del que no hi ha dubte és que com més segregació hi ha en un sistema educatiu més desigualtats hi ha en els resultats educatius de l’alumnat.
Què poden fer les ciutats?
L’acte d’aquest matí no ha estat un final de sèrie, sinó de temporada, ja que, de fet, la intenció dels membres d’ECASS és fer créixer el projecte, amb la implicació de més ciutats europees, segons ha explicat a aquest diari Xavier Bonal, investigador de la UAB i un dels grans experts catalans en matèria de segregació escolar. A banda dels materials teòrics i les eines pràctiques que s’han elaborat conjuntament, els investigadors també han mostrat el projecte als responsables polítics de la UE durant l’European Week of Regions and Cities, que va tenir lloc a Brussel·les el passat mes d’octubre. L’objectiu és situar la lluita contra la segregació escolar en l’agenda europea.
Juntament amb Bonal, Marta Cordini (del Politecnico de Milano) i Roberta Cucca (de la Norwegian University of Life Sciences) han estat els encarregats d’exposar les línies mestres del seu treball col·laboratiu, que també es poden consultar a la seva web, i que queden molt ben resumides en aquest vídeo.
El projecte ha consistit sobretot a desenvolupar un catàleg d’indicadors sobre segregació escolar, així com oferir instruments i guies per als responsables de les polítiques educatives, ja que no hi ha receptes màgiques ni úniques que es puguin aplicar de forma universal. En la segregació hi intervenen factors tan variats com la composició de l’oferta educativa, les normes d’admissió que s’apliquen en els àmbits públics i privat, els mecanismes de detecció de l’alumnat potencialment vulnerable, les zones d’escolarització i la seva coincidència o no amb zones residencials homogènies o heterogènies, les estratègies d’informació i com aquesta arriba als diferents estrats socials, les polítiques compensatòries, el mateix estat dels immobles escolars, etc.
En aquest sentit, els investigadors han posat molt l’èmfasi en les polítiques informatives, ja que està demostrat que, a l’hora de triar escola, les famílies benestants s’informen molt més de les diferents opcions que tenen al seu abast, i que ho fan a través de canals formals i informals, mentre que les famílies amb menys recursos tendeixen a informar-se menys i a ser sobretot receptors de rumorologia.
En aquest sentit, el projecte ECASS ha identificat tres prioritats que s’haurien d’aplicar a les estratègies comunicatives de les autoritats educatives de qualsevol ciutat: posar en valor la diversitat, i que per tant s’entengui que les bones escoles són les que tenen diversitat; evitar qualsevol tipus d’estigmatització, i per tant evitar qualsevol dada, estadística o etiqueta que assenyali un centre com a segregat, així com desenvolupar estratègies antirumors; i orientar la informació de tal manera que s’adaptin els canals o els missatges a cada col·lectiu o target al qual es vol arribar.
