Opinió

La formació al llarg de la vida: desconeguda i desnodrida

Temps era temps, quan el record de la dictadura era quasi el present, les taxes d’analfabetisme de la població difícilment avalaven l’Estat Espanyol com a membre digne de ser partícip de les organitzacions democràtiques occidentals. Quantes àvies i avis no ens n’han parlat, de la seva infantesa al camp o a la fàbrica? L’escola, per a molts pares de la classe treballadora dels anys 70, va ser un lloc que van trepitjar de resquitlló i on, amb sort, van aprendre les lletres i les quatre fórmules matemàtiques. És per això que, amb l’arribada del nou règim, va començar a haver-hi pressió per establir un servei d’atenció educativa per a les persones adultes i, a poc a poc, es va anar bastint una xarxa de centres de formació d’adults (CFAs) per tot el país que, finalment, l’any 2006 passà a formar part de l’entramat organitzatiu del Departament d’Educació.

Actualment, doncs, ens trobem amb 156 CFAs a Catalunya, en els quals quasi 1000 docents desenvolupen una tasca docent que dona servei a vora 55.000 alumnes que es reparteixen en un ventall molt ampli d’ensenyaments, que van des de la lectoescriptura més bàsica fins a la preparació de proves d’accés a graus i a la universitat per a persones majors de 25 anys, passant pel GES (ESO per a adults), l’anglès i el francès com a segona llengua, el català i castellà per a nouvinguts o el COMPETIC, amb què s’acredita la competència digital. Aquestes xifres no són menors; per a posar-les en perspectiva podem esmentar que la Universitat de Girona té matriculats uns 15.000 estudiants. És per això que costa d’entendre l’abandó i l’oblit sistemàtic a què ens té acostumats el Departament d’Educació.

Als CFAs hi trobem el súmmum de la diversitat que tant agrada als alts estaments nostrats -els fills dels quals assisteixen a escoles molt poc diverses, tot s’ha de dir-, amb un alumnat que va dels 16 als 80 i escaig anys, amb un percentatge d’alumnat nouvingut molt elevat i amb unes necessitats tan àmplies com específiques. Són un lloc de trobada, un lloc on es teixeixen unes relacions socials improbables, però altament enriquidores. És allà on la Paula, de 17 anys, ajuda i aprèn de la Charo, de 84. Sens dubte, qualsevol pensaria que això requeriria d’uns materials adaptats i una formació específica per als professionals que hi treballem.

La formació al llarg de la vida necessita un salvavides, perquè ara mateix se sosté exclusivament amb la feina i dedicació dels nostres professionals, i del bocaorella dels nostres alumnes

Tanmateix, la realitat és que quasi no tenim formació per part del Departament i que aquesta és inexistent per part de les empreses privades que s’hi dediquen. També és cert que els materials específics brillen per la seva absència i que cada escola, al llarg dels anys, ha anat creant i adaptant uns materials propis, sempre comptant amb la bona feina i la bona fe dels docents que ens dediquem a la formació al llarg de la vida.

Ara que els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) estan tan de moda, no és sobrer esmentar que l’objectiu número 4 diu així: “Cal garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge al llarg de la vida per tothom”. Per què, doncs, ens trobem amb tants centres que només tenen cinc aules poc adaptades per donar servei a 500 o 600 alumnes? Per què  aquesta manca de materials didàctics específics per a les seves necessitats? Per què aquesta manca de suport a la diversitat en els que possiblement són els centres més diversos de Catalunya? Per què aquesta discriminació envers la població de comarques com ara la Terra Alta o la Cerdanya, que no poden accedir a la formació suscita, ja que el seu CFA més proper es troba a 40 o 50 kilòmetres? Per què aquest silenci sistemàtic sobre el que passa i fem a les escoles d’adults?

Un altre dia, si voleu, podreu llegir sobre la necessitat imperiosa d’estabilització del cos docent als CFAs, ja que fa més de deu anys que les places d’aquests centres no surten a concurs de trasllats. Per avui, però, ja en tenim prou. El cas és que la formació al llarg de la vida necessita un salvavides, perquè ara mateix se sosté exclusivament amb la feina i dedicació dels nostres professionals, i del bocaorella dels nostres alumnes, que són el nostre millor altaveu en aquesta Catalunya governada per unes persones tan d’esquerres com neoliberals, que volen uns serveis prèmium a cost zero. I, com dirien les nostres sàvies àvies, ningú no regala duros a quatre pessetes.